La Generalitat dels cartells amb faltes i el seu octubre cruel

Sempre he pensat que el mes d’octubre viu als marges. Als marges de l’estiu i als marges de l’hivern, en aquest interstici incòmode i indecís. A vegades, violent. La tardor no compta com a estació, perquè és com un si-és-no-és. És l’estació cansada després dels excessos de l’estiu. El mes d’octubre és marró i és indòmit. No hi pots confiar gaire, perquè té una tendència innata a la mala fe. Sóc a Ciutadella, davant una posta de sol vermella i pastosa damunt Mallorca, les muntanyes retallades sobre un cel encès, i pense en aquest octubre traïdor, que els matins et convida al capficó a la mar i els vespres t’obliga a posar-te la jaqueta. És aquest mes mandrós que enganya el rellotge perquè obtura, amb la foscor, la sortida del sol.

Davant aquest sol, que quatre turistes despistats que encara tresquen per ací fotografien amb fruïció, pense en els dies que vindran. De moment, estic espaordida després de llegir una entrevista que el director del diari Levante-EMV li ha fet a María Consuelo Reyna, l’atiadora de la tan letal i mal anomenada batalla de València. És una entrevista suau i esponjosa, de sofà i tauleta de cafè, en què l’ex-directora de Las Provincias agraeix el fet d’haver estat nomenada filla predilecta de la ciutat de València, investeix María José Català com a successora de Rita Barberà, i justifica la fúria anticatalanista i antivalenciana amb què va exercir la feina de directora del diari. Anava a escriure, “va exercir el periodisme”, però me n’he penedit.

Tot això passa a València en vigílies de la festa del Nou d’Octubre, que la Generalitat celebra tot estimulant el mateix anticatalanisme que María Consuelo Reyna, amb cartells orgullosos de les faltes d’ortografia que exhibeixen perquè són un desafiament a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a qui han declarat la guerra. En realitat, són l’ostentació de la ignorància i la malícia amb què ens governen. És la mateixa Generalitat que ha anunciat la presència del president a la Processó Cívica. En condicions normals, el president no hauria ni de confirmar ni desmentir que participarà en aquesta desfilada, però no ho són, de normals, les condicions, perquè a València, un altre octubre marginal i malcarat, el de l’any passat, va ser devastador. Els valencians vam quedar a la intempèrie i, com que ningú no hi va posar remei, encara plorem pels 229 morts. El president anuncia rialler que anirà a la processó, que es diu cívica, però que és el lloc en què l’extrema dreta fa anys que, sense que ningú els frene, es dedica a insultar, perseguir i amenaçar els polítics de l’esquerra que hi participen. Ara, però, Carlos Mazón demana que la processó d’enguany siga cívica de veritat i jo, davant aquest sol, que ja només és un record entre dues llums, pense que implora que ningú no l’escridasse, com passa d’ençà de fa prop d’un any, d’ençà d’aquell octubre cruel.

Hi ha columnistes que donen la raó a Mazón, que es posen en l’equidistància, sempre tan còmoda, perquè facilita molt els viratges, i escriuen que no s’ha d’alimentar la crispació, que les coses s’han de separar, que la institució és la institució, i em pregunte què en queda de la institució de la presidència de la Generalitat, quan Carlos Mazón l’ha arrossegada pel tarquim durant un any. Conduesc per la vorera, entre Son Blanc i la Caleta, en paral·lel a la mar, que només és una taca obscura amb reflexos platejats, una barca pesca calamars i un ferri corna per anunciar que se’n va cap a Alcúdia. Em pregunte, què en pensen Dolores i Toñi i Soraya i Ernesto i Victoria i Saray i tants altres que ja no tenen llàgrimes, dels mesos d’octubre i d’aquesta institució i del desig presidencial de civisme.