10.01.2017 - 17:38
BARCELONA, 10 (EUROPA PRESS)
La doctora en Lingüística i Filosofia de la Ciència Natalia Fernández Díaz-Cabal ha trencat el silenci que envolta el sarcoma a l’assaig autobiogràfic ‘Polifemo y la mujer barbuda. Crónica (des)enfadada de un cáncer atípico’ (Roca Editorial) en un “homenatge implícit” als pacients d’aquest tumor estrany.
En roda de premsa, l’autora ha explicat que el setembre del 2014 va ser diagnosticada d’un sarcoma, després de dos de patir la malaltia atípica que l’ha portat a passar quatre vegades pel quiròfan i l’ha fet sentir com el “mateix Floquet de neu” per la raresa de la seva patologia.
En un to distès i sense embuts, Fernández s’acosta al concepte tabú del sarcoma que infon pànic als diagnosticats, que veuen en la paraula un concepte amb connotacions “més greus” que la del càncer –més conegut per la seva major visibilitat–.
El sarcoma és una malaltia rara que representa un 1% de tots els càncers diagnosticats, i la fibromatosi agressiva és una de les malalties menys freqüents dins de la família dels sarcomes.
Amb “tendència a la desdramatització”, l’autora explora el llenguatge utilitzat en la nomenclatura mèdica dels càncers i sarcomes, analitza l’evolució de la paraula sarcoma, aborda la relació mèdica-pacient i mostra la seva faceta més íntima en capítols relacionats amb la soledat, la solidaritat i fins i tot l’amputació de la mama.
Sobre la qüestió del llenguatge, ha criticat l’ús excessiu de paraules bèl·liques i d’eufemismes com del de “lliure de malaltia” per dir curat i parlar d’un tumor que no és bo per referir-se a un càncer.
En el llibre es refereix a la seva patologia com una “cobejada peça del museu dels horrors oncològic”, un sarcoma en el pit com càncer de mama excepcional, que la va deixar amb complex de ximpanzé engabiat i retret darrere d’uns barrots.
Fernández no tenia previst publicar els escrits que ha començat per una motivació personal, però una sèrie de “feliços atzars” la van portar a això, i s’ha mostrat satisfeta per aquesta raó i per dirigir el llibre a un lector ampli i, especialment, a pacients de sarcoma, dels quals ha tingut una recepció positiva.
NO ÉS AUTOAJUDA
Ha insistit que el llibre no és una publicació d’autoajuda, i s’ha allunyat del gènere de les memòries, així com del positivisme com una actitud imposada com reflex d’una societat que no tolera derrotes ni caigudes.
L’estatus del malalt es fa molt present a l’assaig, que reivindica enderrocar el tabú per atacar l’eufemisme i dessacralitzar la malaltia.
DESSACRALITZAR LA MALALTIA
“Si sacralitzem la nostra malaltia greu en realitat estem mostrant un respecte desmesurat cap a la mort. Però si som capaços de fer broma sobre el cos, sobre el tumor, sobre la calvície, sobre les restes del nostre pit perdut, estem enderrocant el tabú, ataquem l’eufemisme, entronquem amb alguna cosa més potent que és la por”, diu.
Fernández entrellaça parts més vivencials amb parts més erudites com la d’anàlisi del llenguatge i d’explicació d’experiències d’altres malalts de càncer que van exorcitzar els seus tumors o els van arraconar a través de la literatura com ha estat el cas de Rainer Maria Rilke i de Lyubov Sirota, poeta supervivent de Txernòbil.
