La guerra de Gaza ha convertit el fons sobirà noruec, el més gran del món, en un camp de batalla electoral

Bloomberg · Heidi Taksdal Skjeseth i Ott Ummelas

Mantenir al marge de la política el fons sobirà de Noruega –el més gran del món– ha estat un principi cabdal per a aquesta nació nòrdica d’ençà que fou creat, a començament de la dècada dels noranta, per a reinvertir els ingressos procedents de la producció de petroli de la mar del Nord.

Ara aquest equilibri delicat es troba amenaçat inesperadament per les inversions del fons –valorat en més de 1.700 milions d’euros– relacionades amb la guerra d’Israel a Gaza, que han estat objecte de moltes crítiques en la societat i la política noruegues.

La qüestió és quin paper tindrà la controvèrsia en les eleccions generals de dilluns vinent, i si és probable o no que els Estats Units compleixin l’amenaça de prendre represàlies contra el govern noruec per haver-se venut part de les seves inversions israelianes.

“Hi ha raons de pes per a témer represàlies dels Estats Units, que ha passat de ser un soci estable en política exterior i comerç a un aliat impredictible i inestable”, diu Lise Rakner, professora de ciències polítiques de la Universitat de Bergen, a Noruega, en declaracions a Bloomberg.

Les eleccions noruegues no solen tenir l’agitació que caracteritza la política dels altres països. La campanya, de fet, ha anat tal com s’esperava: qüestions quotidianes com ara l’educació, la sanitat i els imposts han monopolitzat el debat. L’onada d’indignació pública per les inversions del fons a Israel, tanmateix, ha agafat a contrapeu el govern de centre-esquerra del primer ministre Jonas Gahr Store.

El detonant fou un reportatge publicat a l’agost al diari Aftenposten sobre la participació del fons en una empresa israeliana, Bet Shemesh Engines, que –segons el diari– ha estat una de les encarregades de reparar els avions de combat que Israel ha emprat per a bombardar Gaza. A la seva pàgina web, Bet Shemesh –que no ha respost les preguntes de The Washington Post– afirma que fa molts anys que treballa amb la força aèria israeliana.

Poc després de publicar-se el reportatge, el ministre de Finances i ex-primer ministre noruec, Jens Stoltenberg, ordenà al fons que revisés totes les inversions relatives a Israel. D’aleshores ençà, el fons ha autoritzat unes quantes desinversions relacionades amb Israel. Entre el 30 de juny i el 14 d’agost, el fons es vengué participacions en 23 empreses israelianes per valor d’uns 4.000 milions de corones noruegues (uns 350 milions d’euros), segons la documentació oficial.

Karin Thorburn, professora de finances de l’Escola Noruega d’Economia, diu que l’afer ha agafat volada perquè les eleccions són a tocar. L’oposició, diu, “l’ha emprat per a promoure els propis interessos i marcar perfil”. “És fer una muntanya d’un gra de sorra. En qualsevol altre moment, hauria passat sense pena ni glòria”, afirma.

Per si amb Noruega no n’hi hagués prou, tanmateix, la polèmica sembla haver-se estès ara a l’altra banda de l’Atlàntic. El 25 d’agost, el fons va emetre un breu comunicat en què anuncià que es vendria les accions en sis companyies més, pel “risc, inacceptable, que [aquestes empreses] contribueixin a greus violacions dels drets de les persones en situacions de guerra i conflicte” a Gaza, cosa que contravindria el mandat legal del fons. Una d’aquestes companyies era Caterpillar, amb seu a l’estat nord-americà de Texas.

El senador republicà de Texas, Lindsey Graham, aliat de Trump, va palesar a X la indignació per la decisió, que titllà de “més que ofensiva”, i prometé repondre-hi, tot afegint que treballaria per a restringir els visats als Estats Units dels treballadors del fons.

El president nord-americà continua sense pronunciar-se sobre el cas, que Graham afirmà haver abordat amb la Casa Blanca. Caterpillar no ha respost a les preguntes de Bloomberg. El fons sobirà noruec afirma ser “un actor purament financer, i estrictament no polític”.

Noruega no és un blanc obvi per al govern Trump: el país no tan sols és un gegant de l’energia fòssil –després de Rússia, de fet, és el productor de petroli més gran d’Europa–, sinó que a més té un dèficit comercial molt modest amb els Estats Units. A l’abril, Store i Stoltenberg es convertiren en uns dels primers dirigents europeus a ser rebuts a la Casa Blanca, un fet que els mitjans de comunicació de Noruega celebraren com una mostra de la influència del govern d’aquell país a Washington.

Pocs dies abans de les eleccions, els sondatges demostren que les tensions geopolítiques pesen com més va més en les ments dels votants noruecs. Halvard Leira, director de recerca de l’Institut Noruec d’Afers Internacionals (NUPI), assegura que hi ha hagut un augment substancial de la proporció de votants que considera molt important la política exterior.

Amb Trump a la presidència, l’escepticisme dels noruecs envers els Estats Units també s’ha enfilat a màxims històrics: un sondatge publicat fa poc, indica que un 78% dels votants noruecs vol que l’OTAN no depengui tant dels Estats Units.

Aquesta dinàmica ha impulsat la campanya del Partit Laborista, que encapçala els sondatges amb un 26% dels vots, davant els populistes del Partit del Progrés, amb un 22%, i els conservadors, amb un 15%.

Ara, a aquesta remor de fons, s’hi ha afegit la controvèrsia sobre el fons sobirà. La politització del fons ja ha estat objecte de debat en anys anteriors, tot i que mai durant una campanya electoral. El 2019, Store –aleshores cap de l’oposició– recomanà que el fons prengués una posició políticament més activa per a potenciar la integració de consideracions ecològiques en el procés d’inversió. L’any 2022, el govern ordenà al fons que es desprengués de totes les accions que tenia a Rússia arran de la invasió d’Ucraïna, en línia amb el règim de sancions de la Unió Europea. Aquest mateix any, un document encarregat pel govern advertia sobre el risc que la politització progressiva del fons pugui amenaçar-ne la credibilitat i el rendiment.

El fons és supervisat pel banc central noruec i es regeix per uns paràmetres ètics estipulats pel Ministeri de Finances, prèvia consulta amb el parlament. El fons segueix un índex de referència establert pel ministeri, amb un cert marge de maniobra.

Encara que cap dels principals partits noruecs no defensa de reformar el funcionament bàsic del fons, tant els conservadors com el Partit del Progrés volen canviar-ne les directrius ètiques per a permetre-li de comprar accions d’empreses que fabriquen armes nuclears.

El primer ministre del país insisteix que el fons no s’hauria d’emprar com a arma llancívola en matèria de política exterior. No obstant això, els debats sobre el paper del fons a Israel han anat augmentant, i els activistes han blocat repetidament l’entrada al Ministeri de Finances i al banc central per exigir als responsables del fons que en venguin les participacions en empreses israelianes.

Stoltenberg i Store han rebutjat l’opció de vendre tota la cartera israeliana del fons, una actitud que comparteixen amb els principals partits de l’oposició. El criteri per a decidir si cal vendre una acció, defensen, és si l’empresa en qüestió ha comès violacions del dret internacional humanitari, no pas si té la seu en un país o un altre.

El primer director del fons, Knut Kjaer, discrepa d’aquest criteri, tanmateix. Argumenta que la “situació extrema” a Gaza ha evidenciat el grau de dificultat de gestionar un fons sobirà en una democràcia.

“Israel és tan sols una part molt petita de l’índex –diu–. No és important per al projecte financer [del fons], però, com veiem ara, sí que és important per a les credencials democràtiques.”

Enguany, el fons ha venut participacions en més d’una trentena d’empreses israelianes. “Les desinversions s’han acomplert dins la normativa i el marc legal existent”, diu Stoltenberg. I afegeix que la guerra a Gaza “ha posat a prova un marc de gairebé trenta anys d’antiguitat”.

En realitat, gestionar les inversions del fons ha estat un exercici d’equilibrisme polític molt delicat. Anteriorment, per exemple, el fons ja havia venut accions d’empreses productores d’oli de palma; i el seu mandat també incorpora consideracions relatives a la igualtat de gènere, la inclusió, la transparència i l’impacte mediambiental.

Leira, del NUPI, diu que no recorda que el fons hagi exercit mai un paper tan destacat en una campanya electoral noruega. “El govern pot dir que el fons és apolític, però no li correspon de decidir com el percep la població.”

Alicia Díaz, Kari Lundgren i Galit Altstein han col·laborat en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb