07.09.2025 - 21:40
Dèiem ahir que, temps enrere, els fruits macats de l’autonomisme van ser collits per la sociovergència –simbòlicament renovada, dies passats, en un no-lloc de Brussel·les– i que es van podrir amb els tripartits. Entre el 2006 i el 2012 (boicot a l’estatut del 2006, Plataforma pel Dret de Decidir, consultes independentistes, manifestació del 2010, fundació de l’ANC), un moviment amplíssim va fer foc nou a tot el país, però no va bastar: l’antagonisme d’arrel va ser substituït políticament per les peticions a l’estat (Mas-Rajoy), la desnaturalització de la sobirania popular (9-N), la falsa unitat tàctica del bipartidisme (Junts pel Sí), i la desconfiança dels dirigents respecte al moviment forjat des de baix. I la gent, que s’havia organitzat al marge del sistema dependent d’Espanya, els va deixar fer –“s’ho va deixar fer”. Era clar que l’independentisme només es podia nodrir de l’aprofundiment de l’antagonisme amb l’estat, no pas contribuint a l’emmascarament del totalitarisme espanyol –com ara fan, mal que els pesi, ERC i Junts en distint grau i amb maneres diferents.
El desplaçament d’un sector del moviment independentista cap al populisme haurà estat una de les seqüeles –no pas menys amarga per més que fos esperada– de la frustració pels fets de l’octubre del 2017 –de tots els fets, tant al parlament com al carrer. D’aquest populisme, jo en diria, ideològicament, adamisme, que és reaccionari per definició, perquè pretén partir de zero ignorant l’experiència acumulada, o negant-ne el pes, i condemna qui el segueixi a ensopegar dos cops amb la mateixa pedra. Sigui com vulgui, la incompetència, l’estultícia i la por dels partits independentistes van donar com a fruit la indefensió del poble davant la repressió espanyola, la desorientació tàctica de les entitats independentistes, i la rendició estratègica dels partits. La terra de ningú entre una ofensiva espanyola sense a penes obstacles; la falta d’un lideratge únic i encastellat; la pèssima estratègia dels líders davant els judicis; i la desorientació de les entitats, van permetre que les estructures partidistes tornessin a ficar la banya pel forat de la rivalitat suïcida i de la rutina autonomista fins a la pèrdua de la majoria absoluta al parlament. Entretant, l’estat, amb el millor estil colonial espanyol, desactivava l’antagonisme fent passar bou per bèstia grossa amb “indults”, “taules de diàleg” i “lleis d’amnistia” venuts com a “pacificació” o “normalització”, que només van servir per a perdonar delinqüents amb uniforme i placa. (A hores d’ara, no sé pas si la reunió de Carles Puigdemont amb Salvador Illa anticipa la data en què podrà tornar o si certifica que ja la sap…)
En qualsevol cas, serà interessant de comprovar si, a casa nostra, ens trobem davant d’una operació de tirar l’ham perquè el mosseguin els mateixos queixals que treien foc contra els partits claudicants, però que, amb la seva abstenció pre-política o postpolítica, van donar arguments a l’oportunisme d’ERC i a la manca de decisió de Junts que van fer possible la investidura del govern espanyolista que patim. Tanmateix, tindria mèrit que un corrent xenòfob, que es presenta amb tantes garanties de fer la independència com les d’un curandero aplicant a un malalt terminal fregues de l’ungüent de la serp –ja sabem que els metges anteriors han deixat el malalt a l’estacada i han obert consultori privat amb llicència de l’estat, però no és excusa… –, convertís el moviment independentista en una minoria irredempta en la seva pròpia terra, bo i girant la impotència contra un difús enemic interior i no pas contra l’enemic de debò. (Ja ho va fer, per cert, un cert catalanisme d’ordre, quan va decidir que havíem perdut la guerra del 36 per culpa de la “purrialla murciana revolucionària”, finançada, segons els intel·lectuals orgànics d’aquell catalanisme, pel feixisme espanyol, com ho era, segons els estalinistes, Andreu Nin, o com ho seria l’actual CUP per l’unionisme, segons els habituals anònims de les xarxes.) Abonarien aquests rebrots l’exclusió de la majoria social de les decisions que afecten la seva vida quotidiana; l’escassedat planificada dels recursos; la crisi convertida en saqueig permanent de les rendes del treball; la deslegitimació de la democràcia liberal a causa de la impunitat dels estats; el despotisme del mercat i la ideologia neoliberal… En el cas de Catalunya, ho abonarien la repressió sistemàtica com a eina estructural de l’imperialisme espanyol; l’espoliació com a forma de dominació colonial; l’adulteració de la llei per a aplicar-la contra els catalans com a enemic interior; l’ofegament exprés i cínicament planificat de la llengua i la cultura catalanes; l’abúlia del govern català espanyolista per a aplicar les lleis pròpies en defensa del país; la difusió de l’espanyolisme sense complexos i el menyspreu consegüent de la catalanitat. (Els últims temps tenim mostres a dojo de la impunitat amb què els actuals governants estupren símbols del país amb tota mena de gestos, menyspreus i abúlia.)
Els adamites nostrats demanen ordre per resoldre una part dels problemes que pateix la gent, mentre fan l’orni davant el desordre capitalista que els genera i els converteix en crònics; reclamen neteja ètnica disfressada de lluita contra la delinqüència de carrer (que, com bé sabem, va per barris), però no pas neteja de màfies immobiliàries, evasors fiscals o usuaris de recursos públics per a negocis privats; volen només la llengua pròpia, però han votat al parlament en favor de les decisions dels jutges espanyols per la quota de castellà a l’ensenyament. Si volen fer net de “estranys”, que convencin el gruix d’un milió de votants espanyolistes de Ciutadans que s’han passat a PSC, PP i Vox, més durs de pelar que la pila del greix de nouvinguts, car disposen d’un estat que els anima i els protegeix; paguen impostos i reben pensió de l’estat; defensen els valors d’Occident, signifiquin el que signifiquin, i, en conseqüència, són veïns ideològics dels nostres adamites, que no els atacaran pas. El problema d’aquests adamites nostrats és que el poble català no té tradició militarista ni emporis industrials; els extrems encara no tenen bona premsa a la Catalunya “pacificada”; la dreta realment existent és prou hipòcrita per a negar-se a si mateixa (les anomenades esquerres són més il·luses); i els grans poders radiquen a Madrid. Només espantaran una mica Junts, no pas per raons de país, sinó de quota electoral, no fos cas que els necessitessin demà passat per a fer govern; en aquest sentit, Aliança Catalana pot arribar a ser un partit frontissa adient als temps neoautonomistes que ens volen imposar: tant pot servir els interessos nacionals espanyols, no oposant-se socialment als col·laboracionistes de Catalunya, com els interessos particulars de les dretes catalanes, sota la capa de la sempre reclamada independència, que no podran imposar mai sinó com a relat expiatori de la seva complicitat d’arrel amb el (des)ordre imperant, que no saben d’on ve ni volen saber cap a on va.
Després de tanta misèria política, potser tenen raó els qui pensen que quaranta anys de fer la viu-viu davant l’estat opressor, o la mediocritat de les maquinàries polítiques on regnen les endogàmies i mesquineses, es poden abolir en un tres i no res. Però la tindrien només en una part, aquella raó; l’altra part ens obliga, per a ser honestos, a mirar cap endins per a comprovar si hem sabut acompanyar l’acció amb el pensament, el propòsit amb l’organització, i la continuïtat amb la direcció. La meva conclusió és que no s’han fet els deures; i ara tots els esforços de l’ANC, per exemple, impliquen reunir aquelles condicions animant, mobilitzant i organitzant la lluita de base. Una tasca àrdua i dura, ineludible, per a sostenir l’antagonisme amb l’estat. Per aquest motiu, s’ha convertit en l’objectiu a abatre, amb qualsevol pretext, per part de tots els aspirants a obrir botiga en les pròximes eleccions neoautonomistes rere la bandera de la independència instantània.
