L’oficialitat del català a la UE s’encalla amb els tractats i el precedent del 2005

“Cobrar per avançat.” Junts va forçar que el ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel Albares, enviés una carta formal per posar en marxa l’oficialitat del català a la Unió Europea a canvi de la votació de Francina Armengol com a presidenta del congrés espanyol. La carta es va enviar el mateix matí de la votació sota l’amenaça que si l’estat espanyol no movia fitxa, ells tampoc no en mourien. Demà farà dos anys que Armengol és presidenta, però mentrestant l’oficialitat del català a la UE resta encallada i sense cap perspectiva clara que es pugui aprovar aviat.

És cert que en aquests dos anys hi ha hagut avenços. A partir de les negociacions, la delegació espanyola ha desenvolupat la proposta per donar resposta a inquietuds dels altres governs europeus. Per exemple, ha inclòs uns condicionants que només compleixen el català, el basc i el gallec, com a garantia que no hi haurà un efecte dominó amb uns altres idiomes sense reconeixement, cosa que preocupava els països nòrdics. A més, el govern espanyol s’ha compromès a assumir el cost de l’oficialitat i ha incorporat en el seu argumentari el fet que el plurilingüisme és part essencial de la identitat nacional espanyola, i que, per tant, els governs europeus ho han de respectar. En aquest camí, Espanya ha aconseguit que països com ara Irlanda, Bèlgica, Xipre, Dinamarca, Hongria, Luxemburg, Eslovènia, Eslovàquia i Portugal facin costat a la proposta.

Tanmateix, aquests suports no són prou, perquè la reforma del reglament lingüístic de la Unió Europea exigeix la unanimitat de tots els estats membres. Tan sols que hi hagi un govern que hi estigui en contra, no es pot aprovar. I si bé n’hi ha alguns que no es posicionen i que, arribat el cas, no posarien impediments, a les darreres reunions s’ha dibuixat un grup de països contraris encapçalat per Alemanya i que també inclou Itàlia, França, Àustria, Finlàndia, Suècia, Bulgària i Croàcia. De fet, a la darrera reunió del Consell d’Afers Generals en què es va tractar la qüestió, el representant alemany va demanar de modificar l’ordre del dia i fer que l’oficialitat del català es tractés més tard, perquè ell arribava amb retard i es volia assegurar que s’hi podria oposar.

Una volta dins la reunió, la discussió entre el secretari d’estat d’Europa alemany, Gunther Krichbaum, i l’espanyol, Fernando Sampedro, va ser d’un to més alt que no marquen els cànons de les converses diplomàtiques, i va ser considerada com a “tensa”. Consultat per VilaWeb, el ministeri d’Afers Estrangers d’Alemanya no pren posició sobre aquest xoc, però diu que “la introducció d’una nova llengua oficial és un procés complex que presenta nombroses qüestions jurídiques, administratives i financeres”, i que, per això, Alemanya i més governs han remarcat que això s’ha de resoldre “als òrgans competents” abans no es pugui votar. Fonts d’un altre dels governs reticents, Bulgària, assenyalen directament l’argument que s’ha convertit en la gran pedra a la sabata de l’estat espanyol per a poder aprovar la proposta: la interpretació que en fan els serveis jurídics del Consell de la UE: “Ens agradaria tenir una anàlisi clara dels serveis jurídics del Consell sobre les dimensions jurídiques de la sol·licitud.”

Cal reformar els tractats de la Unió?

L’any 2005, les promeses de Zapatero de fer oficials el català, el basc i el gallec a la Unió Europea –que més tard ja van ser descafeïnades– es van fondre per la interpretació jurídica que llavors en va fer el Consell de la Unió Europea. La proposta no va arribar a bon port perquè es va considerar que no era viable perquè aquests idiomes no figuren en l’article 55 del Tractat de la Unió Europea, que estableix la llista de llengües en què està redactat oficialment el Tractat. Les conclusions del Consell de la Unió Europea no es van impugnar (ni tan sols per part del govern espanyol), i van quedar com un precedent que ara torna.

Fa uns quants mesos, els serveis jurídics del Consell de la Unió Europea van emetre un informe que recupera aquest argument i diu que, en tot cas, caldria modificar el tractat i actualitzar el llistat dels idiomes, cosa que implicaria una reforma molt més profunda i complexa. A més, el cos legal del Consell també va descartar l’argument espanyol que defensa que l’oficialitat del català és possible perquè ja existeixen acords entre el govern espanyol i més institucions, com ara el Comitè de les Regions de la UE. Dues qüestions, consideren els serveis jurídics, que no són comparables per la diferència de magnituds, ja que l’oficialitat total implicaria de traduir tots els documents legals de la UE als nous idiomes.

L’estat espanyol ha intentat de doblegar les reticències amb un informe propi de l’advocacia de l’estat que esgrimeix que per a modificar el reglament lingüístic n’hi ha prou amb la voluntat política dels governs. Un argument que es fonamenta en l’article 342 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea, que diu clarament: “El règim lingüístic de les institucions de la Unió serà fixat pel Consell mitjançant reglaments, per unanimitat, sens perjudici de les disposicions previstes a l’estatut del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.”

Malgrat tot, els governs contraris s’han agafat a l’argument de la reforma dels tractats per a negar-se a la reforma. “És molt important de prendre seriosament les objeccions jurídiques del Servei Jurídic del Consell”, va dir públicament la ministra austríaca d’Europa, Claudia Plakolm: “Mentre no hi hagi damunt la taula una proposta que resolgui del tot les objeccions jurídiques i també les financeres, no podem donar-hi suport.” Acorralat per aquest tancament en banda, l’estat espanyol va proposar que es pogués aprovar l’oficialitat, però que l’entrada en vigor anés condicionada a una sentència positiva del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, però tampoc no va convèncer els governs.

Val la pena de recordar que, tan sols dos anys abans que l’estat espanyol demanés formalment l’oficialitat del català, el basc i el gallec, fou el mateix ministre Albares qui va negar que fos possible precisament pel precedent del 2005. “[El Consell] ja va assenyalar que els tractats actualment vigents no ho permeten”, va respondre a la diputada d’ERC Marta Rosique, que li ho demanava. I encara va afegir: “Aconseguir-ne l’oficialitat comportaria una reforma d’aquests tractats.”

Una proposta descafeïnada

Per tal de guanyar-se els favors dels contraris, el govern espanyol ha mirat de convèncer-los dient que l’oficialitat del català, el basc i el gallec no seria cap trasbals. Es proposa que l’entrada en vigor sigui gradual i reversible, de manera que no tindria efectes jurídics fins el 2027 i, d’entrada, només es traduirien els reglaments del Consell de la Unió Europea i del Parlament Europeu i les normes que s’apliquessin directament a tots els estats i no necessitessin cap transposició a la legislació de cada estat. L’oficialitat total no arribaria fins el 2031, a tot estirar, tot i que es podria escurçar el marge si tots els països europeus hi estiguessin d’acord.

A més, l’última proposta que es va enviar als governs europeus incloïa un nou article per a “esclarir encara més” el compromís de l’estat espanyol amb el pagament de les despeses derivades de la implementació de l’oficialitat. Uns quants estats havien demanat més garanties que el cost seria assumit per l’estat espanyol, un fet que no deixa de ser anòmal i que no passa amb cap altra de les llengües oficials, i que deixa incògnites per si un futur govern espanyol es podria negar a pagar-lo.

Els governs comencen a molestar-se per l’escenificació

El maig, el govern espanyol va tornar la reforma del reglament lingüístic a les més altes reunions després de mesos de silenci. I com que no es va aprovar, es va tornar a dur a la reunió del juliol, però setmanes enrere la presidència danesa del Consell de la Unió Europea ja havia rebaixat el punt de l’ordre del dia a un intercanvi d’opinions, sense previsió que s’arribés a votar. I en arribar de la reunió, Xavier Bettel, ministre d’Afers estrangers de Luxemburg –país, en principi, favorable– va expressar un cert esgotament per la insistència espanyola de dur la qüestió a les reunions sense haver aconseguit prèviament els suports per a aprovar-la. “Crec que el moment no és l’adequat, si no ets capaç d’arribar a cap altre acord”, va dir en referència a les dificultats per respondre Rússia i Israel per les seves respectives guerres.

Bettel va verbalitzar una inquietud compartida per més d’un govern europeu, que va veure una excessiva escenificació del govern espanyol en el tram final del curs polític justificada més aviat per la política interna, amb Pedro Sánchez cercant l’aprovació de Junts amb vista a una futura negociació del pressupost. No està de més recordar que va ser el secretari general de Junts, Jordi Turull, qui va expressar públicament a principi del maig que la negociació entrava en la fase final i que n’esperava notícies aquell mateix mes. Amb vista a aquella reunió, que, per moments, va semblar definitiva, el PP es va treure la careta i va admetre maniobres per a sabotejar la votació i fer que els governs europeus conservadors s’hi mostressin en contra. Vox va revelar que el PP els havia demanat que fessin la mateixa amb els seus socis europeus, però el fet és que l’únic govern aliat de Vox, el d’Hongria, fa costat a l’oficialitat del català.

La debilitat de Pedro Sánchez, collat pels escàndols de corrupció i sense una majoria política clara per a tirar endavant la seva agenda legislativa, li juga a la contra a l’hora de negociar. Malgrat que ha dit i repetit que no avançarà les eleccions i encara queden dos anys, els governs europeus són conscients que el govern espanyol podria caure en qualsevol moment, i que una alternativa de PP i Vox deixaria en no res la proposta. Alhora, i per aquest mateix motiu, aquest compte enrere fa més urgent encara que l’estat espanyol intensifiqui les negociacions amb els governs reticents per poder aprovar l’oficialitat aviat. Després de la pausa de l’agost, les següents reunions del Consell d’Afers Generals en què la podrien aprovar són previstes el 16 de setembre, el 21 d’octubre, el 17 de novembre i el 16 de desembre.