Amb el nom de Rodoreda

A la memòria d’Anna Maria Saludes

Amb els espectacles de dansa-concert de Marcos Morau (Ontinyent, Vall d’Albaida, 1982) i la seva companyia la Veronal veig que passa el mateix que fa anys amb els muntatges teatrals i d’òpera de Calixto Bieito: l’audàcia, la renovació de llenguatges i la dimensió internacional, tan difícil aquesta última de guanyar i de mantenir més enllà d’un primer èxit, fan que la crítica vagi amb peus de plom quan troba que el nou espectacle de la companyia no està a l’altura, i encara va amb més prudència si l’espectacle porta el nom d’una obra de culte, exigent, més famosa que no pas llegida, de Mercè Rodoreda, La mort i la primavera, ara a escena al TNC. El nom de Rodoreda associat al de Morau semblen garantir per ells mateixos l’èxit. L’èxit de públic, potser sí (les entrades estan exhauridíssimes); l’èxit cultural, no necessàriament: no gaire, de fet.

No sóc crítica de teatre ni de dansa, en sóc una de cultural i una lectora de MR de fa anys, tinc altres compromisos. Des d’aquesta perspectiva vaig assistir a l’estrena de l’espectacle, el far jove de la represa de tardor segons vaig veure en acabar i fer un got a l’esplanada del Nacional, amb més gent de l’espectacle que del món literari. No m’ha interessat prou, no m’ha agafat pel coll i ni captivat com la novel·la, i considerant la trajectòria de la Veronal no el trobo un espectacle bo ni inspirat. És també l’opinió d’una bona part de la crítica, que el troba irregular i poc reeixit; ho diu amb la boca petita i amb respecte, però ho diu. Morau és intocable, i, com em va dir un responsable d’òpera alemany respecte de Bieito fa uns quants anys, la seva trajectòria arriscada és en marxa, cal donar-li suport. Molt bé. A un artista li podem passar una obra fluixa, només faltaria. El que potser convé dir també és que mesurar-se amb els clàssics literaris catalans demana un coneixement sostingut dels textos, atesa la tradició lectora i crítica històricament massa interrompuda, i que tampoc el públic no sempre té; menys encara respecte d’aquesta novel·la complexa, de rara bellesa i llum.

Rodoreda també és intocable. Som en una tardor i un hivern farcits de novetats rodoredianes, com veurem aviat. Un carro al qual també el TNC ha pujat. Dos intocables, doncs. Separats en edat per vuitanta anys, i això és fabulós. Ja era hora, que una autora que no m’he estat en tants escrits i converses de qualificar de punk (tendència Patti Smith jove) trobi en escena compartida un altre provocador, que és una de les virtuts majors de Rodoreda. Però no n’hi ha prou.

Si no fos per la música, composta per ella, la veu i la presència de Maria Arnal, que interpreta amb el seu estil tel·lúric unes lletres inspirades en la novel·la que inclouen alguna frase de Rodoreda (escrites amb els dramaturgs de la Veronal Roberto Fratini i Carmina S. Belda), l’espectacle no s’aguanta prou. Es va estrenar a Venècia aquest estiu –Morau és l’star del moment, diu La Repubblica, que no obstant això no sembla haver ressenyat aquesta obra, a la web no hi és—, amb subtítols en italià i en anglès. També aquí fan falta. La paraula hi és tractada en tant que so, distorsionada i com un element musical més del conjunt sonor. Res a dir-ne, però seguir les lletres estaria encara millor. Sense poder copsar la paraula i la imaginació que procuri, cansa. Més en una sala com la gran del Nacional, que a partir de poques files amunt no et permet veure ni escoltar què passa en un escenari enorme, excessiu, pel que en sé, respecte del venecià. Però l’encàrrec era per al TNC.

No és una adaptació de la novel·la, entesos, però sí que és un espectacle promogut i promocionat amb el nom de Rodoreda. Ara: la prosa de Rodoreda és poètica, cada frase és un vers i és música. Ni en la pell ni en l’oïda ho vaig sentir, i és això el que per mi fa l’obra fallida. No falla per si recull o no això o allò de la novel·la sinó per la poesia escenogràfica que adopta, ara repetitiva i un pèl distreta, ara cridanera. L’aparició en escena d’una sardana no hi ajuda gaire. Tampoc els tambors ni les campanades a mort. El lirisme rodoredià és un altre.

Els moviments sincopats i distorsionats dels magnífics ballarins d’aquesta exuberant companyia expressionista i sovint luctuosa que ha renovat el llenguatge de la dansa, d’estranya perfecció robòtica, no casen gaire amb la passió rodorediana del seu cant a favor del desig, el tema potser major de La mort i la primavera. Les foses encadenades del cine i dels somnis, tan rodoredianes i veig que també de Morau, s’acompanyen d’un so tectònic i una il·luminació fosca i opaca, un so i una llum pujats d’un to sublim, cosa que no és mai MR. Estem passant de la Rodoreda cursi a la Rodoreda sublim tenebrosa. Ni l’una ni l’altra.

Val a dir que La mort i la primavera no és una novel·la “ben feta” segons marquen els paràmetres literaris convencionals fixats; per això és singularment bona, perquè crea valors nous, en el sentit que, si el lector accepta el repte, intervé en la seva història personal, li crea gust i una mirada nova: és la plasticitat de la prosa, que Rodoreda fa anar com una liana i una serp marina més de la natura abassegadora i l’atmosfera astral en què viu i es mata, en un acte de subversió, l’adolescent narrador de la novel·la, de veu de puresa diàfana, impol·luta. És difícil veure en l’espectacle aquesta expressivitat i aquella puresa, ni ensumar si crearà noves històries en els espectadors com ho fa la novel·la en els seus lectors ni si en farà de nous, de lectors, més aviat sembla que l’escenògraf repeteix per als seus fans elements dramatúrgics d’obres prèvies, com si en aquest encàrrec del TNC potser li faltés convicció i lectura personal. Més que obra d’art és diria artesania. Morau parteix del que ja sap fer bé i de les visions més recurrents que envolten aquesta perla negra de la imaginació europea contemporània –diuen els tòpics: fúnebre, fosca, angoixant, resignada en la tristor–, una novel·la que per mi més prompte vol ser llegida i inspirar des de la vitalitat lluminosa del seu lirisme extrem i el romanticisme ultramodern de la prosa i la imaginació, des de la finor del seu cant al desig.