24.11.2025 - 21:40
Últimament, em trobo amb un fenomen ben peculiar que em preocupa.
Quan estableixo conversa amb algú i parlo d’actualitat (sigui política, cultura o qualsevol tema que hi estigui relacionat) diverses vegades m’he trobat amb una paret. No hi ha seguiment de la conversa de l’altra banda, no hi ha diàleg. Em topo amb un “no tinc tele”, i amb això, es finalitza l’intent de comunicació.
Jo vaig néixer quan la tele feia relativament poc que era a les cases de la gent; de fet, a casa els meus avis els va costar posar-ne perquè eren uns ferms defensors de la paraula “caixa tonta” per a referir-se a la televisió. Es pensaven que amb aquest aparell ens quedaríem enganxats a la pantalla i deixaríem de tenir imaginació, creativitat o que ens podria menjar el cervell. No és tan lluny del que passa ara amb els mòbils, realment.
Però la veritat és que, actualment, la televisió és una manera de saber què passa al món, com la ràdio. L’entreteniment s’ha anat centrant en les plataformes, tauletes i mòbils. Sé que hi ha canals i canals, programes i programes, però parlo de les notícies, de documentals.
Quan em poso a parlar del documental del vespre passat o de les notícies que han sonat aquest matí a la ràdio, no saben què els dic.
Però el que em molesta de debò no és que no sàpiguen de què parlo sinó la resposta amb un punt de prepotència: “no miro la tele” o “no escolto la ràdio”. “A casa no tenim tele” i, en principi, això és positiu. Ho diuen amb seguretat, amb orgull fins i tot. De fet, alguna vegada he arribat a la feina amb la ràdio posada i alguna companya m’ha dit: “ai, que avorrida”.
Això em recorda dos estils de persona diferents. Maria Pombo, influenciadora madrilenya que va fer un vídeo que va esdevenir viral, deia més o menys el mateix, però ella feia referència als llibres: “Crec que s’ha de començar a superar que hi ha gent que no li agrada llegir i, a més, no sou millors perquè us agradi llegir.” Aquí no només hi ha un cert rebuig cap a la lectura sinó que hi ha empoderament per part de les persones no lectores. Llavors, des de l’escola, intentem insistir que la mainada ha de llegir, que han d’aprendre a descodificar, que en la lectura hi trobaran informació i, a partir d’aquí, poden tenir el seu propi criteri i formar-se una opinió personal.
Molta gent va sortir entusiasmada amb aquestes paraules, contenta de sentir-se representada per algú. Per fi no s’havia de tenir “vergonya” pel fet de no llegir, per fi era un orgull no fer-ho.
L’altre estil de persona que em recorda aquest orgull per la inòpia és aquella persona que no sap parlar català i li encanta. És una cosa que de ben petita m’ha sobtat. “No sé què dius, no entenc el català”, i just després de dir això, pit ample, cap alçat i orgull a vessar.
La vergonya que em fa a mi que algú em parli en anglès i no saber contestar-lo amb un mínim de decència és abismal. Em sap greu per la persona que tinc al davant i em repeteixo que cal que torni a posar els colzes sobre la taula amb un “students book” i un “workbook”. Que trist no poder entendre alguna cosa, no?
Sé que, en aquest cas, no saber català els enfaristola perquè hi ha altres temes pel mig, però si anem a l’arrel, si ho veu una nena de deu anys, probablement quedarà astorada. Com és que el “no saber” és motiu d’orgull? Com és que ens en vantem? Com és que diem tan tranquils que no tenim ni idea del que passa al món? Diem que ens avorreix l’actualitat, que només hi diuen coses tristes i que per això no escoltem la ràdio, no mirem la tele i no llegim diaris. I què? Què passa? Algun problema?
Doncs és més fumut del que sembla. No saber què passa al món vol dir estar pagant uns impostos a unes persones que no saps ni qui són ni com es diuen ni cap on dirigeixen aquests diners.
Vol dir que vius en societat, però la vius en desavantatge perquè ells saben de què va i tu no. Ells se saben el camí i tu no. Ells mouran fils i tu no sabràs qui els mou ni per què. Passaran coses, hi haurà guerres i la història s’escriurà sense que tu en tinguis consciència. I no saber res d’història farà que es repeteixin patrons. I alguns d’ells fan, francament, molta por.
Si no estàs connectat amb el món (on, per cert, hi vius en col·lectivitat) no hi podràs veure les injustícies, no et podràs manifestar ni revolucionar contra allò que creus immoral. I això, a alguns, els va de perles.
Així que, mentre tu dius amb orgull que no mires la tele, que t’avorreix l’actualitat i que només hi diuen coses tristes (que sí, que pot ser cert, però l’actualitat no ha de divertir, sinó informar. I les coses tristes també les hem de saber, justament perquè ho deixin de ser), el món canvia davant dels teus ulls i tu no te n’adones. Mentre gires la cara al món, hi ha més d’un 30% d’adolescents que creuen que amb Franco es vivia millor.
Perquè tu potser no mires la tele, però les generacions actuals miren pantalles i reben informació igualment, el que passa és que no és objectiva. Us asseguro que un telenotícies no fa mal a ningú. I sí, potser hi veuràs alguna cosa que no t’agradi i que et farà entristir, però justament és amb aquest sentiment, amb allò que et remou per dins, que podem canviar el món.
