On eres fa vuit octubres, tal dia com avui?

L’ex-batllessa de Berga Montse Venturós ha tingut el coratge de parlar als mitjans de la depressió que la va allunyar ara fa quatre anys de l’esfera pública. Per si mostrar-se vulnerable obertament no fos poc, qui va ser la primera política detinguda del procés reconeix com la va afectar personalment –ara no sé com dir-ne– el cop?, la frustració?, l’engany? –el diari que llegeixo parla de “desil·lusió”– del mateix procés i el dolor que no culminés en la independència.

Quan un personatge conegut parla en públic de la seua salut mental, a alguns ens envaeixen sentiments contradictoris. Especialment els de la generació que encara vam ser criats en la cultura –tan catalana com obsoleta– del pudor, de la contenció, de la processó que ha d’anar per dintre. D’aquesta manera, a la morbositat de voyeur davant les caigudes exhibides dels altres s’hi afegeix aquella mena d’alleujament catàrtic dels covards: no serem naltros qui ens declararem febles, però ens fa bé que algú se’n declari de tant en tant, que algú ens mostri amb veu ferma que és legítim de caure després d’un cop, i que això no vol dir que siguem uns poc soferts, ni que no ens n’haguem d’aixecar més.

Aquest octubre que ja s’acaba, l’octubre que ja en fa vuit d’aquell, als independentistes encara ens és més fàcil parlar de l’ànim col·lectiu que no pas del propi. Com si aquest sentir no fos el vapor que resulta de la mitjana de dos milions d’humors individuals. No sé en quin llibret vaig llegir que Einstein havia dit que els éssers humans vivim tancats a la presó de les nostres pròpies idees; l’autora reflexionava que, quan aquest empresonament no afecta només cadascun dels individus, sinó també la mentalitat col·lectiva, esdevenia el que l’historiador Fernand Braudel havia definit com una “presó de llarga durada”, una presó a llarg termini en què es troba tancada la “manera particular de ser” de les nacions. Doncs va ser llegir-ho i pensar en el poble català, en aquesta manera de ser que no sé si ens persegueix com un fat, però que, del 2017 ençà, com més va més tinc clar que cada generació en tenim una clau.

Torno on anava. Els analistes de la corda van dient que el moviment està dividit, desactivat, que va quedar tocat per no sé quantes generacions. Però entre semblants encara no gosem de mirar-nos a la cara i dir-nos com de fets merda ens va deixar personalment la veritat, la repressió, la humiliació –ens arribés quan ens arribés. Això mai: els afectats són els altres. El dolor infligit als nostres, als qui van ser companys de viatge, no té res a veure amb naltros. “Nostres”, dius? “Companys de viatge”? Parla per tu! Fins a aquest punt arriba la negació i el trauma, aquest vapor que emanem col·lectivament.

Els nostres mecanismes de defensa són de primer de psicologia. Com aquesta mena de satisfacció sàdica a rebolcar en el fang tot el que vam ser fa vuit anys, tan units i tan innocents, tan crèduls i tan valents. Pocs conservem el mateix coratge per a reconèixer en quina mesura vam ser, en particular, innocents i crèduls i tot el que convingués per fer pinya i ser valents. Innocent, tu. Crèdul, tu. No és a mi, a qui han aixecat la camisa; no sóc jo, aquell puntet vermell entre el milió de puntets de la samfaina del la Diagonal, de la Meridiana, del passeig de Gràcia.

Ningú no vol ser perdedor. Per minimitzar els danys, ens hem desmarcat del grup, hem corregut a fotre’ns de les “tietes”, a escarnir-nos els uns als altres, aviam qui va ser més ximplet, a ironitzar sobre les nostres mans agafades a altres mans en no sé quin tram que no volem recordar. La idea que ens identifiquin remotament amb el “ni un paper a terra”, “la revolució dels somriures” i altres lemes d’eco internacional ens fa desmaiar de vergonya. Ja ho sabem, que els processistes són els altres, i naltros uns almogàvers que vam ser capaços, quan va caldre, de teclejar molt fort. Ens afegim a la burla de l’enemic per a sobreviure, com qui passa a la banda de l’abusananos per tastar ni que sigui una punteta del gust que té el poder, per saber què se sent essent guanyador; en el nostre cas, el campió de tindre raó.

Ara bé, si hi va haver un temps que hauríem volgut fer-nos un nus i passar el dol sota terra, sembla que ja queda lluny. També és cert que hauria estat més curt si els romanents institucionals del 2017, els qui encara ens fan de cara política, no ens haguessin avergonyit amb tanta insistència. Però a hores d’ara, més rebregats que no els hem deixat, ja no pot ser, i a vegades penso si aquest sobreacarnissament no amaga la falta de valor per mirar-nos al mirall i demanar-nos, amb la mà al cor o a la cartera, si aquell octubre naltros també hauríem pogut fer més. No tots plegats, no: tu, jo, aquell, aquell, l’altre, individualment.

Sí que ens hem demanat moltes vegades què hauria passat tal dia com ahir de fa vuit anys si no haguéssim deixat la plaça de Sant Jaume per anar a sopar. Això altre potser no ens ho hem demanat tant: on seríem ara si tal dia com avui de fa vuit anys la persistència dels crèduls hagués atret els qui donaven per fet l’engany i, els uns pels altres, haguéssim agafat el relleu dels polítics arronsats com el vam prendre l’1-O per protegir la votació amb el cos. “Només va faltar la determinació i estratègia del Govern, que no va estar a l’altura”, piulava ahir l’ANC. Home, potser va faltar una mica més que això.

N’hi ha que som del parer que al 2017 s’hi va arribar amb una suma d’impulsos: ara el poble impulsava l’executiu, ara l’executiu responia a l’impuls del poble, i tot i l’esgotament col·lectiu –veníem d’Arenys–, no sé si era cap necessitat inevitable que el tàndem d’aquella màquina virtuosa s’encallés alhora. Els nostres líders van resultar uns principiants, però també era la primera vegada per a naltros: seria una ingenuïtat, una més, donar per descomptat que només podíem fer el que vam fer.

Ens ho podem dir o què? Si exigíem que els nostres dirigents ens tractessin com a adults, ens hem de tenir com a tals per a tot, també per a la revisió de les nostres actuacions. En defensa pròpia, el més probable és que pensem que és inútil fer voltes a què podíem o havíem d’haver fet. I és que fa mal, i és natural, i així ens protegim del trauma. Però, mentre cadascú s’hi sobreposa com pot, només una història accelerada com la dels nostres temps ens pot brindar dues oportunitats en una sola vida. No sé valtros, però jo em veig més capaç de superar aquells errors de novell que no pas assumir, de cara al futur turbulent que ve, que uns i altres no n’hàgim après res.