No és la IA, som naltros

Barcelona, tardor del 2025. En un pont fotogènic de la ciutat, a l’hora que es pon el sol, enregistren un anunci publicitari. Els curiosos s’acumulen a banda i banda del desplegament: cinc camions, desenes de persones atribolades, vestuari, càtering, cables per terra, maquinària diversa, la guàrdia urbana contenint el trànsit. Llavors se sent un crit i una actriu comença a recórrer el pont en monopatí, sinuosament, amb el càmera i l’ajudant corrent-hi de costat. La patinadora somriu tocada per la brisa, la brusa inflada, els cabells elevats, superant els figurants: una mare amb un cotxet, una parella, una estudiant. El sol que ataronjava el cel davalla, no sé quina presa deu ser, talleu. El director de fotografia i un tècnic escruten l’escena en una petita pantalla, potser és bona.

YouTube, tardor del 2025. Un tutorial explica pas a pas com fer un anunci professional en 30 minuts amb aplicacions d’IA. Primer, entres la idea al ChatGPT i en treus un guió; després vas a un model de generació de vídeo i transformes el guió a imatges en moviment, amb les proporcions, la resolució i la durada que et convingui. La veu del tutorial t’aconsella que escriguis prompts clars i senzills per a obtenir els millors resultats. A continuació, passes el vídeo a una IA de so per afegir-hi la locució, escollida entre una galeria infinita de veus associades a cares o bé clonant-ne una de real. Si l’anunci ha de ser internacional, la mateixa eina et permet de traduir-lo a més de cent idiomes i sincronitzar-hi els llavis dels personatges. Finalment, amb un model generatiu d’edició, hi afegeixes les transicions, la música i els textos. Xim, pom, t’aixeques de la cadira i vas a la cuina a apagar el foc.

Tot això que he descrit passava en el petit lapse de la història en què el primer sistema de producció i el segon encara conviuen miraculosament. Els qui venim de l’altre segle ens podem resistir més o menys al canvi, però ja serà problema nostre. Per als qui avui fan la majoria d’edat, no hi ha debat. Ells més que naltros sabran deduir amb què es podran guanyar o no les garrofes, les vocacions es transformaran: tal com els seus pares ja no van somiar en ser telefonistes o linotipistes, d’ells potser ja no naixerà l’anhel de ser dobladors, guionistes, il·luminadors, muntadors. A molts no els cridarà anar a perdre el temps a la universitat, perquè podran formar el seu jo professional sense sortir de casa –un mètode que, per una altra banda, ja fa temps que va.

Com a espectadora accidental del rodatge del començament, i més endavant del tutorial, només se m’acudeix que tota aquella gent que vaig veure allà col·locats, a més a més dels buròcrates del paperam de l’ajuntament, aviat no tindran lloc a la imaginació dels nous publicistes. Tot això tan vuitcentista de fer tallar un pont, mobilitzar la policia local, les hores d’assajos, les proves de vestir i de maquillar, els esborranys dels guions, la cerca de localitzacions, les partides pressupostàries, les agendes i les agències, per als nostres néts, serà un conte a la vora del foc.

Dic néts com a figura retòrica, perquè no ens caldrà esperar tant. Un exemple una mica diferent, perquè és d’animació, però que ja em val: per segon any consecutiu, la coneguda marca de begudes ensucrades que comença per C i acaba per -ocacola ha fet un dels seus anuncis de Nadal amb IA. Si no l’heu vist, no costa gens de trobar i potser convindreu amb les crítiques més suaus que el resultat no és res de l’altre món; deixant de banda la xaronor pròpia d’aquesta mena de publicitat, l’acusen de ser una successió anodina de plans, amb figures d’animalons sense ànima. Per a més escarni dels creatius tradicionals, els ulls experts hi han detectat les típiques errades de coherència dels models de generació de vídeo: ara un camió que canvia de forma d’una escena a l’altra, ara una roda de més o una que falta.

La notícia aquí no és pas que una multinacional sobrada com aquesta recorri a la tecnologia punta per fer-se promoció, és el fet que no la faci servir per a crear efectes més espectaculars, per a superar el talent humà o per a bocabadar el món amb l’art artificial, sinó simplement per a retallar temps i costos. “Eficiència creativa”, en diu la companyia. D’aquesta manera, tres minuts de vídeo que abans podien costar un any de fenya i uns quants milions, l’han tingut fet en trenta dies i amb un equip de –atenció, repic de simbombes–: cinc persones. Cinc especialistes en IA, i a la lletra petita, hem de suposar que els seus ajudants. No sé si el pressupost retallat però segurament encara generós el deuen haver cobrat entre cinc, però és ben clar que haurà acabat menys repartit.

Sobre aquest nou sistema de repartiment –de papers, de diners, en embut, en general–, el discurs tecnopessimista manté que no pot ser sostenible tal com tenim muntat el mercat laboral. Pel seu cantó, els tecnooptimistes estan convençuts que, així com la IA farà desaparèixer molts llocs de feina, també crearà noves professions que encara no podem imaginar. Mentrestant, una cosa sabem del cert: si bé les IA pot ser que encara no facin algunes tasques més bé que els humans, sí que les fan més de pressa, i aquí, ai, xiquet, topem amb una realitat que ja fa anys que patim en moltes feines, i és que la qualitat ja no és preferible a la velocitat. Ja en parlarem més concretament un dia d’aquests.

En fi, tant de patir per si les IA poden o no poden substituir les nostres habilitats, i el que ens hauria d’amoïnar és fins a quin punt ens permeten d’exacerbar els nostres vicis: la cobdícia, la impaciència, la mandra, per no dir-ne de pitjors que avui no vénen a tomb. Els tecnòfils ho veiem clar: el problema no és el canvi que ens ve amb la IA, sinó que les persones no acabin de canviar mai.