16.03.2026 - 19:55
|
Actualització: 16.03.2026 - 20:13
Aquest matí s’ha fet pública una notícia que em sembla molt positiva per a la nostra economia. L’any passat les exportacions d’alta tecnologia de Catalunya van arribar a 12.571,4 milions d’euros, que vol dir un augment del 6,6% en relació amb el 2024, segons l’Idescat. Pensem que el valor de les exportacions totals de béns, en el mateix període, va créixer tan sols d’un 0,6%, a causa de les dificultats de tota mena de les empreses exportadores. La diferència és molt important i cal remarcar-la.
Per productes, l’augment es deu al comportament de tots els grups que els componen. S’hi destaquen els farmacèutics, que són els que tenen el valor més alt de vendes d’aquest nivell (8.828,3 milions), i que van créixer d’un 1,2% en relació amb el 2024; els productes informàtics, electrònics i òptics van pujar d’un 21,4%; i el grup d’altres productes, on sobresurten els de construcció aeronàutica i espacial, d’un 36,4%, si bé, en volum, tenen un valor residual.
Evidentment, aquest salt no ha estat fàcil. Ni per a la resta d’exportadors, que també han hagut de superar entrebancs constants. Precisament, ens explicaven tot aquest món aquest matí a l’Associació de les Empreses Industrials Internacionalitzades (AMEC), amb seu a Barcelona, durant la presentació de l’“Informe de conjuntura 2025-2026”.
“L’any passat advertíem que la imprevisibilitat era el risc més gran. Enguany, la imprevisibilitat s’ha convertit en paisatge”: és una frase de la introducció de l’estudi que he trobat molt escaient, sobre la definició esquemàtica dels dos anys, perquè els aranzels de l’administració Trump han deixat de ser una amenaça i han esdevingut una realitat que “reordena fluxos comercials, altera marges i obliga a replantejar estratègies de mercat”.
Evidentment, Europa ha rebut aquest impacte de ple. I aquests dies l’Orient Mitjà, després de l’atac a l’Iran de final de febrer, ens ha tornat a recordar que la inestabilitat en aquesta regió és una variable que afecta directament costs energètics, rutes logístiques i mercats en què moltes empreses tenen presència activa.
Malgrat tot, les dades de l’enquesta donen una resposta clara. “Les empreses de l’AMEC han tancat el 2025 amb solidesa, la gran majoria amb beneficis i amb les exportacions creixent. Han continuat obrint mercats, establint noves implantacions a l’exterior i defensant la innovació com a palanca de diferenciació competitiva. Per al 2026, les expectatives mostren un predomini clar d’empreses que preveuen d’augmentar el valor de les exportacions, amb una proporció significativa que anticipa estabilitat”, diu el director general, Joan Tristany.
La clau de les empreses associades és la innovació. El 2025, la inversió en R+D va atènyer el 6,2% de la xifra de negocis –en contrast amb el 4,6% de l’any anterior– i el 96,9% de les empreses va fer alguna activitat innovadora. La decisió es concentra en el desenvolupament de nous productes i serveis, en la digitalització i la intel·ligència artificial.
Com era previsible, l’informe reflecteix les tensions internes que condicionen contínuament la competitivitat de les empreses. Per exemple, trobar i fidelitzar talent industrial continua essent una dificultat i les estratègies per a encarar-la s’han de diversificar. L’escassetat de treballadors adequats a les necessitats és la principal preocupació. No és cap novetat, perquè el problema creix d’any en any. El 70% l’assenyalen com la principal preocupació; la segona, a molta distància, és l’absentisme (37%). Per això, enguany, les empreses prioritzen estratègies orientades a ampliar la base de talent disponible, sobretot augmentar l’entrada de joves en pràctiques i contractar gent sense experiència, cosa que reflecteix un enfocament a partir de la captació primerenca i la subsegüent formació interna.
Quant a la sostenibilitat, la implantació de mesures ambientals s’estén àmpliament entre les empreses de l’associació, amb un augment del percentatge de companyies que emprenen alguna actuació. Predominen les mesures de caràcter operatiu i d’eficiència, com ara la reducció de residus, l’ús d’energies renovables i la millora de l’eficiència energètica a la planta. Les empreses avancen pel camí amb determinació, però no els serà pas fàcil, perquè hi ha la queixa que “s’enfronten a una càrrega normativa que molts qualifiquen de desproporcionada”, segons l’informe.
Per una altra banda, es va escampant la convicció que, en un entorn tan complex, cap empresa no arriba tota sola tan lluny com podria arribar conjuntament amb les altres. Per això la col·laboració empresarial es considera, com més va més, un instrument pràctic d’intercanvi i generació de valor. Els beneficis més destacats, segons els enquestats, són l’intercanvi d’experiències, l’accés a contactes i socis i la identificació d’oportunitats de negoci, cosa que reforça el seu paper com a canal per a ampliar coneixement i connexions. De totes maneres, no és un camí planer, perquè encara hi ha moltes dificultats per a materialitzar les col·laboracions, sobretot a l’hora de definir objectius comuns.
Quant a l’evolució dels riscs, els principals –amb molta diferència respecte de la resta– es concentren en la competitivitat dels preus i la incertesa geopolítica i comercial. De manera que l’entorn extern i els marges comptables són els focus centrals de preocupació. Per superar les dificultats de l’any, les estratègies previstes són principalment el desenvolupament de nous productes i la diversificació de mercats, i això vol dir una orientació clara cap al creixement, gràcies a l’ampliació de l’oferta i la presència comercial.
En definitiva, diu Joan Tristany: “Les empreses són prudents però no pessimistes. Hem tornat a parlar-hi després de l’esclat del conflicte i només el 30% fa una revisió de les seves previsions exportadores a la baixa. Ho viuen com un factor conjuntural.” I afegeix: “Hi ha tres variables que seguim molt de prop. D’una banda, el preu de l’energia, perquè afecta directament els costos de producció i transport. D’una altra banda, les rutes logístiques, perquè algunes empreses ja tenen mercaderies aturades al mar esperant poder accedir a la regió per l’estret d’Ormuz, i cada dia d’espera implica un cost directe addicional en logística i en terminis de lliurament que acaba repercutint en la relació amb el client.” I, finalment, hi ha els mercats locals d’aquests països. “L’Orient Mitjà és una regió on les nostres empreses van créixer d’un 14% el 2025, fruit d’una determinació conscient de diversificar-nos arran de la incertesa als mercats tradicionals. Perdre aquest impuls ara seria doblement frustrant”, conclou.
En poques paraules, podríem dir que, per a l’empresa industrial exportadora, l’adaptabilitat ha deixat de ser una virtut i ha esdevingut una necessitat vital i, sortosament, sembla que n’hi ha moltes que ja fa uns quants anys que s’entrenen.
