Mirant el mapa del País Valencià, hom hi veu un territori allargassat. A llevant, besat per la mar que evoca cultura, viatge i saviesa; a ponent, fitant amb l’altiplà més desnerit i antipàtic. Però si hom es fixa en allò que abans es deia el mapa físic, hi veu un país punxegut, ple de cims, muntanyes i carenes amb elevacions considerables. Joan Valls, Estellés o Paco Muñoz les han dites i les han cantades, les muntanyes. Ara el professor Josep Villarroya les escriu en primera persona en el llibre Nosaltres, les muntanyes (Savanna Books), una mirada quasi fusteriana a aquests accidents geogràfics amb personalitat pròpia, avesades a generar la vida i la mort i capaces d’emmotllar la vida de qui les habita. Aquest volum se suma a la col·lecció començada amb El llibre de les muntanyes catalanes, de Vanesa Freixa amb il·lustracions d’Anna Mongay.

Tots els noms, tots els mots

Els texts de Villarroya són acompanyats per les imatges que ha fet l’il·lustrador d’Alcoi Pau Valls. Uns dibuixos deliciosos que poden fer pensar al lector que té a les mans un llibre infantil. Ho és, però no només, perquè Nosaltres, les muntanyes té moltes capes de lectura i, al remat, acaba sent un llibre de divulgació feta amb rigor per un professor de geografia que estima les muntanyes i que les necessita per a posar els seus pensaments a lloc. “Som una societat molt urbana. Visc a l’àrea metropolitana de València i la major part del meu alumnat no ha tingut contacte amb les muntanyes, tot i que els seus avis potser provenen del món rural i les zones d’interior, però ells ja n’han perdut el vincle. En el llibre intente transmetre la importància de conèixer-les.”

Aquest ser urbans i perdre el contacte amb les muntanyes fa que també es perda una manera de viure i tot el lèxic que serveix per a anomenar les coses pel seu nom. Per a dir el món, en definitiva. Perquè no és el mateix un puig que una mola o un tossal o un pujol. Perquè hem de saber que una filera de muntanyes formen una serra i, si hi ha moltes serres, formen una serralada, com ja deia Pere Quart: “Tres turons fan una serra.” Pere Quart començava el poema tan enyoradís tramuntant una carena que també es diu aresta i és la línia que separa dos vessants en una serralada. I el glossari continua en el llibre de Villarroya amb el cim, el vessant, el coll o la collada, la vall, el cingle… Tot de mots que evoquen un paisatge. “Jo vinc del món de la geografia i tot aquest vocabulari ja el tenia, el repte era exposar-lo perquè poguera interessar a la meua filla de set anys i a un adult. Trobar els termes de la riquesa de les muntanyes, però també dels oficis que hi ha a les muntanyes, de les eines, de l’arquitectura popular de les muntanyes, els marges, els aljubs… Tot això és a la muntanya i a vegades ho desconeixem, o no ens hi fixem. He intentat que fos comprensible per a tothom”, diu.

A la muntanya, tot és relatiu

Del cim del Penyagolosa estant, a 1.813 metres, o dalt dels 1.406 del Puig Campana, o els 1.390 del Montcabrer, tot agafa unes dimensions diferents. Unes dimensions petites, i les persones, formiguetes, diu el professor Villarroya. “Les muntanyes em serveixen per a relativitzar. La magnitud, la grandiositat de les muntanyes, la majestuositat, et permet de veure aquestes formiguetes que som. També et permet d’assolir desafiaments i dir, ostres, pujaré aquella muntanya, a veure si en sóc capaç.”

Però elles, les muntanyes, com a part essencial de la geografia, fan part de la història. “Parle de les muntanyes com a lloc de refugi. Parle dels moriscos, de la població que va haver de refugiar-se en les zones més inhòspites. Parle dels maquis, els lluitadors per la llibertat, dels nostres roders…”

Rebost i refugi

Les muntanyes com a facilitadores de la vida humana. Són rebost i refugi. En el llibre, Josep Villarroya explica que les muntanyes són una farmaciola formidable amb tot d’herbes remeieres, com ara la pota de cavall, l’herba de Sant Joan, el timó o l’orenga, i recorda la figura de l’etnobotànic Joan Pellicer, que tant les va estudiar. Diu que també són un gran rebost on els humans van a recol·lectar els fruits de cada estació. Els bolets, els nabius, les móres, els espàrrecs i, fins i tot, el margalló, del qual ens menjàvem les parts més tendres i blanques dels tronxos, amb totes aquelles llavoretes i un sabor lleugerament amarg.

A partir de la Mora Garumba o de Miró, als Ports, entre Morella i Forcall, l’autor explica l’existència de coves, abrics i refugis que, d’ençà del paleolític, l’home ha usat per a descansar, però també per a acomiadar-se dels cossos dels companys que faltaven i per a descriure el seu món amb tot de pintures que, a cada descoberta, fan que l’horitzó temporal s’allunye més. Abrics com el d’en Melià, la cova de l’Aranya o les més conegudes coves del Bolomor a la Valldigna i del Parpalló a la Safor.

I, com que els anys passen i la història la marquen les fites humanes, el recorregut continua per les restes iberes, com el tossal de Sant Miquel o la bastida de les Alcusses, a Moixent…

Masos, ermites, monestirs, santuaris… i ara, també, xalets, casetes, urbanitzacions i tota mena d’atemptats paisatgístics perpetrats en l’època més moderna. “La urbanització, que va començar a la costa de manera desmesurada, continua cap a l’interior construint tota mena d’habitatges que no disposen d’aigua o dels serveis suficients i que, durant bona part de l’any, són deshabitats. I no sols això: a les muntanyes, s’hi han fet abocadors i tota mena de serveis per a la gent que viu a les ciutats. Les veiem com un espai d’oci, que està bé, un lloc on anar a passar el cap de setmana, però la gent que viu a la ciutat és incapaç de posar-se en el lloc de la gent que hi viu sempre, de veure que això no és únicament un lloc d’esplai per a anar a agafar bolets, sinó que hi viu gent que té uns problemes relacionats amb la falta de serveis, amb l’envelliment, amb la falta d’oportunitats, que provoca una pèrdua de lligam…”, explica Villarroya.

La lletra i la música

Villarroya explica la importància que han tingut els centres excursionistes per a explicar el país i per a ensenyar-lo i posar remei al desconeixement que els valencians en tenen. “Vas cap a la zona d’Alacant i tota la franja entre Gandia i Dénia, la Diània, les comarques centrals, que en diuen, és molt muntanyosa. Aquest llibre és la meua pedreta per a intentar trencar els tòpics i descobrir que, realment, el nostre país és molt més ric i divers que com es representa a vegades”, diu. I vol remarcar la tasca de Pau Valls, que ha posat imatges als seus texts.

Nosaltres, les muntanyes no és una guia turística per les muntanyes del País Valencià, no en té ni la vocació ni el format, però sí que són una mena de molles per a no perdre’s. Hi ha recomanacions sobre com anar a la muntanya, quan i amb qui. Hi ha els versos dels poetes i, fins i tot, enllaços per a poder cantar a cor què vols “Serra de Mariola, Serra de Mariola, tota floretes, tota floretes sí” o el cant al “Vell Montgó”. O enumerar, l’un rere l’altre, el Garbí, el Puig Campanya, el Montgó i el Montcabrer, la Calderona, Bèrnia, Aitana, Montot i Benicadell amb Al Tall al “Darrer diumenge d’octubre”.