Neus Canyelles (Palma, 1966) s’ha consolidat aquests darrers vint anys com a referència ineludible de la nostra literatura. No ha estat gaire prolífica, però d’ençà del 2019 ha augmentat el ritme de publicacions amb un total de quatre llibres que no han deixat de seduir els lectors i la crítica gràcies a un boca-orella constant de gent que té tirada per l’originalitat i la qualitat. Aquesta dona de Palma tímida, molt educada i a qui no li agrada gaire de fer promoció dels seus llibres, es transforma en una escriptora amb un punt d’ironia deliciós i un tarannà no mancat de sornegueria en la distància curta. Ara torna al relat, un dels seus gèneres preferits, amb les peces de Sales d’espera, que publica Empúries. Els seus lectors fidels fa temps que esperaven la tornada d’una veu singular que confia sobretot en la força de les seves històries i de les seves paraules, perquè s’ho passa molt bé escrivint. I tots nosaltres, llegint-la.

—Ens passem molt de temps esperant, però què espereu vós?
—Uf, que difícil! Supòs que esper intentar d’acabar d’entendre les coses que no entenc o que em costa d’acceptar. La meva literatura en general sempre va d’això un poc, escric sobre una persona un poc inadaptada que no acaba d’entendre el món on viu i que se sent com un poc estranya dins seu. Esper això, poder-ne entendre alguna cosa. A banda que passin coses bones, és clar. En una sala d’espera, esperes que allò que vas a fer surti bé o de la millor manera possible.

—Tinc la sensació que, per als vostres lectors, malgrat que expliqueu moltes coses vostres als texts, sou com una gran desconeguda. Com és el vostre dia a dia normal, si és que hi ha dies normals en Neus Canyelles?
—Darrerament, com que ja no faig feina fora de casa i no he d’anar a cap oficina, estic molt a ca nostra i llegesc, escolt música, faig les coses que m’agraden. Ara ja faig vida com de jubilada… Tenc un ca petit i cada dia sortim una hora o així a caminar. Depèn. A més, la meva filla ja no és aquí, s’està a Madrid estudiant i fent feina, i quan ve la meva vida és molt diferent, és una altra vida. Però en general estic moltes hores tota sola fent coses que m’agraden a ca nostra. També qued amb gent, és clar. Però si m’ho demanaves per si tenc alguna mena de disciplina d’escriure o així, no n’he tenguda mai, ni quan estava molt ocupada ni ara que tenc molt de temps per a mi.

—Heu dit que una de les coses que menys us agraden d’escriure és haver de fer promoció, haver de defensar els vostres llibres. Voldríeu ser una mica com Salinger.
—No tant, ell crec que pegava als periodistes [riu], jo no arrib a això. Comprenc que s’ha de fer promoció, però és ver que no pas gust de fer-ho. Hi ha gent a qui això li encanta; a mi m’agrada escriure, això altre no m’agrada tant. Però si publiques i si vols publicar, has de fer un mínim.

—Torneu al relat breu, un gènere que sé que us agrada especialment, i el tracteu com si cada un fos una peça d’orfebreria. Sou molt precisa i cada un es podria publicar tot sol. Suposo que és una voluntat del vostre estil, que és molt pensat.
—Sí, és clar. El conte, una de les coses que ha de tenir, és aquesta. Han d’intentar de ser rodons i han de ser com més perfectes millor. Sempre dic que esper el moment en què faré el conte del conte, aviam si arribarà, perquè tot es pot millorar. De totes maneres, aquest llibre no és escrit en forma d’unitat, perquè hi ha contes que tenen més de deu anys: són contes que he fet durant tot aquest temps i després he anat triant els que més m’agradaven i que podien encaixar en aquesta idea de llocs d’espera.

—Què us aporta aquest gènere? Què té d’especial per a vós?
—No ho sé, quan n’acab un i és més o manco com volia, n’estic molt contenta. M’aporta felicitat. És un gènere que a mi em complau molt, m’encanta. També passa que som una persona que no té gaire paciència i, quan escrius una novel·la, ja saps que et durà molt de temps. Els contes els faig en poc temps, la veritat, i això també m’agrada, poder començar-los i acabar-los.

—Ja sabeu que diuen que sembla que als lectors els costa més entrar als llibres de contes.
—És ver i hi ha gent que m’ho ha dit personalment: “Els contes no m’agraden.” I no ho sé, per ventura no hi ha tants lectors de contes.

—Però en un món tan accelerat com el que vivim haurien de ser la peça fantàstica.
—Sí, tens tota la raó. No acab d’entendre per què passa, però és ver que passa, les editorials mateixes t’ho diuen, que no es venen tant els llibres de contes, llevat que siguis un contista molt famós. Però, en general, no agraden tant i no en sé el perquè.

—Molts dels vostres personatges traspuen una gran solitud, tant els principals com els secundaris.
—No és cercat, sorgeixen així. Com que són persones un poc inadaptades, que no entenen les coses, per ventura és normal que estiguin més soles, perquè no gaudeixen tant d’estar amb gent o de formar part de cap cercle determinat.

—En uns quants moments del llibre també carregueu bastant contra la professió d’escriptor.
—Sí, això que és un dels pitjors oficis no és broma. Fa uns quants anys varen fer una enquesta sobre les coses que no voldries que fossin els teus fills i una de les més votades va ser escriptor. No sé per què, però va ser així. Deu ser perquè un escriptor no pot viure d’escriure, normalment, o ha de fer moltes altres coses que poden estar relacionades amb l’escriptura i la literatura, però n’has de fer moltes per poder tenir uns ingressos que et permetin de viure. Supòs que és per això, perquè és un doble esforç. Els escriptors normalment fan feina d’una altra cosa i després arriben a ca seva i, com que els agrada molt, no els importa de dedicar molt de temps a la lectura i a l’escriptura. Supòs que és això. Totes les professions artístiques són un poc així, però crec que fins i tot els músics i els pintors tenen més sortides i maneres de poder viure que un escriptor.

—Entre més coses, perquè amb la música i la pintura no hi ha un alfabet al mig, poden emocionar directament tothom.
—Jo diria que aquestes arts són les dels sentiments o de les emocions i, en canvi, la literatura sempre l’he considerada com l’art de la intel·ligència. No basta tenir una ànima especial per a percebre la música o les arts plàstiques, que entren per la vista: la literatura és més complicada i crec que és la que necessita més la intel·ligència de l’ésser humà.

—Critiqueu l’ofici, afirmeu que és una de les feines que ningú no voldria per als seus fills, però, en canvi, les escoles d’escriptura són més plenes que mai, hi ha més escriptors que mai i tothom vol publicar. És molt curiós, no?
—És ver que tothom escriu i els cursos són plens. Ho trob nefast, no hi crec gens, en les classes d’escriptura: és molt difícil d’ensenyar a escriure, per a mi és impossible. Es poden ensenyar tècniques per a millorar un poc i hi ha moltes novel·les que han estat best-sellers que s’han escrit a l’Ateneu o en diferents tallers, però no hi crec gaire.

—Una bona part de la vostra obra parteix de la biografia. En aquest cas, en aquests contes, què hi ha d’autobiogràfic?
—La veritat és que hi ha molta part autobiogràfica, com sempre, com a la majoria de llibres meus. És una cosa que no puc evitar, no sé escriure d’una altra manera. Si intent d’escriure d’una altra manera, veig que allò que he fet no m’interessa, me pareix un doi, i m’agrada escriure a partir de l’experiència personal. No vol dir que tot m’hagi passat a mi, sinó al meu voltant. De vegades escric un conte perquè he sentit una frase a l’autobús i això m’ha duit a qualque cosa que s’hi podia relacionar, però no puc negar que hi ha molt de jo en cada conte.

—I també un puntet de mala llet.
—Sí, intent que la ironia no hi falti mai. No sé si mala llet, però sí ironia i un humor un poc més negre. Això sí perquè, si no, n’hi hauria algun de tant trist que no es podria ni llegir.

—En un dels contes parleu de Barcelona i expresseu l’enamorament per la ciutat. No sé si és per contrast amb Palma, si és per ella mateixa…
—Saps què passa? Cada vegada m’agrada menys, però també m’agrada menys Palma: aquestes ciutats s’han massificat molt i és terrible. Però sempre, quan he anat a Barcelona, sobretot quan era joveneta, hi arribava i tenia la sensació de ser a la meva capital, mai no he pensat que la nostra capital fos Madrid, que és alguna cosa que existeix, és allà, però no. Arribava a Barcelona i tenia la sensació que era la nostra ciutat de referència, la nostra capital, i que hi havia moltes coses a fer-hi, molts de llocs on anar, sobretot al teatre. Moltes coses que aquí a Palma, per desgràcia, no podem tenir. Hi havia aquest enlluernament, que ara ja no és tant. Ara ja no m’hi solc quedar molts de dies i hi vaig sempre per qüestions literàries, no com un viatge de plaer. Però abans era posar-hi els peus i dir: “Ja som a casa.” És un doi, per ventura, però ho percebia així.

—Ara ja sí que aneu amb metro?
—Amb metro? No, en absolut, seguesc anant amb taxi o a peu. No en sé. Amb la meva filla, que viu a Madrid, quan la hi vaig a veure, sí que vaig amb metro, perquè ella el controla molt, però jo no en sé. Sóc molt provinciana, he viatjat molt poc, no m’agrada viatjar i és clar, no en sé.

—Als vostres contes (i també a les novel·les, però sobretot als contes) presenteu les relacions humanes gairebé sempre com un fracàs. Teniu tendència a parlar de fracassos.
—No m’he aturat a pensar-hi gaire, però supòs que els fracassos són més literaris que no les coses que sempre van bé. També hi ha moments de claror i de llum, i sovint hi pos  aquesta part d’humor o d’ironia, que no cerc: vaig escrivint i me surt, no ho faig a posta, però reconec que és bo que hi sigui, perquè si no hi ha contes que són terrorífics. De fet, “El naixement de la maldat” no té ni això, no hi ha humor, ni gràcia ni res, és terrible. Plor quan el llegesc.

—Això que en una novel·la potser seria inaguantable, en un conte sí que us ho podeu permetre: remou, però s’acaba.
—Sí, és clar, t’ho pots permetre més perquè l’escrius, l’acabes i fins al cap d’un grapat de dies no en faràs un altre, perquè així sigui més bo de dur…

—Heu dit alguna vegada que esteu contenta de la rebuda dels vostres llibres entre el públic i la crítica i aneu sovint a clubs de lectura, però fa la sensació que això de les vendes us importa relativament.
—No m’importa gens. Estic molt contenta de la rebuda dels meus llibres, però no sé si tenc molts lectors o pocs, si en tenc més a Mallorca o a Catalunya, les vendes no m’amoïnen i manco quan veus llibres que es venen molt i són molt dolents. Llavors dius: “No vull pertànyer a aquesta categoria.”

—Per tant, la qualitat és la vostra premissa.
—Ho intent, si no en qued contenta… Tenc contes que no surten al llibre perquè no crec que siguin dels millors.

—Sí que teniu un contacte directe amb els lectors, cada setmana, gràcies als vostres articles d’opinió. Què us aporta aquesta rutina d’escriptura i de contacte?
—A mi m’encanta fer els articles. És l’única feina que faig i me la prenc tan seriosament com la meva producció literària. Em proporciona l’alegria de la setmana, escriure l’article, m’encanta. I m’ho prenc molt seriosament, intent de quedar contenta quan el faig. M’agrada que hi hagi ironia, sentit de l’humor… L’actualitat és tan terrorífica que és millor si la tractes amb un poc d’ironia, trob que ja no és suportable tot allò que hem d’aguantar.

—La vostra carrera literària és com una espècie de gran cursa de fons, però ara fa un cert temps que us heu consolidat. Cap on va Neus Canyelles?
—No ho sé, no sé escriure de cap altra manera, supòs que allò que faci a partir d’ara serà igual, amb el mateix to, la mateixa veu, perquè és l’única cosa que sé fer. No sé si ho faig bé o no, però a mi m’agrada.

—Com és la Neus Canyelles lectora?
—He llegit molt, però vaig començar tard, de petita no llegia tant. A l’adolescència sí i després, d’ençà dels divuit anys, ja vaig començar filologia i llegeixes tot allò que et cau a les mans, però amb els anys cada vegada me costa més. Rellegesc moltes coses, llibres que em van encantar i dels quals no record res, els torn a llegir. No llegesc amb aquella passió que sé que tenia amb vint anys o trenta: ara llegesc, però d’una altra manera molt més calmada. Rellegesc. Potser és cosa de l’edat i de les medicacions que prenc, que sé que m’afecten molt la memòria, cada vegada ho pas més malament. M’han dit que la medicació i tot allò que he pres aquests darrers anys fan que sigui normal, però em fa molta pena i molta ràbia. També, si és un llibre amb una lletra molt petita, ja no el puc llegir perquè no el veig bé. Ja cerc més de trobar-me còmoda i bé quan agaf un llibre, que no sigui una obligació, perquè ja he llegit molt per obligació, per estar al dia, per feina…

—Ara els vostres lectors se situen en una sala d’espera respecte de la vostra literatura futura. Què escriviu, ara mateix?
—No tenc res pensat en forma de llibre, tenc sempre una llibreteta on vaig apuntant notes, idees, però no tenc res concret encara. Els darrers contes són de l’any passat, els del llibre vull dir, i en tot aquest temps m’he dedicat molt a escriure contes i no sé si continuaré o si en sortirà alguna cosa més llarga, però segur que vendrà alguna cosa, perquè no sé estar sense escriure.