Núria Bosch i Roca (Bigues, Vallès Oriental, 1955) és una de les principals expertes del país en el finançament. És catedràtica d’economia pública de la Universitat de Barcelona i directora de la càtedra de federalisme fiscal de l’Institut d’Economia de Barcelona, on també codirigeix el programa de recerca en federalisme fiscal. Es va especialitzar en hisenda pública, en el finançament autonòmic i local, en l’eficiència de la prestació dels serveis públics i en les balances fiscals. Per aquesta raó, ha estat membre d’uns quants comitès d’experts i va viure de prop la reforma del model del 2009, amb Antoni Castells al capdavant de la Conselleria d’Economia. Aquesta darrera dècada, ha defensat els beneficis econòmics de la independència i va arribar a presidir el Consell per a la Transició Nacional. Rep VilaWeb al seu despatx a la universitat, per analitzar a fons què significa l’acord entre els socialistes i ERC, i alerta dels perills que pot tenir, amb el record ben viu del que va passar fa disset anys.

—L’acord de finançament és una reforma o és un model nou?
—Jo diria que és una reforma del model del 2009. Se’n conserva l’essència, que és una cistella d’imposts, que se cedeixen totalment o parcialment, i llavors hi ha un fons d’anivellament. El fons d’anivellament ha canviat molt poc, només una mica la població ajustada amb què es reparteixen els recursos.

—No és el finançament singular definit pel govern de Pere Aragonès, però hi veieu elements singulars o específics per a Catalunya?
—No és el model que es va acordar en la investidura del president, ni de bon tros. Els elements específics és que es poden triar coses. Per exemple, una part de l’IVA es pot repartir segons la recaptació de les PIMES a Catalunya. Això ho tindran les comunitats que vulguin, però no és específic de Catalunya, perquè si una altra comunitat ho vol, ho tindrà. Per tant, sí que hi pot haver elements específics, però generalitzables. Llavors, si comptes que hi ha un finançament especial per als Mossos d’Esquadra, això sí que és específic de Catalunya. Tampoc no hi ha hagut fins ara un augment de la capacitat normativa sobre els imposts i això és un punt essencial, perquè és el que et dóna més autonomia financera. I de moment, no hi ha res quant a la gestió tributària, a l’administració tributària. S’ha augmentat una mica la part de participació en l’IVA i l’IRPF, però res més. Això no et dóna autonomia financera, si de cas cas, més recursos.

—Podeu explicar per què és important la capacitat normativa?
—Capacitat normativa vol dir poder decidir elements dels imposts. Per exemple, el tipus de gravamen, les deduccions, poder decidir sobre l’estructura dels elements que té l’impost.

—Quines són les coses que us semblen més positives i més negatives de l’acord?
—S’injecten més diners al sistema i això és positiu, perquè faltava. És el que nosaltres en diem el tall vertical: el pastís, els diners a repartir entre les comunitats. Calia fer això. Després, segons sembla, disminuiran les diferències en finançament per capita entre les comunitats autònomes. El fet que es pugui repartir una part de l’IVA en funció de la recaptació de les PIME pot beneficiar Catalunya. El tema de les bestretes també ho és: que la recaptació dels imposts es donarà en temps real. Com a aspectes negatius, el que deia abans: no augmenta la capacitat normativa ni hi ha capacitat de gestió administrativa sobre els imposts. I tampoc no simplifica el sistema, torna a ser un model complicat.

—Per què?
—Perquè abans hi havia tota una sèrie de fons (els fons de cooperació, de competitivitat, de suficiència) que embolicaven la troca. Ara els han tret, però hi torna a haver el fons d’emergència climàtica, hi torna a haver un fons que salvaguarda l’statu quo que no sabem com anirà i com funcionarà… Jo diria que la complexitat del model no disminueix, i aquest també és un aspecte negatiu.

—Per tant, no disminueix l’opacitat?
—L’opacitat es manté i costa de fer entendre al ciutadà com li arriben els diners. Per exemple, hi ha un fons d’anivellament horitzontal que funciona com ara. Ha canviat una mica com es reparteix la població ajustada, però els diners que hi posa l’estat, que seria el repartiment vertical dels recursos, també és una mica complex. Costa explicar al ciutadà com funciona i quins són els elements que té. I hi falta, per exemple, l’ordinalitat. L’ordinalitat no es veu garantida enlloc. Només sabem que la ministra va dir que es complia per a Catalunya i aquí també diuen que es compleix, que no és per a totes les comunitats. Però no es veu cap mecanisme que garanteixi això. I l’evolució del model? Es garantirà l’any que ve, l’altre i l’altre? Si no ens ho expliquen més bé, falten elements per a poder jutjar si aquesta ordinalitat serà efectiva o no.

—Diuen que l’ordinalitat es compleix per població ajustada (ponderant tot de criteris que modifiquen els habitants reals) però no per població.
—Pots fer-ho per població ajustada o població de dret. No necessàriament ha de ser població de dret, però, és clar, l’ordinalitat té a veure amb mantenir la posició, i es pot mantenir amb un euro de diferència amb la comunitat que va darrere teu. Vull dir, on quedarà Catalunya i on quedaran les altres? Falta veure-ho.

—Com es podria garantir l’ordinalitat més enllà de les declaracions verbals?
—S’ha de garantir un nivell d’ingressos per capita concret per a Catalunya, i que aquest nivell sigui d’acord amb la contribució que fa. Si Catalunya és la tercera per la seva capacitat fiscal, per la contribució que fa (en termes per capita, abans, hi ha Madrid i les Illes Balears), s’ha de garantir que en rebre recursos també sigui la tercera, però això només es pot fer amb un sistema que et garanteixi un nivell concret d’ingressos per capita.

—I creieu que això no es garanteix amb l’entrada de tots els fons?
—Exacte. Per exemple, els fons de manteniment de l’statu quo com funcionarà? Pot canviar? El model del 2009 ja complia l’ordinalitat si no tenies en compte els altres fons. Eren els altres fons, que el desvirtuaven. Aquí passa igual. Com funcionaran els altres fons? No ho sabem.

—Amb els petits canvis que s’han fet a la població ajustada, Catalunya en surt més beneficiada o es manté com abans?
—Es manté més o menys igual, potser fins i tot en surt perjudicada, perquè no crec que els costos fixos li vagin a favor. Potser quedarà més o menys igual, però no millorarà.

—I no hi han inclòs el cost de la vida.
—Aquest és un factor important. Sempre hem dit que s’hi hauria d’incloure, i això sí que beneficiaria Catalunya, però no hi ha manera d’introduir-lo, es veu. A Catalunya, el cost dels serveis és més elevat. És a dir, a Catalunya fer una radiografia en un hospital és més car que fer-la a Extremadura. Per tant, si aquests recursos han de finançar els serveis que subministrem als catalans i aquests serveis són més cars que en unes altres comunitats, això s’hauria de tenir en compte.

—S’ha dit que, atès l’increment de l’IPC, aquest acord aporta menys milions que no pas el del 2009 per a Catalunya.
—No he fet els comptes, no ho sabria dir. Hem de pensar que el model del 2009 va aportar 3.700 milions. Era important.

—Sobre la taula, l’estat espanyol hi posa 21.000 milions més. Tenint en compte que l’estat ha anat tenint més recursos i les comunitats menys, n’hi ha prou?
—Jo havia fet càlculs sobre què havia d’injectar l’estat, i per la banda baixa em sortia això. O sigui que crec que està bé, aquests 21.000 milions.

—Llavors la qüestió és el repartiment entre les comunitats.
—Exacte.

—La clàusula de l’statu quo, que fa que ningú hi pugui sortir perdent, no fa gairebé impossible que Catalunya pugui tenir un tracte just dins el règim comú?
—No ho hauria d’impedir. Que cap comunitat hi perdi és normal, perquè no s’aprovarà mai un model si algú hi perd. Ara, si tu augmentes força el pastís, sí que pots donar més recursos a Catalunya i que hi guanyi. Pots fer que unes comunitats hi guanyin més i que unes altres no hi perdin però que hi guanyin poc o gens.

—I això no passa en aquest acord?
—Es diu que Catalunya guanya 4.600 milions. Caldrà veure les posicions relatives en què queden les comunitats, perquè en termes absoluts és una cosa, però després, quan ho poses en termes relatius, en ingressos per capita, és quan veus si Catalunya quedarà realment a la tercera o no. És quan veus realment com funciona el model.

—Amb l’eliminació de les bestretes, el Ministeri d’Hisenda espanyol va parlar de transferències immediates i, fins i tot, d’una caixa comuna. Això com es podria fer?
—La ministra Montero va parlar de l’IRPF i l’IVA, però la documentació que va repartir a la roda de premsa només parla de l’IRPF. Hisenda té un compte corrent, diguéssim, i a partir d’aquí pot repartir els recursos a les comunitats segons què es vagi recaptant realment. Fins ara no era així, sinó que es feia una estimació del que es preveia recaptar i es donava un 98% d’aquesta estimació. És clar, si l’estimació havia anat a la baixa, com sempre passa, i allò que es recaptava era molt més perquè l’economia anava bé, doncs les comunitats autònomes se’n beneficiaven després.

—Això pot eliminar tensions de tresoreria a la Generalitat.
—Exactament.

—No hi ha un acord perquè Catalunya pugui començar a recaptar i gestionar l’IRPF, però el govern espanyol ha parlat d’una administració en xarxa. Què pot voler dir, això?
—Suposo que volen dir una administració consorciada en què, en l’agència estatal d’administració tributària, hi participen d’alguna manera les comunitats autònomes. Com? Suposo que compartint informació i tenint una mica de veu en els òrgans de govern. Però és clar, això pot ser molt ampli i que realment les comunitats autònomes estiguin molt representades en aquesta agència estatal d’administració tributària, o pot ser una cosa simbòlica. Una cosa és que tu tinguis realment vot i veu en l’agència estatal d’administració tributària, segons com ho muntis, i una altra és que sigui una cosa de pura representació simbòlica.

—I en quina línia sospiteu que va?
—Ells s’estimen molt la seva gestió i parteixen de la concepció que els ingressos són de l’estat. Que a tu et donen alguna cosa, però que els ingressos són seus. I no és així necessàriament. Un estat federal parteix de la idea que els ingressos són dels territoris perquè es generen en els territoris. Si parteixes d’aquesta idea, tot canvia.

—Creieu que aquest acord pot contribuir a reduir el dèficit fiscal?
—Si arriben més recursos a Catalunya, es pot reduir una mica. Això és evident, no? Perquè és la diferència entre la despesa que fa l’estat a Catalunya i els ingressos amb què contribuïm. Si arriben més diners a Catalunya, vol dir que l’estat hi fa més despesa i pot disminuir una mica, però jo crec que no representarà un canvi substancial.

—S’ha dit: com que són 4.700 milions més, si tenim un dèficit fiscal de més de 20.000 milions, es reduirà en més d’un 20%. No es deu poder calcular així, oi?
—No. Hem de veure també quines contribucions hi ha. L’estat no tan sols fa despesa a Catalunya amb el model de finançament, sinó amb la inversió, i s’ha de veure si la inversió serà la mateixa o si allò que ens dóna per una banda ens ho treu per una altra.

—Què penseu del fet que s’hagi presentat un nou acord de finançament sense actualitzar les balances fiscals ni tenir-ne la informació disponible?
—No necessàriament s’han de tenir les balances fiscals per fer un bon model de finançament. Perquè en les balances fiscals influeix el model de finançament, però hi ha moltes més variables que hi influeixen, l’estat pot gastar a Catalunya d’unes altres maneres. Ara, tenir les balances fiscals és molt positiu. Jo n’he calculat moltes i és un senyal de transparència, que el ciutadà sàpiga què rep i en què contribueix. És democràtic, fins i tot. Però es podria tenir un bon model de finançament sense haver calculat les balances fiscals.

—Per què hi ha aquest recel tan gran a ser transparents amb els recursos?
—Suposo que perquè hi ha uns territoris que estan molt afavorits en detriment d’uns altres, que estan perjudicats, i no es vol que això se sàpiga, encara que implícitament se sap.

—La situació econòmica actual fa que la recaptació hagi pujat i que ara sigui un bon moment per a presentar un nou model? Si hi ha un canvi de cicle econòmic, serà més difícil?
—És clar. La recaptació impositiva de l’estat havia anat molt bé. Té més recursos i pot posar els 21.000 milions. En època de crisi és més difícil augmentar el pastís. És un moment positiu.

—Fa anys que sentim que l’Agència Tributària de Catalunya no està preparada per recaptar l’IRPF. Realment és tan difícil aconseguir-ho, tant en l’àmbit tècnic com humà?
—És veritat que, actualment, l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) no té els efectius personals per a poder-ho gestionar. Ara, això es pot solucionar d’una manera tan simple com traspassar personal de l’agència estatal a l’administració tributària de Catalunya, com s’ha fet quan s’han traspassat uns altres serveis. Per tant, sí que es podria solucionar, això. Passa que també hi ha el recel del personal de l’agència estatal, dels inspectors d’Hisenda, a passar a ser membres de l’ATC. Amb les condicions actuals, l’ATC no ho pot assumir. Ara, passem-li els recursos que té l’agència estatal i podrà.

—Si no es traspassa el personal i tot parteix de contractació nova, el procés es pot allargar molt?
—És un procés molt més llarg. Sembla que s’opta per aquesta via, i per això es va allargant la situació. Es vol fer de manera molt gradual.

—Per què creieu que s’ha tardat tants anys a tancar un acord per a renovar el model del 2009?
—Han passat moltes coses. Hi va haver una crisi important, faltaven recursos i no se’n podien posar més, hi va haver tot el tema del procés a Catalunya i en aquell moment no s’estava per una reforma sinó per unes altres coses; la pandèmia… S’ha vist que, si no és Catalunya qui impulsa una reforma del model, no es canvia. Que es compleixi després la proposta que fa és una altra cosa, però és Catalunya qui porta la iniciativa. Sempre ha estat així i encara ho és.

—Si fóssiu al govern de la Generalitat, defensaríeu aquest acord o hauríeu preferit millorar-lo negociant més?
—Des d’un punt de vista pragmàtic, que et vinguin més milions és positiu. Ara, potser el vessant tècnic em pesa més. Veig que hi ha coses molt negatives encara. Després del relat que hi ha hagut a Catalunya respecte del model que es volia singular, no es correspon amb el resultat que hi ha hagut. Si des d’un inici s’hagués dit “reformarem el model del 2009”, d’acord, fem-ho. Però el relat que s’ha explicat no es correspon amb el resultat, encara que ara es vulgui vestir. És frustrant en aquest sentit. De vegades els polítics són pragmàtics i diuen “acceptem-ho, ja ho mirarem més endavant”. Però llavors que no diguin que això és un model singular, que canviïn el discurs.

—Potser durarà disset anys més, com el del 2009?
—De fet, també diuen que s’ha de reformar al cap de cinc anys. Veurem si això es compleix o no, i si aquest model s’aplica, perquè això és una altra història, eh? La part difícil és que aquest model passi els tràmits al congrés i s’apliqui. Potser ara es tenen moltes expectatives i això serà la cosa més difícil.