Han passat gairebé dos mesos del desallotjament dels ocupants de l’institut B9 de Badalona, una notícia que va encapçalar tots els informatius els dies de Nadal i que de sobte va desaparèixer sense deixar rastre, suplantada pels trasbalsos del món. Vaig seguir amb interès el tractament periodístic que se’n va fer i les veus que hi van prendre el protagonisme, i crec que paga la pena d’escriure’n quatre ratlles. Deixeu-me dir per començar que no crec que en una societat com la nostra s’hagi de deixar ningú al carrer, però a la vegada defenso que si creiem que aquests nouvinguts tenen el dret de quedar-se, llavors els costs socials s’han de repartir entre tots.

Quan es va produir el desallotjament, el relat dels mitjans es va construir a partir de les opinions dels activistes que hi van comparèixer de seguida: Badalona Acull, el Sindicat d’Habitatge Socialista, etcètera. No ens enganyem, per a un periodista és molt més fàcil acostar el micròfon a algú disposat a parlar, encara que sigui un agent extern, que no pas anar a buscar l’opinió d’uns veïns molt més refractaris a expressar-se. En canvi, la veu dels qui van conviure durant anys amb els ocupants del B9 hi va ser gairebé absent. Recordo que TV3 va visitar una peixateria pròxima per saber l’opinió dels clients, però la peça era breu i va ser enterrada davant del discurs general. Fins i tot la posició de l’Ajuntament de Badalona hi va quedar relegada, malgrat que Xavier García Albiol té el doble de regidors que tota l’oposició plegada. Si un batlle representa la voluntat dels habitants del seu municipi és ell.

De fet, el tractament informatiu va tenir un efecte força pervers. Com que els mitjans van ocultar per sistema els problemes d’inseguretat que envoltaven l’institut (robatoris, violència, apunyalaments), llavors les protestes veïnals –que tenien per objectiu d’evitar que els desallotjats restessin al barri– van quedar òrfenes de context i, per tant, només hi havia una explicació possible: eren ciutadans que actuaven per racisme. Es va voler evitar de criminalitzar els immigrants, però aquesta decisió informativa va estigmatitzar els veïns que es queixaven. Deixem de banda que una part d’aquests formen part de la comunitat gitana de Sant Roc, perquè entraríem en un laberint i no en sortiríem ni recitant la paraula interseccionalitat deu vegades sense embarbussar-nos.

Tot aquest conflicte va dur a un moment extraordinari i que em balla pel cap de llavors ençà. Mentre el 3/24 (o com es digui ara) connectava en directe amb la ciutat, el presentador va dir literalment que a Badalona es feia “una manifestació a favor dels desallotjats i en contra dels veïns”. Ho heu llegit bé: una manifestació d’activistes d’esquerres en contra d’uns veïns de classe treballadora! Oi que és meravellós? Llavors vaig pensar en el vell lema que només el poble salva el poble, i que l’hauríem d’actualitzar. Només el poble salva el poble, excepte si el poble és ignorant i idiota. Llavors és molt important que una minoria il·lustrada digui al poble què pot dir i com ha d’actuar.

Ara mateix, els moviments d’esquerres de Catalunya representen uns interessos de classe, que no són els de la classe obrera sinó els dels fills de les classes mitjanes i altes que han passat per les facultats de lletres i aspiren a rebre una paga pública per a salvar el món. Tenen una estructura muntada per a evitar que hi entri gent de fora d’aquests cercles: un discurs unificat que no permet cap dissensió, un vocabulari opac i incomprensible a la resta i, sobretot, una necessitat de socialització constant (actes endogàmics, cerveses als ateneus) que no és a l’abast dels qui tenen feina fixa o una família. Com que, a més, s’han criat en barris benestants on el fenomen del B9 no s’hauria produït mai (els pares ja s’haurien encarregat d’activar la xarxa de poder per a expulsar els ocupants sense cap ressò), poden permetre’s de llegir el món des de la puresa ideològica i sense entomar els conflictes quotidians. I la conseqüència és la que vam veure: es van acabar manifestant contra uns veïns més pobres, més precaris i amb un nivell educatiu més baix.

Aquesta setmana hem llegit un estudi que diu que dues terceres parts dels catalans volen limitar la immigració, una dada que lliga amb sondatges semblants a tot Europa. Malgrat això, la nostra minoria il·lustrada de polítics i periodistes considera que cal ignorar la voluntat popular i mantenir el model de portes obertes, un paternalisme elitista que diu a la gent que no pot prendre decisions perquè no sap què li convé. L’estudi també indicava que com més va més gent es fa de dretes, cosa que no pot estranyar ningú. Si tractes els ciutadans com si fossin menors d’edat, és lògic que cerquin uns altres camins.