El taxista abaixa la finestra. Va amb màniga curta i assegura que no havia vist un hivern tan càlid. Es diu Amiq i es mou per Nuuk amb destresa. Els semàfors de la ciutat es poden comptar amb els dits de les mans. “Els americans, que facin com vulguin, però que no ens toquin els collons”, diu.

El cotxe ara ressegueix la costa. Dins l’aigua grisa i glaçada hi ha una fragata danesa. Fa d’escullera imaginària al final de fiord. A la nit descansa a la terminal de creuers del port. Dins el taxi sonen Dire Straits, Bruce Springsteen i més músics nord-americans.

L’Ulu s’arronsa d’espatlles. Somnia una Grenlàndia independent, però té por. Tem que el gegant de gel sigui massa vulnerable al foc imperialista. “No som danesos. Vivim a la nostra manera i algun dia ens en sortirem”, afegeix.

El cotxe s’atura davant el consolat nord-americà, on la mar comença a engolir el perfil rocallós de Nuuk. Al fons, la immensitat blanca de l’Ukkusissat esberla la foscor de l’horitzó, que, a poc a poc, esdevé violaci.

Davant el consolat hi ha un pal de fusta amb les banderes de Grenlàndia, Dinamarca i les Illes Fèroe. Són de Jens Kjeldsen, un aventurer danès, que cada matí es manifesta contra les pretensions de Trump.

Tanmateix, avui no hi és. Un veí assegura que no en sap res. “No et perds gran cosa. Té el cap inflat”, afirma. Kjeldsen ha aparegut en tota mena de mitjans, però la seva oposició a l’expansionisme nord-americà contrasta amb l’opinió que té sobre algunes pràctiques del colonialisme danès, com ara esterilitzar milers de dones inuits.

Els llums del consolat són encesos i es veu una figura a la cuina. El timbre sona unes quantes vegades i neguiteja els corbs que remenen contenidors. Els Estats Units s’amaguen rere una porta vermella. No volen parlar.

Una casa més amunt. Una bandera amb un aneguet pirata desafia les franges i els estels. “Per a aquesta gent no som res més que una joguina. No els importem ni una merda”, diu el veí, que no s’empassa que Trump vulgui l’illa per a defensar-se de la Xina i Rússia.

“Vol tots els minerals que hi ha sota terra i apoderar-se de les rutes comercials”, continua. S’indigna, i el fred fa que li fumegi el cap. Es posa a riure, es disculpa, i se’n va perquè fa tard.

Els carrers de Nuuk són un ventall etern de blancs, grisos i marrons. Les plaques de glaç s’aferren a l’asfalt com paparres famolenques. Els colors de les façanes alegren la vista, però aquesta varietat no és un rampell artístic inuit: és un llegat més del colonialisme.

Una imposició danesa per a marcar els edificis. El groc, per exemple, servia per a identificar els hospitals o la casa d’un metge. Amb els anys, el codi cromàtic ha deixat de tenir sentit i les cases es pinten al gust dels propietaris.

Entre les cases hi ha cotxes aparcats, però també tota mena barques. Són alçades amb palets de fustes i, algunes, cobertes amb lones industrials. Tenir-les amarrades al port és massa car i no tornen a mar fins que no arriba el bon temps.

Un home frega bidons en un petit porxo. Té una casa vella i la ràbia de l’hivern li ha fet unes quantes queixalades. El rovell li desfà les planxes blaves de la façana i el fred li ha convertit la teulada en un mural de bonys. “La vida ací és dura”, diu.

És un pescador jubilat. Viu davant una platja de còdols que es remouen amb les onades, mentre a la llunyania desfilen icebergs que canvien de color pel caprici de la llum. Alguna llanxa s’atreveix a fer eslàlom a tota velocitat.

“A la meva edat –no la vol dir– la cosa més important és viure tranquil, sense molèsties. Vull que el meu país sigui independent, lliure, però no em refio de ningú. No volem ser el centre del món”, assegura.

Té els ulls trists i un rostre esculpit per tota mena d’experiències a alta mar. No té nostàlgia d’endinsar-se fora de les aigües manses del fiord. “Són massa sacrificis i molt pocs guanys”, afegeix.

L’economia grenlandesa depèn sobretot de la pesca i de les subvencions de Dinamarca. Molts joves es troben empesos a anar-se’n de l’illa per la manca d’oportunitats. “Qui no ho aguanta cerca refugis de mentida o desapareix”, lamenta, en referència a l’alcoholisme i els suïcidis.

Nuuk no són casetes de colors i prou. Hi ha blocs de pisos moderns, però també monstres de formigó i planxa. Són miratges d’un passat brutalista que, una volta més, té empremta danesa.

Als anys cinquanta i seixanta el govern va fer edificar aquests blocs per desmantellar els assentaments inuits. L’argument principal era combatre la insalubritat, però de retruc volia desarrelar la cultura inuit i assimilar-la a la “vida civilitzada”.

Caminar entre els murs de formigó encongeix el cor. Els corbs, com ombres espúries, observen de les cornises estant i escupen sons metàl·lics. “Són males bèsties”, diu l’Ulu, mentre passeja un gos, que sembla un peluix al costat de la negror de l’ocellam.

Encén un cigarret i diu que no li agrada parlar de política. No vol saber res dels Estats Units, Dinamarca, la UE o l’OTAN. “Fem què fem hi haurà qui es fregarà les mans per aprofitar-se de nosaltres, com sempre”, lamenta.

De totes maneres, confessa que en algun moment ha passat por, sobretot quan Trump va amenaçar amb la invasió militar. “Alguns amics ho han passat pitjor i no poden dormir”, assegura.

De fet, el Centre de Salut Pública i la Universitat de Grenlàndia han començat un estudi per a valorar fins a quin punt la pressió del context polític ha afectat la salut mental dels ciutadans.

L’Ulu apaga la cigarreta, esbufega –diu una cosa inintel·ligible– i se’n va cap al centre de Nuuk, una ciutat de tan sols vint mil habitants i sobretot dos carrers: un de mixt per a vianants i vehicles, amb el parlament, el govern i un centre comercial, i un altre d’ample per a canalitzar el trànsit.

Una mica més amunt, en un turó, hi ha l’estadi nacional. A l’hivern, les porteries estan recollides i la gespa artificial és un llençol blanc amb alguna clapa verdosa. La lliga grenlandesa és una competició brevíssima, que dura unes quantes setmanes a l’estiu.

La selecció, com el país, viu en una mena de purgatori. Pot jugar partits, però no té reconeixement internacional. A diferència de les Illes Fèroe, la FIFA li ha barrat les portes, com també, recentment, la CONCACAF.

Els dirigents, els tècnics i els jugadors han refusat de fer cap declaració. Entre les institucions hi ha molta cautela abans de dir res o fer qualsevol comunicat. Per evitar problemes, s’opta pel silenci.

“Ens cenyim a les directrius de la federació grenlandesa de mantenir l’esport i la política separats”, és tot allò que diuen. Uns nens s’embalen i es tiren amb trineu pel pendent del turó.