Muriel Casals, homenatge al llegat d’una activista i referent que no s’esvairà mai

“Tenia una vida plena i era plena de vida.” És una frase que Laia Gasch creu que defineix a la perfecció com era realment la seva mare, Muriel Casals. Ho ha dit en l’homenatge que li ha fet Òmnium Cultural amb motiu del desè aniversari de la seva mort. L’acte, molt emotiu, amb acompanyament musical i artístic, s’ha fet a l’Espai Francesca Bonnemaison de Barcelona.

Familiars, amics, companys d’Òmnium i polítics s’han reunit per recordar-la, lloar-la i, sobretot, reivindicar-la. Entre més personalitats, hi han assistit els presidents Quim Torra i Artur Mas; el president del parlament, Josep Rull; Jordi Turull, secretari general de Junts per Catalunya; l’ex-presidenta del parlament Carme Forcadell; el president de l’ANC, Lluís Llach; Mireia Plana, vice-presidenta de la Plataforma per la Llengua; l’ex-diputat de la CUP Albert Botran; i Elisenda Paluzie, ex-presidenta de l’ANC.

Tots s’han unit per recordar una personalitat única, una activista i referent de l’independentisme, que ha deixat un llegat que encara ara es manté ben viu.

De la vida personal a la irrupció a Òmnium

L’homenatge s’ha centrat en una conversa entre Laia Gasch i Xavier Antich, actual president d’Òmnium, l’entitat que Casals va encapçalar del 2010 al 2015. La conversa ha estat moderada per la periodista Roser Sebastià i s’hi ha repassat la vida més personal de Casals, la irrupció a Òmnium, el vessant activista i el llegat que ha deixat.

Abans de començar, Marina Llansana ha parlat en nom de Jordi Cuixart, que no ha pogut ser present a l’acte. “Avui, més que mai, necessitem recuperar l’esperit de la Muriel, sobretot pel seu exemple de coratge i determinació, i no oblidar mai que tot el que fem només té sentit si ho fem plegats”, ha dit Cuixart, en la veu de Llansana, que també ha llegit la carta que Cuixart va enviar el 14 de febrer de 2016 després de la mort de Casals.

Gasch ha insistit que la seva mare gaudia de la vida. Ha explicat peripècies personals, que havia fet amics a tot arreu, fins i tot a Londres, i que es destacava sobretot per la transversalitat. Això ho va palpar en la festa del setantè aniversari, quan un amic de Casals se li va acostar i li va dir que era ben diferent de la seva mare: “Sóc monàrquic i unionista, però ens estimem molt.”

Antich ha assenyalat que la gent destacava de Casals sobretot l’empatia, la intel·ligència i la capacitat d’escoltar. “La delicadesa no era expressió de feblesa ni debilitat. Era la seva fortalesa”, ha dit.

De la irrupció a Òmnium, l’any 2010, Antich ha remarcat que a Casals li tocà de viure un moment històric: “Aquell ho era, per al país, i gràcies a ella va ser un moment històric per a Òmnium. Va assumir el procés amb valentia.”

Aquell any, el 10 de juliol, Òmnium va organitzar la manifestació “Som una nació. Nosaltres decidim“, tota una demostració col·lectiva en contra de la resolució del recurs d’inconstitucionalitat del Tribunal Constitucional espanyol. Aquella mobilització va marcar un punt d’inflexió en l’independentisme. Amb ella al capdavant, segons Antich, hi va haver un encert que ara es pot subratllar: “L’encert de llegir bé el moment del país.” També ha dit que, d’aquella experiència, van aprendre de Casals la voluntat d’incidència política: “Seure, dialogar, buscar consensos, com més transversals millor.”

“A Òmnium, hi troba una família”, ha dit Gasch. Ha explicat que la Lucía, la dona que ajudava Casals a casa seva, sempre li deia: “Òmnium és com el teu marit.” Gasch també se sent família d’Òmnium: “M’heu adoptat a mi també”, ha dit.

La Muriel activista i el seu llegat

Gasch recorda que la seva mare tenia un gran afany activista, en moltes causes. A Comissions Obreres, al PSUC, en els moviments independentistes, en la creació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. “Sempre deia: ‘Sóc una papallona, vaig de flor en flor’.” Segons Antich, Casals va incorporar els principis de Francesc Candel a l’entitat, i també la lluita contra les desigualtats. “Que la cohesió social sigui la columna vertebral que defineix el catalanisme democràtic i el que és Òmnium.”

El llegat que ha deixat Casals és immens i toca moltes arestes, però Gasch n’assenyala un de personal que, alhora, també interpel·la la gent que l’envoltava. L’hi va ensenyar la directora de la unitat de cures intensives que va atendre Casals els darrers dies de vida. “Quan es va morir, em va dir: ‘Jo no coneixia la Muriel, però veig que era una persona amb una energia de lluitadora. I això ara et pertoca a tu.’ Jo ho entomo, però ella va donar l’energia lluitadora a tothom. A tothom us va passar una fortalesa”, ha explicat.

Segons Antich, Casals era un motor de construcció i tenia un caràcter de lluitadora per a fer que passessin coses. “És una expressió que ens agrada recordar-la. No esperar que les coses passin, fer que passin”, ha dit.

Tota una vida de compromís

Casals va néixer a la ciutat provençal d’Avinyó i va passar la infantesa a Sabadell. Activista ja de jove, va militar al PSUC i més tard a ICV, tot i que se’n va donar de baixa. Es va implicar intensament en la vida cultural: va formar part de la junta de l’Ateneu Barcelonès entre el 2003 i el 2007, abans de començar la seva etapa més coneguda al capdavant del moviment sobiranista.

L’any 2008 va entrar a la junta d’Òmnium Cultural i en va assumir la presidència del 2010 al 2015. Durant la seva primera junta, va incorporar-hi,  com a tresorer i responsable d’immigració, Jordi Cuixart, que més tard va assumir la presidència de l’entitat.

També va ser impulsora de la Declaració de Santa Coloma (2012), que demanava que la nova legislatura fos l’última d’un parlament autonòmic i instava els partits sobiranistes a incloure el compromís d’un referèndum d’independència en els seus programes. Com a diputada del parlament amb Junts pel Sí (2015-2016), va presidir la comissió d’estudi del procés constituent, malgrat l’anul·lació que en va sol·licitar el Tribunal Constitucional espanyol. “Continuarem amb els treballs de la comissió, és clar que sí”, va dir.

Muriel Casals va morir el 14 de febrer de 2016, a setanta anys, a causa d’un accident amb un ciclista a Barcelona el 30 de gener. En reconeixement de la seva trajectòria, el govern li va atorgar la Medalla d’Or de la Generalitat a títol pòstum i el parlament li va retre un homenatge institucional el 18 de febrer d’aquell mateix any.