Fa un any vaig escriure l’informe anual de lectura i el vaig acabar de manera força pessimista: “Reconec que sóc en un moment de crisi, i que bona part del que es publica i em recomanen em cau de les mans.” I hi afegia: “Deu ser l’edat.” Passats dotze mesos he confirmat que el problema és que m’estic fent gran, però la crisi no tenia res a veure amb la qualitat dels llibres, sinó que m’ha canviat la vista i ja no m’hi veig bé de prop. Llegir textos amb una tipografia minúscula, o en condicions de poca llum, se’m fa feixuc. Quan fa un parell d’anys em vaig comprar les ulleres noves, la mare em va dir: “les properes, progressives”. Vaig fer veure que no ho sentia, però és el que passa amb la mare, que sol tenir raó.

Dit això, tampoc no puc negar el tomb que percebo entre els escriptors actuals. Quan en llegeixo entrevistes, molts m’intenten despatxar unes teories sobre la realitat que trobo ben marcianes, i altres només invoquen una lletania de traumes, com si fer pena fos ara un requisit per a vendre llibres. I a més són uns traumes poc originals. Ah, que no tenies bona relació amb el pare. Mai vist.

Sé que l’última cosa que necessiten avui els mitjans catalans és un altre columnista que recomani llibres, però, us demano una benevolència nadalenca.  Els gustos no m’han canviat, i m’agraden sobretot els autors que em parlen d’un temps i d’un lloc. Us n’ofereixo uns quants, sense tenir gaire en compte si són novetats.

El llibre de l’any és, sense cap dubte, la reedició de Coses vistes (1920-1925) de Josep Pla, la irrupció rutilant de l’empordanès al món literari català. És d’aquells textos fundacionals d’un escriptor que ja conté tot el que vindrà: paisatge, històries quotidianes, cuina, retrats de contemporanis, molt d’humor i molta mala llet. A veure si ben aviat Destino s’anima a recuperar Relacions i podem debatre si es tracta dels nostres Dublinesos.

Sense moure’ns de l’Empordà, una colla d’amics manté la flama de Vicenç Pagès Jordà, mort ara fa tres anys. Curs de prosa, publicat per la Diputació de Girona, recull els articles que va publicar a la Revista de Girona, on analitzava la prosa literària d’autors actuals i del passat. Són uns textos fabulosos i incisius, però ben accessibles i molt lluny de les ínfules intel·lectuals d’alguns crítics barcelonins. Un projecte per al 2026 és rellegir-li Els jugadors de whist, una novel·la que vaig admirar i que també em va fer enfurismar. Calculo que ara tinc l’edat d’ell quan la va escriure, o sigui que potser la viuré de manera diferent.

Un dels autors que VPJ recomanava és el cassanenc Jordi Dausà, especialista en històries de polígons industrials, bars de carretera, baralles clandestines i urbanitzacions tronades –allò que en diuen els marges de la societat, però que la gent que sempre parla d’aquests marges no trepitja mai. Fa pocs mesos va publicar El punt de ruptura, en què el protagonista, un mestre en plena crisi professional, es baralla amb la dona i se’n va a viure a l’autocaravana. Es podria presentar com un retrat del mascle català contemporani de mitjana edat, però per sort som lluny dels Manel. Dausà convoca un aplec d’ex-alumnes traficants, desokupes i secrets familiars, i hi afegeix un element que ho trastoca tot: un jove obsedit a matar Franco.

Una altra novel·la que explora aquests mons és L’hort de les ànimes de Margarida Aritzeta. Aquí el centre és una petita església que ha quedat encerclada per la perifèria de Tarragona. Hi ha un assassinat i la desaparició d’un nen, però la investigació policíaca és secundària davant de la col·lisió entre la vella rectoria, els no-llocs que l’envolten i tot el paisatge humà. Aritzeta també aconsegueix una gesta molt difícil, que és cloure la història amb un últim capítol exemplar.

Vaig descobrir la periodista nord-americana Janet Flanner (1892-1978) perquè era la senyora asseguda entre Gore Vidal i Norman Mailer el dia que per poc no acaben a trompades al programa de Dick Cavett (el presentador, fart de Mailer, li va etzibar: “vols una altra cadira per a col·locar-hi el teu intel·lecte gegant?”). Flanner va escriure la secció “Carta des de París” a la revista New Yorker des del 1925 al 1975, i no em puc imaginar com deu ser tenir una columna regular durant mig segle. Va aplegar una selecció dels primers textos a Paris Was Yesterday 1925-1939, que malauradament no s’ha traduït mai al català (en castellà es va editar fa uns vint anys). És un llibre fantàstic i que gaudiran tots els admiradors del Sagarra de Cafè, copa i puro i L’aperitiu. Us en deixo un fragment: “Tristan Tzara, fundador del moviment dadaista, que la majoria de la gent pensa que té alguna cosa a veure amb el mal gust en els quadres moderns, s’acaba de casar amb la filla d’un ric industrial suec. Passa massa poc que els poetes pobres es casin bé. Tzara és probablement el poeta francès més original i sensible d’avui, deixant de banda que no és francès en absolut, sinó romanès. Ell i la seva dona, fent servir el que la llei francesa segurament anomena els diners d’ell, s’estan construint una casa modernista enorme a Montmartre. Tzara és un gran home de petita estatura i du un monocle.”

Ara bé, el meu gran descobriment de l’any és una altra escriptora nord-americana que tampoc no tenim en català: Eve Babitz (1943-2021). Nascuda a Califòrnia, el seu pare era violinista de la 20th Century Fox i amic d’Ígor Stravinski, i quan tenia dinou anys va posar despullada a la famosa fotografia amb l’artista francès Marcel Duchamp. Babitz va viure de ple l’ambient social i cultural de final dels seixanta i va entrar als cercles de músics i actors de Hollywood, unes experiències que va recollir en una sèrie de llibres autobiogràfics als setanta. També va escriure per a revistes de primer nivell, però un greu accident el 1997 la va apartar de la vida pública, i de mica en mica va quedar força oblidada. Per sort una biografia recent i la reedició de la seva obra l’han recuperada per a una nova generació de lectors. Babitz és magnífica quan retrata els submons de Los Angeles, i ho fa amb una alegria i una vitalitat poc habituals. Les històries són plenes de sexe, festes, drogues i cotxes ràpids, però té l’habilitat de saber quan mostrar-ho des de fora i quan llançar-s’hi de cap.

I fins aquí la tria anual. Aquests dies de Nadal acumularé més llibres amb l’esperança que algun sigui prou bo per a comentar-lo, però abans hauré d’encarregar unes ulleres de llegir a l’òptica de Girona. Sic transit gloria mundi, que diuen els catòlics, tot i que de moment les progressives les deixo per a més endavant.