“Una tercera part dels nens maltractats acaben maltractant”

“Les recerques internacionals demostren que els fills primogènits tenen una instrucció superior, exerceixen més sovint funcions de lideratge i guanyen sous més alts que els germans petits. Al segle XIX, l’erudit Francis Galton va constatar que els primogènits eren majoritaris entre els científics més destacats; també eren primogènits una gran part dels guanyadors del premi Nobel i més de la meitat dels presidents nord-americans.” Aquesta és una de les idees que es pot llegir, a la pàgina 76, al llibre Destí heretat. Els traumes familiars i com superar-los (Angle Editorial), de la psicòloga hongaresa Noémi Orvos-Tóth. El llibre explica la importància per a la nostra vida de factors que heretem (com ara, si som el primer fill, el segon o el tercer), però que també explica com els traumes que puguem tenir passen de pares a fills, i a néts. No tan sols som com som, en part, per factors que heretem. També els traspassem.

“Entre els personatges que han endegat revolucions, hi ha més sovint fills posteriors que no pas primogènits (divuit vegades més). El mateix es podria dir dels científics que han introduït concepcions radicalment noves: Copèrnic era el més petit de cinc, i Darwin, el cinquè de sis” (pàgina 82). Aquest és un llibre que no agradarà únicament als fills primogènits, també pot agradar als altres fills, els qui es troben que neixen en un sistema que ells no voldrien presidir, sinó canviar, explica l’autora, que cita The Birth Order Book, de Kevin Leman. Una autora que barreja teoria i pràctica, cosa que s’agreix. Noémi Orvos-Tóth no cita llibres i prou, també explica casos de pacients seus que entren a la consulta que ella té a Hongria. I el llibre en va ple, de casos de pacients.

“L’Àgota i el seu marit van decidir que, si ell li veia senyals de tensió, li havia de prendre immediatament la filla, que així quedaria fora de perill” (pàgina 29), es llegeix en un dels múltiples casos de filla maltractada que exposa. Una filla que intenta d’aturar la transmissió, i deixar de fer ella el mateix que li feien a ella. Un cas, el de l’Àgota, que emociona, perquè la pacient no tan sols és capaç de veure’s a ella mateixa com a font de perill, sinó que acaba perdonant la mare, que també havia estat víctima. Segons l’autora, “una tercera part dels nens maltractats acaben maltractant”. L’autora del llibre, traduït a una quinzena de llengües, és fundadora de l’Institut del Trauma Transgeneracional. I la clau per a aturar la transmissió, diu, és trencar el silenci. Trencar el tabú. Parlar de l’abús rebut per a poder aturar l’infligit.

Hi ha paràgrafs, al llibre, que fan pensar, com l’experiment fet amb ratolins publicat a Neuroscience el 2014. Es van sotmetre ratolins a descàrregues elèctriques mentre se’ls inundava d’olors de flors de cirerer. A partir d’aquell dia, aquella olor causava gran estrès entre els ratolins… i els seus descendents. Els fills tenien traumes heretats. El mateix fenomen s’ha estudiat entre els fills de víctimes de l’Holocaust, que tenen pors, fòbies i angoixes, heretades.

El llibre també tracta els fills que no compleixen els desitjos dels pares. “El pare no li deixava portar els cabells llargs. Els hi tallava ben curts cada dues setmanes. […] Li deien ‘nano’, i el malnom li va quedar enganxat, primer dins la família, després entre els companys de classe i els amics. A tot arreu on anava, la gent es pensava que era un noi.” L’autora rebla aquest fenomen, pares que rebutgen les filles, amb una dada esfereïdora: “Segons els càlculs de l’ONU, al món falten 200 milions de nenes: els seus pares se n’han desempallegat a causa del sexe.”

L’autora també és capaç de posar noms (Salvador Dalí) a condicions concretes (fill de substitució): “Quan Dalí tenia cinc anys, el van portar a la tomba del germà mort, amb el seu mateix nom gravat a la làpida. A partir d’aquell moment, Dalí es va considerar la persona que continuava la vida del germà mort. I va escriure això anys més tard: ‘La meva necessitat constant i ferotge de sentir-me diferent em feia plorar de ràbia si una coincidència fortuïta em posava en la mateixa categoria amb els altres. Abans que res, i a qualsevol preu: jo, jo sol! Jo sol! Jo sol!’” (pàgina 60). Són unes ratlles impressionants d’un home a qui des de petit li han ensenyat a no ser mai ell mateix.

O un cas que, per bé que conegut, no deixa d’impressionar. L’autor de Peter Pan, James Matthew Barrie, va escriure el llibre del nen que no volia créixer per resoldre un trauma. Quan ell tenia sis anys, el seu germà es va morir el dia abans de fer-ne catorze. Des d’aleshores, ell es vestia com el germà mort, i va aprendre a xiular com ell. I quan va arribar als catorze anys, d’una manera molt misteriosa, va deixar de créixer. Es va convertir en el nen que no volia, o no podia,  créixer (pàgina 62).

I podríem afegir-hi el cas de la pacient que no aconseguia relacions llargues amb els homes fins que va visitar Noémi Orvos. Finalment, van entendre que la visió dels homes que ella tenia l’havia rebut de la mare. Va passar un Nadal mirant vídeos familiars de trobades, on es veia la mare menyspreant un pare. “Finalment, entenc què em passa!”, deia la pacient d’aquesta doctora, que, en la traducció catalana de Josep Alemany, té una prosa amena, que entra fàcilment, a diferència dels temes, que són ben densos.