07.10.2025 - 21:40
La Diada del Nou d’Octubre arriba marcada per la DANA del 29 d’octubre de 2024. Els 229 morts obliguen a la transparència informativa, la depuració de responsabilitats i les garanties de no-repetició. El govern ha optat per derivar culpes als tècnics, ocultar proves i negar evidències. Això erosiona la confiança pública i destrueix la dignitat institucional.
Alhora, el president Carlos Mazón intenta revifar l’antiga “batalla de València” com a mètode de govern. No és un debat cultural: és una operació política que instrumentalitza la llengua per dividir i per consolidar poder. Manipula la toponímia, banalitza l’accentuació i converteix la correcció normativa en una qüestió d’ocurrències. Les decisions públiques que han col·locat “vixca” com a reclam i “Valéncia” com a proposta acrediten menyspreu a l’autoritat normativa i desorientació institucional. Un govern que hauria de garantir la correcció i l’exemplaritat no pot dedicar-se a desautoritzar l’òrgan que fixa la norma.
La maniobra municipal d’Alacant per a autoexcloure’s del predomini històric valencià forma part del mateix patró. És un gest de rebuig simbòlic que comunica a milers de valencianoparlants que la seua llengua no és benvinguda a casa.
El mal s’estén a l’escola. La política que dificulta el treball de docents i centres que fan possible la vida del valencià a l’aula transmet el missatge que la llengua pròpia és prescindible. Això té conseqüències reals: menys competència lingüística, menys oportunitats per a l’alumnat i més fractura social. Governar és garantir drets, no empobrir-los.
Mentrestant, s’ha intensificat la persecució contra la societat civil. Associacions i entitats culturals, revistes i projectes comunitaris, escriptors, actors i humoristes pateixen retirada d’ajudes, vetos, pressions en la programació i campanyes de descrèdit, mentre s’inventen obstacles administratius dissenyats per esgotar el teixit associatiu. Això no és gestió: és intimidació. La banalització o tolerància d’actes i consignes de caràcter feixista normalitza l’odi i vulnera les llibertats d’expressió, creació i associació.
I ara s’hi afegeix un pas de censura obert: el Consell anuncia el veto d’autors catalans amb noms com Ramon Llull, Mercè Rodoreda o Salvador Espriu. Això seria tan absurd com ordenar que en l’assignatura de llengua espanyola es prohibira llegir Gabriel García Márquez o Cortázar; ningú amb trellat amputaria el cànon sud-americà en llengua espanyola, perquè “no són locals”. Es confisca patrimoni compartit i s’empobreix deliberadament l’alumnat. Un govern democràtic no assetja la cultura: la protegeix i la garanteix.
El marc jurídic és inequívoc. Hi ha 46 sentències fermes –del Tribunal Constitucional, del Tribunal Suprem i del Tribunal Superior de Justícia valencià– que reconeixen la unitat del sistema lingüístic i l’equivalència jurídica de les denominacions. La sentència del Tribunal Suprem del 4 de març de 2011 valida la titulació de filologia catalana per a acreditar el valencià en la funció pública. El registre d’aquest corpus al Consell Jurídic Consultiu és públic. Negar aquests fets des del poder no és una opinió; és desinformació institucional.
El País Valencià ha patit prou quan s’ha atiat la “batalla de València”. La memòria recent recorda què passa quan la identitat s’utilitza per encendre carrers i silenciar institucions. Governar avui exigeix fer exactament el contrari: reconstruir confiança, protegir drets i aplicar la llei amb seriositat.
La suposada “batalla de València” és un muntatge obsolet: ningú amb un mínim de rigor no se l’empassa. Negar el que estableixen la ciència lingüística i la llei és terraplanisme polític: una superstició contra fets provats, tan ridícula com afirmar que la Terra és plana. Un govern que alimenta aquesta fantasia s’invalida per representar el país. No hi haurà prou blau a la senyera per tapar la responsabilitat criminal de Carlos Mazón. Ha de dimitir immediatament i posar-se a disposició dels tribunals.
Per tot això, i més, aquest Nou d’Octubre –Diada del País Valencià– ens sobren els motius per a eixir al carrer i no abandonar-lo.
