La sòlida, llegida i, per qui signa, valenta escriptora i periodista Najat El Hachmi va escriure La caçadora de cossos (Grup 62) el 2011, i creu que va ser força incompresa en el seu moment. Quinze anys després, l’autora l’ha reescrita amb canvis substancials per acostar-la als lectors actuals. És una novel·la més curta, i amb més reflexió. La novel·la indaga sobre el desig femení, amb una protagonista que col·lecciona amants, com més estrangers i com més dominadors, millor. Prosa de sexe explícit, entra als terrenys insondables del món desenfrenat del sexe pel sexe, primer, i de reflexions al seu voltant, després. VilaWeb va entrevistar dilluns l’escriptora Najat El Hachmi a Barcelona, ciutat on viu.

—Heu tingut mestres en l’art sexual?
—Jo vaig rebre educació sexual a l’escola, però era la part més anatòmica. La meva educació sexual ha estat, bàsicament, per mitjà de la literatura.

—Més que no films?
—Més que no films, perquè jo vivia en un entorn en què, quan algú es feia un petó a la televisió, canviaven de canal.

—Dieu que aquest és el llibre que més us ha transformat profundament per dins. Per què?
—Vaig integrar totes les meves facetes. Vaig entendre que aquest dualisme que ens han transmès amb la cultura no existeix. No estem separats. No hi ha el sexe, per una banda, i el que sents, per una altra. El cos i la ment no van per separat. Jo vaig créixer amb la idea que es podien separar. I no és veritat. No vull dir que per cardar hagis de casar-te, ni de bon tros. Però hi ha un ésser humà a l’altra banda, és a dir, sempre hi ha alguna implicació. I s’ha de tenir una maduresa molt sòlida per a cardar per cardar, realment. I que surti bé és una loteria, perquè, si l’encaix ja és complicat quan us coneixeu, imagina’t si no us coneixeu. És jugar a la loteria. No som prou madurs en general per a tenir relacions obertes o per a tenir relacions poliamoroses. Requereix una maduresa i un conèixer-se un mateix que en general jo no veig que hi sigui.

—Expliqueu que escriviu el llibre a partir d’un malestar al voltant del sexe. Quin és, aquest malestar?
—L’alliberament sexual que hi va haver als anys setanta va deixar un panorama en què se suposava que tots fèiem el que volíem en aquest terreny. I, en canvi, contínuament, amb les converses que teníem amb amigues, totes dèiem que no ens sentíem satisfetes. Jo crec que és perquè encara no som subjectes desitjants de ple dret, i que per fer aquesta revolució i aquest alliberament sexual nosaltres tenim dues feines. L’una és desfer-nos de tota la part repressora de la moral tradicional, que a cadascuna de nosaltres ens ve donada de diferents llocs, però l’altra és escapar de la condició d’objectes de desig. És clar, si ets objecte, no ets subjecte. I també hi ha el pes que té la representació del desig en la cultura, que crec que hi influeix molt. Sembla que la sexualitat sigui una cosa que es doni sense aquesta influència. I no és veritat. I les representacions que ens han vingut donades són representacions fins no fa gaire majoritàriament del desig masculí.

—A veure què us sembla aquest resum del llibre: tracta de les històries sexuals d’una noia que fa un procés, perquè al començament li agrada practicar sexe amb dominadors. I no para. Al final, viu un canvi, no direm quin.
—Hi ha una part que sí. Però més que això, és sexe sense vinculació. I ella creu que és qui domina el procés, perquè fa que la dominin. És la paradoxa del masoquisme, que tu tens el control fent que un altre agafi el control. És una equació impossible. Hi ha un acudit d’aquests de psiquiatres en què un masoquista diu “pega’m, pega’m”. L’altre li respon que no. I el masoquista es mor de gust. Perquè, és clar, t’està flagel·lant perquè no t’està fent el que tu vols que faci.

—La protagonista diu, els qui els agrada el sexe amb dominadors es pensen que em converteixo en submisa, i no, no sóc una submisa.
—Aquesta és la teoria. I és un joc de rols, perquè no diem que sigui una submissió real, ni una dominació real. El que m’interessa és saber per què tenim aquesta mena de fantasies, perquè al final són unes fantasies molt presents en l’imaginari femení. El maso és tota una cultura que comença molt masculina i després es trasllada a l’heterosexualitat i es trasllada a les dones, suposo que una mica per l’angoixa que genera tota aquesta llibertat.

—L’he trobat molt poc moralista, el llibre.
—Ah, que bé.

—La protagonista diu que li agrada ser dominada, però és un teatre. I no jutja els homes amb qui practica un sexe una mica agressiu. No hi ha culpables: tothom ha fet el que ha volgut, aquí.
—Jo he tret, suposo que intencionadament, l’element de violència real i assetjament i tota aquesta història en la qual estem ficats ara mateix, perquè trenca completament la indagació en aquest terreny. La ficció de què partim és que hi ha unes persones que es troben i que desitgen lliurement i que decideixen cardar com volen. Jo volia sortir de l’esquema de víctima, de dona víctima. La complexitat és conèixer el propi desig, i l’efecte que fa en mi. La llibertat sexual és una de les millors conquestes que ha fet la humanitat. Però si se simplifica, si es frivolitza, com, per exemple, amb aquesta col·lecció d’alteritats, doncs…

—Recordem-les: la protagonista va amb un libanès, un ghanès, un gallec, un basc, un panjabi, un anglès… I dieu, a la nota final, que és una mena de venjança. Com a escriptora, la gent us agafava i us veia el color: l’escriptora marroquina. La protagonista s’hi torna.
—Vol intentar que no hi hagi aquesta vinculació. I per evitar aquesta vinculació, com més allunyats siguin els amants, millor. Com més estrangers, millor. A part, també hi ha una fascinació per l’estranger. Hi ha la xenofòbia, però també hi ha la xenofília, hi ha la mixofília que diu Bauman.

—Què és, la mixofília?
—Sortia a La ciutat líquida, de Bauman: hi havia persones que tenien por de barrejar-se amb els diferents, gent mixòfoba, i n’hi havia que tenien el contrari, mixofília. Crec que és molt natural, l’atracció cap al diferent. Es parla molt de la por [cap a l’altre], però també hi ha una mena d’atracció, que evoca uns altres mons, unes altres realitats. El problema aquí [al llibre] és que és pura fantasia, perquè no hi ha un coneixement real dels amants, sinó que es busca precisament l’element exòtic, una mica per evitar aquest acostament.

—La protagonista, una dona de fer feines i treballadora de fàbrica, carda sense parar, i a casa de l’escriptor neteja. I no para de xerrar. Dieu que és un procés de teràpia.
—És un procés terapèutic, sí, passa que no volia fer el típic esquema de “hola doctor, vull explicar-li què m’ha passat”. El que és interessant no és únicament el que expliques a la teràpia mateixa, sinó aquest diàleg que estableixes, de fet, amb tu mateixa. Un procés d’introspecció que després continua fora de la teràpia, fora de la consulta. Continua la resta del temps.

—I per això, a la vida real, us heu casat amb un psiquiatre, per tenir teràpia tot el dia?
—Sí, jo crec que per a una escriptora és molt útil i surt molt a compte. Surt barat, tu!

—Teniu la sensació que el sexe amb l’edat us ha millorat?
—Sí. A partir dels quaranta és un moment fantàstic i meravellós, perquè t’has tret de sobre moltes històries, t’has tret la culpa… Crec que la culpa encara és molt present, fins i tot encara que no hagis tingut una educació repressora, perquè està en la cultura. La cultura et transmet el missatge que tu has de complir tota una sèrie de requisits per a poder cardar.

—Quina culpa us heu tret? La de tenir desig, de poder anar calenta, quina?
—I la de no ser adequada al cànon establert. Perquè el missatge més pervers que transmet la cultura occidental és que hi ha unes dones que són cardables i unes altres que no. I les dones que són cardables són les que compleixen tota una sèrie d’atributs. Això no ho diuen els homes, ho diu la publicitat que va dirigida a les dones per vendre productes, per fer-les sentir malament, que és una cosa estúpida, perquè resulta que les dones estem fent uns esforços terribles per a encaixar amb un motlle que potser no és el que vosaltres teniu en compte. I ara ells també van entrant en això. Que algú expliqui als gym bros que a les dones no ens agraden els gym bros.

—Perdoneu la ignorància, de boomer total, però què és un gym bro?
—Un gym bro és el croissant de gimnàs, que són masoquistes. Aquests sí que són masoquistes, perquè les coses que fan al gimnàs de debò són d’autoflagel·lar-se, però és un altre tema.

—I en aquest procés vostre de treure-us la culpa de sobre, qui us ha ajudat? Els llibres i prou? Amigues? Amics?
—Jo vaig fer un procés de teràpia molt important. Vaig començar la teràpia quan tenia vint anys i escaig. Gràcies a la teràpia vaig poder escriure L’últim patriarca. Feia molts anys que intentava escriure una altra cosa, i al cap de poc de començar la teràpia va ser com treure un tap. Jo tenia molts canvis d’humor.

—I vau acabar parlant també de sexe?
—I de més temes.

—Jo, la teràpia, amb homes. No en sabria, amb dones.
—Doncs a mi em va anar molt bé que fos un home, perquè també necessitava establir un vincle diferent amb un home que no fos el model masclista tradicional. A la teràpia paguem per tenir una atenció plena per part d’algú. Cada cop és més difícil. Tu m’estàs escoltant molt, però cada cop és més difícil tenir aquesta atenció plena posada en algú.

—Ara ve la pregunta dolenta de l’entrevista.
—El llibre és autobiogràfic?

—Ha! No: en aquella primera versió del llibre, qui us feia les crítiques més injustes? Els homes o les dones? O no hi ha gènere?
—Els homes.

—Ho veieu? Jo hauria dit les dones.
—No em van molestar tant les crítiques negatives, si vols, com els silencis. De fet, em vaig trobar amb unes quantes dones que se sentien molt reflectides amb el que jo explicava, que també havien fet tot aquest procés, passa que públicament no ho deien. I després vaig demanar l’opinió d’un parell de lectors de capçalera que tenia i no me’n va arribar mai cap resposta. El silenci administratiu sempre és negatiu.

—La vostra mare i la vostra filla se l’han llegit?
—La meva mare és analfabeta. No ha llegit cap dels meus llibres. Prou feina té amb les seves coses. A l’amazic no s’ha traduït. Aquesta novel·la en concret es va traduir a l’anglès i a l’italià. I L’últim patriarca es va traduir a l’àrab, però a Egipte.

—I el vostre pare també és analfabet? Se l’ha llegit?
—No del tot. I no li conec la vena lectora. Seria una sorpresa.

—Voleu afegir res, o subratllar alguna idea expressada?
—No. Aquesta pregunta l’hauria de portar preparada de casa.