Em demano per a qui escric. Per què. Si algú té una columna, és amb la idea que el llegiran, el vessant d’escriptura recreativa ha de ser limitat, aquí es tracta de compartir visions, reflexions amb un altri indeterminat i desconegut. Cada diari sap quin és el seu perfil de lector, a qui es dirigeix i a qui vol arribar. Amb les eines d’avui, se sap perfectament qui llegeix (o més aviat qui clica) què, quins temes enganxen i quins passen de llarg. Sense tenir-ne les dades concretes, podem donar per descomptat que quan hi ha una polèmica pel mig les visites s’enfilen com l’escuma, només cal posar-hi un títol pescaclics i ja tens bona part de la feina feta. Ben mirat, no vull saber-ne els detalls. Per què? Escriuria diferent? No ho crec, perquè no sabria fer-ho d’una altra manera. En això de publicar hi ha un component d’ego que a vegades em fa basarda. Ho defuges, però, alhora, quin sentit té publicar si allò no arriba? La sensació d’escriure al buit pot fer que desertis, segons com. Perquè, onte vas?

“Ningú no llegeix res”: aquest era el títol d’un article que va publicar l’escriptora Leticia Martin al diari argentí Perfil al maig farà un any. Hi reflexionava sobre la feina d’escriure aquella columna i denunciava que el diari feia mesos que no li pagava. I aquell article va sortir publicat al diari en paper i a la versió web, cosa que segurament demostrava que, efectivament, no llegeix ningú. O, potser, qui ho va veure va decidir no dir-ne res perquè la vergonya arribés al quiosc. Martin escrivia que, avui, l’èxit era la viralització. Com més corregués per les xarxes un article, més es considerava que havia reeixit. Curiosament, això va passar també amb aquell article seu, que es va fer viral. Objectiu aconseguit?

És evident que escriure una columna avui no té res a veure amb què significava escriure-la fa deu anys i més enrere. Quan els articulistes pontificaven i sentenciaven. Quan els articles tenien una repercussió real. No faré ara una reflexió sobre el periodisme, déu me’n guardi, ja fa temps que vaig escarmentar. Però m’he plantat davant la pantalla pensant en el pròxim article de la quinzena i m’he demanat per què escriure, si no llegeix ningú. Ja ho sé, que ara em direu: ep, jo sí. I tant, sí, jo també. Però no. Darrerament, lliscant pantalla avall amb el cervell en la funció de repòs, m’he anat trobant amb un fenomen no sé fins a quin punt estès, perquè tinc la meva bombolla. Articulistes mirant a càmera i recitant fragments del seu article. I si vols saber com continua, clica a l’enllaç i llegeix (o no, deixa’ns un like i un comentari i continua lliscant avall). Aquí som avui.

Hi va haver un dia que ja no n’hi havia prou, de saber escriure, que també havies de trobar el ganxo d’un titular prou cridaner. I llavors tampoc no n’hi havia prou, que també havies de fer-lo córrer tu per les xarxes amb les frases més enginyoses i fer-te allò de la marca personal i tal. Ara, també, tingues dots escènics –i si no, posa-hi morro– i fes una cosa aparentment tan absurda com parlar a càmera explicant o recitant o resumint aquest text que has escrit per ser llegit. Els formats es barregen fins a confondre’s, i no llegeix ningú perquè tots estem enganxats a una pantalla on va apareixent un vídeo rere un altre amb l’individu de torn mirant-te als ulls i ara descobrint-te la sopa d’all, ara comentant la polèmica del dia, ara explicant-te com fer servir la paella d’acer inoxidable sense que se t’enganxi tot, ara cinc trucs per a no perdre la calma durant una rebequeria, ara receptes de tàper per a la setmana, ara com tonificar el cos i no perdre força a partir dels quaranta (un dia podríem parlar de la monetització que s’està fent de la menopausa, i de la criança, i de tantes i tantes coses més), ara per què hauries de llegir tots aquests llibres que les editorials han enviat als recomanadors, ara la crema infal·lible i per la publicitat de la qual ha rebut una remuneració, i reels i més reels, amb un fragment d’entrevista polèmic per aquí, un tros de declaració descontextualitzada per allà, i tot es barreja fins a ser una olla de grills, o un orgue de gats, el que us faci més angúnia, i un s’empatxa i plega o acaba cridant encara més i ara ja sento l’Ovidi recitant l’Estellés “i el crani               rebotant               per tots els escalons”.

Ja sabem què passa després d’un empatx. Dieta tova uns quants dies i avall. O, mira, potser no. Potser passarà com diuen que comença a passar amb les sèries, en què hi ha una tendència a deixar de mirar-ne tantes i centrar-se en poques però de més profunditat, i ara també amb els llibres, que es veu que la moda és tornar als clàssics i deixar-se estar de tantes novetats (un dia també en podríem parlarem, d’aquests empatxos), i potser deixarem estar la pantalla d’una vegada, aquesta pantalla que veiem tan nociva per als nostres infants i a la qual som addictes la majoria d’adults, i tornarem a obrir l’article d’un diari sense agafar dreceres per les xarxes socials plenes de pescaclics i titulars sense context, sabrem on publica cadascú i quin dia i ho anirem a buscar… Bé, és evident que faig volar coloms, i ara m’he desviat del tema però sóc allà mateix, la sensació que no llegim, que ens arriba tot amb vomitades, que llavors passa que perdem comprensió lectora i un article gaire llarg se’ns fa bola, i és tan més còmode fer lliscar unes quantes fotos cap al costat amb quatre destacats cridaners, tot ben picadet, i en acabat, sobretot i el més important, tenir-ne la nostra opinió i fer-la saber.

Perquè la sensació és que també estem empatxats d’opinió. Ara no recordo qui ho va dir, que fer opinió és bufar i fer ampolles, perquè tothom en té una, que la cosa difícil és fer reportatges i investigació, cosa per a la qual calen molts més recursos i per això n’hi ha menys. I vet on sóc. Aquí, convivint amb les contradiccions (“les meves contradiccions són les meves esperances”, m’aferro a Joan Fuster) i pensant cada dia com podria fer-ho millor. I també com n’era, de fàcil, penjar una entrada al bloc quan tenia vint anys i com em costa ara donar un article per acabat, tenint cura de què dic i com, i això que em pensava que fer-se gran era perdre manies. Però mira, el respecte de l’article publicat en un diari, encara avui, malgrat tot. També malgrat que no llegeixi ningú.