“Si existe una probabilidad,(mayor o menor) , dentro del rango de distribución normal de la misma y no aberrante o inexistente, es que dicha probabilidad existe y es razonablemente probable.”

Ho tradueixo per mirar si mentrestant els ulls em perden mida i forma de taronges i puc començar a redactar aquesta mica d’article comparatiu: “Si existeix una probabilitat,(més gran o més petita) , dins del rang de distribució normal d’aquesta i no aberrant o inexistent, és que dita probabilitat existeix i és raonablement probable.”

Vejam?

Res.

Que si fos un embarbussament encara hi podríem fer algun retoc, arreglar el desgavell d’espais i puntuació, provar qui és capaç de dir-ho més ràpidament sense entrebancar-se, el que sigui. Però no. No és cap joc i l’estupefacció continua intacta. Els ulls com taronges, també. I escriure així costa.

Potser pensareu o direu que a hores d’ara ja hi hauríem de tenir la pell dura, i hi estaré d’acord, és clar, totalment: de quin peu calcen i quines són les seves pràctiques i intencions i tot. Cap sorpresa. Només que la capacitat o la necessitat o la inevitabilitat d’indignació em continua intacta, malgrat els anys i l’experiència, i tot, i que, ben mirat, prefereixo que així sigui.

No m’hi vull acostumar.

No ens hi hauríem mai d’acostumar.

La cosa aquella que he transcrit i traduït, el balbuceig de les probabilitats probables convertit perquè sí en argumentari judicial (i en indefensió de tothom: si vius al carrer Major i algú ha deixat fora d’horari un moble vell al costat del contenidor del carrer Major, hi ha una probabilitat probable que hagis estat tu; és el primer exemple destarifat que se m’ha acudit, però els exemples destarifats que pot generar aquest antiargument destarifat són infinits i queden resumits en un dictatorial perseguir-qui-vulgui-quan-jo-vulgui-i-punt), la cosa aquella de les probabilitats probables, deia, forma part de la resolució de la secció quarta de l’Audiència de València que mana que el jutjat d’instrucció obri judici oral contra Mónica Oltra. El jutjat que ho havia desestimat. El que ja havia dit, per activa i per passiva, i amb jutges diferents, que no.

(Deixeu-me que obri aquí un petit parèntesi informatiu: la secció quarta de l’Audiència de València és la mateixa que va absoldre el grup neonazi de l’anomenada “operació Panzer” –el de la faramalla hitleriana i el llançagranades, i amb l’assassí de Guillem Agulló entre els seus membres–, o la que va salvar Francisco Camps i companyia per les irregularitats durant la visita del papa Benet XVI a València i, abans, la que va deixar en no res allò del “pitufeo” del govern de Rita Barberà…).

En tot cas, que la causa que s’havia obert a Mónica Oltra per denúncies de Vox i d’alguna altra paradeta d’extrema dreta espanyolista s’havia arxivat. El jutjat d’instrucció havia establert que no hi havia ni tan sols indicis en contra de qui va ser vice-presidenta valenciana per Compromís. Arran d’aquesta persecució, Oltra va deixar el càrrec i va aparcar la vida política, recordem-ho. L’acusaven, a so de bombo i platerets, d’encobrir els abusos del seu ex-marit. Pitjor que sense proves, sense indicis. No ho feien per l’ex-marit, sinó per ella. Perquè el nom que sortia als mitjans era el d’ella. L’objectiu era ella.

I que me la bufa si estàs o estic més d’acord o menys d’acord amb la seva posició en això o en allò altre, aquesta declaració o l’altra: el fet incontestable és que això que han perpetrat els jutges de l’Audiència és un acte polític en tota regla (com tantes altres vegades, certament: i en cadascuna cal la denúncia clara), una persecució personal i també col·lectiva, perquè hi persegueixen les idees, i també l’electorat que representa (qui deia l’altre dia a les xarxes que aquesta era la resposta de l’establishment a les darreres enquestes, que anuncien un creixement espectacular del valencianisme polític?).

La mera cronologia la mostra, la persecució: hi ha la denúncia ultra contra Mónica Oltra, s’obre causa al corresponent jutjat d’instrucció i, l’abril del 2024, s’arxiva perquè no hi ha indicis de delicte; els ultres fan recurs d’apel·lació i l’Audiència diu que encara que no hi hagi indicis la cosa s’ha de reobrir i el jutjat d’instrucció ha de continuar investigant; reenvia la cosa, per tant, al jutjat d’instrucció i, el desembre del 2025, el jutjat d’instrucció ho torna a arxivar per falta d’indicis (i hi destaca allò que les acusacions s’han d’examinar amb rigor “per evitar que cap ciutadà no es vegi acusat davant d’un tribunal sense fonament suficient”; que aquesta seria, en fi, la funció dels jutjats d’instrucció). I ara l’Audiència ordena al jutjat d’instrucció que obri judici oral perquè “Si existeix una probabilitat,(més gran o més petita) , dins del rang de distribució normal d’aquesta i no aberrant o inexistent, és que dita probabilitat existeix i és raonablement probable”. I continua: que si les acusacions (els ultres) afirmen que hi ha delicte, tenen el dret de dur a judici les persones que ells assenyalen. Jo ho he resumit però és literalment això (ho tradueixo, ball de comes inclòs): “I si existeix probabilitat que els fets puguin ser apreciats com a subsumibles en una conducta , per acció o omissió, valorable raonablement per les parts acusadores, com a delictiva, malgrat que el magistrat instructor no comparteixi tal valoració , no pot negar a les acusacions […] l’obertura del judici oral.”

És a dir, que si l’extrema dreta t’assenyala té el dret de portar-te a judici (malgrat que dos anys d’instrucció, desenes de declaracions de testimonis, l’anàlisi de 50.000 correus electrònics i tot mostrin que no hi ha enlloc cap indici de delicte). Perquè ells són ells i tu ets tu.

I Mazón?

Carlos Mazón (PP) continua aferrat a la butaca de diputat a les Corts (amb el sobresou que li ha atorgat el seu amic, i successor al càrrec, Pérez Llorca) i això, aquest seu aforament, ha impedit que la jutgessa de Catarroja que du el cas de la dana el pogués incloure en la instrucció. Tantes vegades com li ha requerit que hi anés voluntàriament a declarar, tantes vegades ell s’hi ha negat. Ara la jutgessa ha presentat al Tribunal Superior de Justícia una exposició raonada perquè estableixi si pot ser investigat. Hi inclou els indicis que ha anat recollint durant tot aquest temps i que “no tracten sobre la responsabilitat política i moral, sinó que ens situen en un marc diferent: el de la responsabilitat penal”. La sol·licitud d’encausar-lo arriba a petició d’aquesta jutgessa d’instrucció. Ho analitzava detalladament Josep Casulleras en aquest article. I hi deia que ara veurem “si el TSJ serà capaç de mantenir la fermesa i la determinació que ha demostrat tot aquest temps” la jutgessa de Catarroja.

Pot ser casualitat o pot ser una altra cosa, però el mateix dia que la jutgessa presentava la seva exposició raonada sobre Mazón al TSJ una piulada del TSJ informava que “l’Audiència ordena” obrir judici contra Oltra.

Després, quan la premsa ha preguntat a Alberto Núñez Feijóo si Mazón ha de deixar l’acta de diputat, el cap del PP ha deixat anar una frase que esmussa: “Esperarem tranquil·lament la decisió del Tribunal Superior de Justícia de València, i ja els adverteixo que estic molt tranquil.”