Núria Cadenes: “El camí cap a l’individualisme ens fa tristos”

L’escriptora Núria Cadenes (Barcelona, 1970) acaba de publicar Qui salva una vida, guanyadora del premi Proa d’enguany. És una novel·la com un teixit, com la xarxa d’evasió de la qual explica la història, encapçalada per un besoncle de l’autora, mossèn Joan Domènech. Durant la Segona Guerra Mundial, ell i una colla de veïns de la Cerdanya van salvar moltes vides. En aquesta entrevista, Cadenes explica quines parts d’aquella història de solidaritat poden ser una inspiració per al món d’avui, arrossegat per la inèrcia de l’individualisme.

—Qui era Joan Domènech?
—El meu besoncle. I moltes més coses. Era fill de Ger, a la Cerdanya. Un home molt arrelat a la terra que va decidir, contra tot pronòstic, de fer-se capellà. Un capellà singular, molt preocupat pel poble, per la gent amb qui vivia. Mentre era capellà de Puigcerdà, durant la Segona Guerra Mundial, va organitzar una xarxa d’evasió d’aviadors aliats, jueus i fugitius del nazisme de tota mena. Era una xarxa molt efectiva, que va salvar moltíssimes vides, i que era feta de gent absolutament normal, especialment amb el capellà de Dorres, al nord. Per això, la jerarquia catòlica el va amenaçar, perseguir i arraconar, i malgrat això ell va continuar fent allò que creia.

—Hi ha cap factor humà que expliqui per què va ser una xarxa especialment efectiva?
—Suposo que és perquè eren persones d’allà, que no anaven pel carrer de cantonada en cantonada.

—No era un film d’espies. Eren veïns solidaris.
—Exacte. Després del 1939, mossèn Joan també va ajudar dones d’exiliats polítics a travessar la frontera en sentit contrari. Una de les maneres era d’agafar-se del bracet i continuar caminant. A la Cerdanya no la veus, la frontera. I ell era el capellà de Puigcerdà. La travessava tot caminant, amb naturalitat, i ja està. En Melitó, per exemple, era el repartidor de la llet. També hi havia les monges de l’hospital.

—El factor religiós és molt important en aquesta història.
—És que van ser dos capellans. Tres, de fet. Ho feien d’amagat de la jerarquia eclesiàstica.

—Un cristianisme humanista i proper contra l’església, que no deixava de ser un dels braços del poder franquista.
—Perquè també existia. La connexió era la humanitat. En Melitó era un militant comunista i no tenia cap problema a col·laborar. L’altre dia em va escriure una noia perquè el seu pare també en formava part. Hi havia molta gent, però no anaven pel món explicant-ho. I això la va fer forta.

—No hi havia cap secretisme, en la vostra memòria familiar?
—Cap. Mossèn Joan té la Legió d’Honor, de fet, que no es dóna a qualsevol. Era una cosa que se sabia. I a la Cerdanya se l’estimaven molt. Pel centenari del seu naixement se li va fer un homenatge a Puigcerdà i va ser molt bonic, perquè molta gent explicava històries familiars. Havia ajudat molta gent. Amb la xarxa i amb avals per a sortir de la presó, per exemple. Hi havia gent que no ho explicava perquè la repressió franquista va ser molt forta. A tot arreu, evidentment. La por va calar molt, entrava cap a dintre. Veies homes cepats i ferrenys que ploraven tot dient: “Mossèn Joan va ajudar el meu pare i no ho havia dit fins ara.” La llosa pesa molt i de vegades se’t fica a casa. Però la història no era cap secret.

—La xarxa no s’aguanta només per compromís o per solidaritat. És una forma d’esperança.
—Sí. La gent hi col·labora per molts motius, i segur que se me n’escapen uns quants. De vegades no saps per què ho fan. De vegades, ni tan sols els qui hi participen no saben per què ho fan. Però ho fan. I això encara té més mèrit. Fan allò que és correcte. Quan hi va haver la gota freda al País Valencià, el desastre natural i la negligència del govern de Mazón, tota aquella gent que caminava amb escombres per anar a ajudar els afectats, per què ho feien? No en tenien cap necessitat, però ho van fer.

—Un personatge parla d’ajudar sense preguntar.
—No demanaven cap carnet. Passaven gent de creences diferents, ideologies diferents, que necessitaven travessar la frontera. Al començament em sorprenia. Ara sóc feliç de poder-ho constatar. Això passa. Uns ho feien per compromís polític, perquè volien un món millor; uns altres, perquè s’estimaven mossèn Joan o el mossèn de Dorres, Jean Ginoux, i hi confiaven. La humanitat és això: l’impuls d’ajudar els altres. És important sempre, però sobretot en aquests temps, que dibuixen el món a imatge de Trump o de Putin, perquè desconfiïs de qui tens al costat, i li piquis més fort si és dèbil, i pensa només en tu i en ningú més que tu. Ens dibuixen un món terrible. I no és cert: no ha de ser necessàriament així tot. Veure que en les circumstàncies més difícils possibles, amb una guerra, hi ha gent que s’ajuda, és un exemple preciós. I la gota freda, també.

—Tot i això, avui molta gent sent que se li han trencat els llaços comunitaris, que la inèrcia de la història ens empeny cap a l’alienació. El pes de la militància a la vida privada ha baixat molt, en general.
—I això ens debilita molt. Però a l’hora de la veritat ho fem: ajudem. I no ens podem permetre de no fer-ho. El camí cap a l’individualisme ens fa més tristos. Necessitem la connexió, la comunitat. Així ens sentim més persones que no pas tancats a casa, enganxats a la pantalla. No és manera de viure, i ens entristeix. El cas és que quan van mal dades, la gent encara s’ajuda. I necessitem que continuï passant, perquè som més manipulables, més febles i més tristos quan els altres no ens importen. El cas de la família Sala em va impressionar molt. Després de l’assassinat del pare, la Dolors i els fills continuen formant part de la resistència.

—Gairebé no poden evitar de persistir.
—Sí. El fill diu a la mare: “És l’única manera que tenim encara de salvar el pare. Que s’acabi la guerra.” L’escena en què la Dolors despenja el Crist de la paret també és real. En Melitó, el marit, era ateu, i ella, creient. L’amor va triomfar, van arribar a una entesa molt bonica i es van acceptar l’un a l’altre. Ella resa perquè deixin anar el seu marit, i quan el maten acaben despenjant els quadres de Jesús i de la Mare de Déu i els desa en un calaix. M’hauria agradat que se m’acudís a mi, però va passar! Hi ha persones normals molt potents, passa que no tenen qui ho expliqui.

—La construcció d’un trencadís de veus, a la novel·la, ja devia cercar això.
—La forma és contingut. Això no és un assaig, que també n’he llegit per copsar l’època. A l’hora de fer la novel·la era inevitable que mossèn Joan fos el fil conductor, i s’ho mereix, però no volia que fos l’única veu. No volia fer la història d’un heroi. Era un teixit amb fils de colors i textures diferents; hi ha històries que tenen relació amb unes altres, d’altres que no… Volia mostrar la pluralitat. La xarxa, literalment. I així hi surt gent preciosa. La Rosita Lucas, que amagava els aviadors al cinema! Sembla un personatge inventat. Era una mica com la sèrie ‘Allo ‘Allo!, l’àvia que té la ràdio sota el llit, el veí que passa missatges. Hi havia unes quantes xarxes enxarxades, molt orgànicament. Hi havia dos cosins que, d’una banda a una altra, s’enviaven senyals posant un llençol al balcó. Això no ho pot detectar ningú. Ja pot passar la Gestapo pel costat.

—Això és molt present, a la novel·la: l’artificialitat de la frontera entre el Principat i la Catalunya Nord.
—M’ha agradat constatar-ho i a la novel·la ho he presentat a posta sense fer-ho explícit. És que això era i és així: la frontera no està dibuixada a terra, la passes i prou. Uns d’Ix es casen a Puigcerdà, els col·laboracionistes de la Guingueta se’n van a Barcelona… La relació és històrica, sentimental, econòmica… La frontera va fent forat, per això la hi posen, però és un artifici.

—Els professors de secundària diuen que, per explicar el franquisme, allò que més impacta els alumnes adolescents són els testimonis. La memòria oral.
—És clar: veure que les coses han passat de veritat, que hi ha persones que els expliquen què els feien, o què li van fer a son pare. Els números són molt freds. Una de les coses que m’agraden de fer novel·les és que pots donar a aquesta mena de persones una posteritat ben merescuda. La vida és efímera i es desfà de seguida, i el record que puguem tenir de les persones s’acaba desfent també: si podem posar una mica de Rosita Lucas en una novel·la potser dura més.

—És una història molt bonica, però, en canvi, és interessant que els personatges femenins, particularment, no siguin gens angelicals. És fet expressament?
—Sí. M’agrada, literàriament i a la vida, la complexitat humana. Fem coses contradictòries. No parlem d’assassins nazis, sinó de gent que té una part fosca, una de clara, una de més recaragolada. Volia mostrar la complexitat i trencar apriorismes. El protagonista és un capellà! Quan l’escrivia, pensava: “No serà gaire mainstream.” Però és que era un capellà. El personatge de la Lola, que fa molta tendresa, és molt malparit en moltes coses: és classista, tracta malament la gent… I alhora, és capaç de fer una cosa extraordinària per a salvar un anarquista.

—Aquesta part obscura ajuda a veure que la repressió no tan sols engendra solidaritat, sinó també enviliment.
—Mossèn Joan té una reunió amb el bisbe i el fan esperar en una sala petita i freda, com una posada en escena perquè senti el seu poder, i ell pensa: “No m’han portat ni un got d’aigua, i això que no els ho prohibeix ningú.” Això és l’enviliment. Aquesta cosa retorçada de gent que fa patir els altres perquè sí. Per això és important recordar el context en què aquestes persones van fer l’inesperat. Hi ha aquella fotografia tan famosa de l’Alemanya nazi, en què tot d’obrers feien la salutació menys un, que té els braços plegats. És això, i és difícil d’explicar, de vegades. Fer un petit gest malgrat les conseqüències. En situacions extraordinàries, persones normals fan coses extraordinàries.

—El franquisme va ser cruel també contra aquesta gent normal durant tota la dictadura.
—Era molt retorçat. El silenci és terrible. Negar els teus familiars, no parlar-ne… És espantós, que et posin el franquisme a casa. I deixa empremta. Molta més que no sembla. Per això volia parlar del bé. No em vull posar transcendental, però si el mal existeix, el bé, també. Costa dir-ho sense ser xaró, però hi ha persones que fan el bé, que fan coses bones. Val la pena saber que hi ha gent que ha fet coses extraordinàries: per justícia, perquè en quedi constància, però també per nosaltres, perquè ens mereixem saber-ho. Com que no sé com dir-ho en una frase, això, n’he fet una novel·la.

—En el cas de mossèn Joan, la voluntat de fer el bé va arribar més enllà, fins a l’últim moment. Ho podeu explicar?
—És que és un personatge. La jerarquia catòlica el volia fora de Puigcerdà. Franco va col·locar el bisbe de la Seu d’Urgell, que té nom però no l’hi he posat expressament, perquè aquesta posteritat no la hi donaré jo. Van haver d’esperar, perquè el mateix bisbe reconeixia que, si treia mossèn Joan, hi hauria protestes, però el van amenaçar de dur-lo a Fernando Poo, i finalment el van dur a Organyà, on la gent el va estimar molt. I li va costar, perquè ell s’estimava la Cerdanya: la gent, les muntanyes, el cel. Treure-l’en era fer-li mal. I finalment va decidir d’anar-se’n amb les missions a la República Dominicana i allà va topar amb la dictadura sanguinària de Trujillo. I va fer allò que feia sempre: ajudar la gent.