L’obsessió de Junts per cobrar

La política catalana ha esdevingut un joc tan comercial que n’hi ha que ja no fan ni l’esforç d’adornar-lo una mica. Aquesta setmana, el vice-president de Junts, Toni Castellà, ha explicat la ruptura amb la Moncloa en aquests termes: “És com una empresa que entra en concurs de creditors. El PSOE ha entrat en fallida. El creditor número u som nosaltres, i espero que cobrarem abans que la resta.” La portaveu al congrés espanyol, Míriam Nogueras, en aquests altres: “Volem cobrar allò que hem pactat.” El llenguatge pompós de l’Arcàdia promesa ja no té cap valor: ara que tot s’ha endurit, torna el vocabulari empresarial. Si el president Carles Puigdemont va dir fa dos anys que signaria “un acord històric”, les paraules de Castellà mostren que més aviat va ser, des del principi, un contracte que es podia estripar.

Junts no pot esgrimir que no sabia el pa que s’hi donava. Sabia que allò que acordava amb els socialistes no era tan sols a les seves mans –l’oficialitat del català depenia d’Europa; l’amnistia, dels jutges; el traspàs de les competències migratòries, de la majoria del congrés–, i sabia que n’havia de desconfiar perquè s’espolsarien les puces de sobre tan bon punt trobessin una excusa. Per això Puigdemont va assegurar, durant la campanya d’aquelles eleccions, que Junts no pactaria ni amb el PP ni amb el PSOE. “Uns ho faran amb anestèsia i uns altres sense anestèsia, és veritat, però amputar, amputen tots”, va dir. La doctrina del “cobrament per avançat”, de fet, s’explicava precisament per aquesta suspicàcia: era la metodologia que havia de prevenir l’engany.

Ara, la reflexió de Castellà il·lustra com el “cobrament per avançat” s’ha transformat en “cobrar abans que la resta”. No és un matís de significat. No hi ha tan sols una renúncia implícita, en aquest canvi, sinó el reconeixement d’un programa polític. El primer sintagma volia dir, a la pràctica, exigir concessions al sistema espanyol com a condició prèvia a participar-hi. El segon vol dir, simplement, rebre un tracte de favor una volta dins del sistema, una lògica que encaixa més en la concepció mercantil de la política que ja venia del peix al cove, perquè el cor de la negociació no és el poder, sinó el repartiment del pastís. Per què no es va mantenir la màxima de cobrar per avançat? Perquè l’objectiu no era cobrar, com afirmen Castellà i Nogueras, sinó tornar a ser admesos al negoci. Junts no se’n va de la taula amb les mans buides: ja torna a ser un actor polític lícit en el sistema espanyol.

La política catalana ha esdevingut un joc comercial perquè se n’han escurat les possibilitats democràtiques: el negoci no és la política, sinó l’absència de política. El problema no és que Junts i Esquerra deixessin de banda la independència per pactar transferències de competències o un concert econòmic. A hores d’ara, és difícil caricaturitzar les transferències competencials com un premi de consolació; si, de fet, vuit anys després del referèndum, Junts i Esquerra encara en poguessin esgrimir unes quantes per justificar-se, el balanç potser seria menys vergonyós. El problema no ha estat mai la negociació, sinó que no es negociava de debò, perquè allò que han volgut els partits independentistes no ha estat ni tan sols un pacte institucional nou per a Catalunya, sinó, tristament, superar el marc del procés per deslliurar-se de la repressió i dels compromisos amb els ciutadans.

El PP no va oferir a Catalunya res més que càstig, i el PSOE, res més que pacificació. És veritat: Espanya no ha ofert res més que humiliació per als dos milions de catalans que van anar a votar el Primer d’Octubre, però la responsabilitat històrica de l’independentisme, una volta perduda la batalla, era mirar de posar un preu a la seva pròpia capitulació. Així, potser, ara no parlaríem de transaccions, sinó d’alguna cosa amb una mica més de substància, però també en això va fracassar: la priorització de la lluita contra la repressió, en lloc de negociar, de debò, una sortida més digna per al procés, va ser una decisió conscient. La retòrica comercial de Junts sembla un acte reflex: al capdavall, l’anhel de cobrar de Castellà i Nogueras potser l’hem d’interpretar com l’admissió inconscient d’haver venut alguna cosa.