La voluntat de vendre molts llibres i arribar a molts lectors és una constant en tota mena de literatures i una aspiració ben legítima. Aconseguir-ho ja és tota una altra cosa, i encara més amb obres de gènere negre. Dins el món de la novel·lística de sang i fetge de casa nostra, hi ha com més va més presència de llibres d’enjòlit, un subgènere que és molt seguit i llegit d’ençà de fa dues dècades, que presenta característiques pròpies i que costa molt de fer bé. Aprofitant l’aparició, entre més, de Les ombres que ens acompanyen, de Cesc Cornet, publicat a començament d’any a Columna, explorem la voluntat d’alguns autors de casa nostra d’atrapar el lector i tenir-lo amorrat al llibre fins a la darrera pàgina.

Un dels prejudicis que hem de començar a foragitar a l’hora de parlar del thriller és el fet que es relaciona èxit de vendes amb una qualitat literària inferior. És ben cert que de vegades ha estat així, i ho palesen productes com alguns títols de Dan Brown, per exemple, que presenten algunes errades de concepció i històriques importants –encara es recorda l’intent d’anar d’Andorra a Uvieu en tren, per exemple, a El codi da Vinci. Però hi ha novel·les d’enjòlit molt ben fetes, que dominen a la perfecció el tema de què es parla, construeixen molt bones trames i tenen una marcada vocació literària concreta. Ningú pot negar, per exemple, la mestria de Stephen King a l’hora de crear les seves històries.

A casa nostra passa exactament igual (no pel fet d’escriure en català ens podem deslliurar de la fatalitat, a vegades, de fer llibres d’una qualitat literària ben galdosa) i trobem errades importants, personatges plans o texts que no s’acaben d’aguantar per enlloc, que conviuen amb novel·les molt ben trenades, d’un bon ritme narratiu, trames ben construïdes i ganes d’agradar i atrapar els lectors, que, en definitiva, es tracta d’això.

Aquests darrers temps, els grans grups editorials han optat fermament per aquest tipus de narrativa. Columna n’havia estat pionera i cal recordar propostes ben interessants –una altra cosa és si la resposta popular va acompanyar o no–, com per exemple Blau de Prússia, d’Albert Villaró, que va guanyar el premi Carlemany del 2006 i que, per tant, és una de les millors novel·les d’enjòlit en català d’aquests darrers vint anys. L’aposta que ha fet per aquesta mena de narrativa el grup Penguin Random House amb els seus segells en català –sobretot amb la Campana i amb Rosa dels Vents- és potser la més descarada. Caldrà veure com queden en el joc tots els segells vinculats a Abacus, perquè Univers havia optat fort per Jordi Sierra i Fabra com a mascaró de proa de la seva col·lecció negra (quant a obres escrites en català; per a les traduccions, l’escollit era Alan Parks) i hem de veure cap on van les propostes amb uns altres autors.

Sigui com sigui, és clar que, aquest Sant Jordi, el llibre d’enjòlit en català ben segurament continuarà seduint lectors, tal com ja ha fet d’una manera una mica insòlita El joc del silenci, de Gil Pratsobrerroca, l’autèntica revelació d’aquests darrers mesos a casa nostra, amb la complicitat de Jordi Basté, que també sap bé de què parlem a l’hora de fer thrillers, per la seva col·laboració amb Marc Artigau. De moment, se n’han fet un munt d’edicions, es comenta que ha seduït més de 40.000 lectors, se’n preparen versions en unes altres llengües, entre les quals, la francesa, en una de les editorials importants, i fa tota la pinta que serà un dels llibres ben cercats aquest Sant Jordi.

No serà res nou, perquè l’any passat (i això sí que va ser una sorpresa) Oriol Canals es va col·locar en el rànquing de més venuts amb el seu No dormiràs, i és ben probable que molts dels lectors que va seduir en la seva aventura situada en el món de l’òpera optin enguany per Diví, que recupera la novel·la que va publicar ja fa deu anys i que té com a protagonista un assassí que s’inspira en els quadres de Salvador Dalí per cometre les seves atrocitats.

Però què ha de tenir un bon thriller per considerar-se com a tal i per, a més a més, ser considerat una bona obra literària? Doncs hi ha unes quantes regles que s’han de seguir: en primer lloc, l’extensió de l’obra. Si les bones novel·les negres poden estar ben resoltes en menys de dues-centes pàgines, els thrillers han de superar, si és possible, les tres-centes cinquanta pàgines. Si s’acosten a les cinc-centes, encara millor, i no passa res si les superen. Bernard Minier, l’actual mestre francès del gènere, sempre ha explicat que és una de les claus de l’èxit. En segon lloc, ha de tenir capítols breus, ben condensats, perquè la lectura sigui àgil. Cal també un mínim de dues trames o tres perquè el lector tingui ganes d’avançar la lectura ben aviat. Els seus arxius textuals estan programats per saber que, mentre deixa una de les trames en suspensió i avança en la segona o en la tercera, aquella que ha deixat parada l’espera uns capítols més endavant, i això l’estimula a continuar llegint. Bons personatges i variats per tal que el lector pugui empatitzar amb un o amb més d’un i això l’impulsi a prosseguir la lectura. Un llenguatge senzill però acurat, precís, amb els registres ben fets i diàlegs versemblants i ajustats. Trames que es vagin tornant enrevessades a poc a poc i que es vagin complicant. I un final d’alta intensitat, és clar, si pot ser inesperat.

Si hom té la capacitat de seguir aquestes regles i ser original en la seva proposta, només cal esperar el favor del públic, el boca-orella o la promoció de l’editorial per a seduir molts lectors i aconseguir un èxit de qualitat, que és el que volen tots els escriptors, facin novel·les d’enjòlit o no.

I ara convé aturar-nos una mica a analitzar (fins allà on puguem explicar) Les ombres que ens acompanyen, de Cesc Cornet (1979), i veure fins a quin punt segueix els paràmetres ara esmentats. Començarem per l’extensió. Les quatre-centes quinze pàgines de la cinquena novel·la de Cornet fan que es pugui inscriure sense problemes en la categoria indicada. Un total de cinquanta-quatre capítols i un epíleg mostren que sí, que els capítols són breus, d’una mitjana de set pàgines i mitja cadascun i us puc assegurar, a més, que Cornet dosifica excel·lentment la informació i els acaba gairebé sempre en alt, fent que el lector vulgui continuar llegint el llibre. Tres trames que es van barrejant en el llibre: una dona que té un accident de cotxe en un poble rural prop de Bilbao quan, en realitat, no hi havia de ser; la desaparició de l’Elvira Minota, una presentadora de televisió famosa que havia participat en un programa de talents musicals; i la troballa d’un cadàver a casa del prestigiós cirurgià Jordi Mauler. Per tant, aquest requisit també el compleix. Tota la resta també, bons personatges principals i secundaris, subtrames que acompanyen les principals, bons diàlegs, un llenguatge ben precís, però en cap cas complicat, i sí, un final d’aquests plens de sorpreses. En definitiva, tots els ingredients del gènere i tota la qualitat de Cornet, aposta a cavall guanyador (posats a trobar-hi un defecte, la coberta podria ser molt millorable).

Així les coses, el llibre de Cornet ens ha servit per a repassar una mica les característiques del thriller negre i per afegir-ne uns quants a les apostes d’enguany: aquest; l’esmentat d’Oriol Canals; el nou llibre de Jordi Coll, El pont de les mentides, i el retorn de Laia Vilaseca amb L’udol de l’aigua es converteixen en unes molt bones propostes de lectura sense oblidar, per descomptat, l’impressionant Blau de Prússia, d’Albert Villaró, ara que, com diria la cançó, té vint anys.

Món negre

L’èxit esclatant de El Vi Fa Sang

El cap de setmana del 20, 21 i 22 de gener es va organitzar a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà) el festival El Vi Fa Sang, comissariat per l’incombustible Salvador Balcells, un d’aquests esdeveniments literaris que hauríem de considerar imprescindibles en l’agenda cultural del nostre país. És un dels cinc únics festivals dedicats al gènere en català (els de Tiana, Taradell, Creixell i la Garrotxa són els altres quatre) i només aquest ha sabut crear el maridatge perfecte entre dos trets clau que defineixen la nostra ànima cultural: els gèneres populars i el vi. Hi hem d’afegir la volada i la qualitat dels debats del darrer certament –memorable, poder descobrir el paper dels lectors Beta en la concepció dels títols que arriben als lectors. A més a més, hi ha encara un altre fet cabdal, en aquest cas vinculat amb el vi. Tenim un país amb una cultura gastronòmica i vinícola cada dia més consolidada. Poder tastar tot un seguit de brous produïts a la contrada, en molts casos amb les varietats locals com el trepat, és un luxe que fa que la lletra entri d’una altra manera. Si les vendes de llibres van ser importants, les de vi no ho foren menys, i s’ha promocionat per tot el territori el producte local. Tot això és la quadratura del cercle, un model triomfant, una manera de fer que la nostra cultura es vagi fent més gran.

I ara, Taradell

Després d’El Vi Fa Sang, toca anar a Osona perquè hi arriba el Taradell Negre, que comissaria Núria Martínez. Serà els dies 10 i 11 d’abril, tot i que el gruix per al gran públic es concentra el dia 11 d’abril. El programa fa goig, i per Taradell hi passarà el més granat de la negror en llengua catalana. Atenció a la cloenda amb l’homenatge literari a Boris Vian que han preparat Lluís-Anton Baulenas i Pau Mainé a les set del vespre. Podeu consultar-ne tot el programa. 

I un nou Jim Thompson en català

La Segona Perifèria, de Miquel Adam, una de les editorials independents més interessants del país, acaba de publicar el seu segon Jim Thompson. És La fugida, en traducció de Carme Geronès. La novel·la, del 1958, és un autèntic clàssic, i ha envellit molt i molt bé. Aquesta és la grandesa dels clàssics.