I

Una part del moviment independentista organitzat encara manté l’esperança que es poden desafiar, al carrer, els partits nominalment independentistes (ERC, Junts, CUP) que han derivat cap a l’autonomisme oportunista i tornar-los a dur al combat per la independència mitjançant la recuperació de la majoria parlamentària i el govern de la Generalitat. La premissa és legítima, i té arguments creïbles, si no fos que exigeix dues dures condicions per arribar a un nou pacte entre poder del carrer i poder institucional. La primera condició és que el moviment ha de reprendre el vol: en aquest sentit, l’ANC ha demostrat que hi caben esperances d’ençà de la manifestació del 7 de febrer; la segona i no menys dura de les condicions és que, mercès a la represa del moviment, els partits siguin sacsejats internament per corrents crítics, lligats al carrer mobilitzat, o que, moguts per càlculs electorals, es trobin obligats a encapçalar un nou embat per la independència. Ja veiem, doncs, que la part possibilista del moviment carrega dues tasques hercúlies –moure el carrer, remoure els partits–, abans de plantejar-se la manera de coagular-les, si escau, electoralment (programa, organització, llistes).

II

Comparteixen (i compartiran) aquest punt de vista noves organitzacions (AC, Dempeus, Alhora) que, amb crítiques fonamentades al fracàs dels partits del 2017 per a fer la independència i a la seva deriva autonomista, pretenguin determinar, amb la seva presència al parlament, la formació de majories i els governs que se’n puguin crear. La diferència entre la part possibilista del moviment i noves organitzacions és que la primera confia en la capacitat de recuperació del carrer com a escenari del redreçament independentista, i les segones, per falta de capacitat o de confiança per a mobilitzar la gent, s’han de refiar de la seva capacitat discursiva i propagandística per a erosionar l’hegemonia dels partits parlamentaris. És evident, doncs, que es mouen i es mouran en el terreny de joc de les institucions per moltes proclames que facin en nom de la independència. No és pas curta, i és ben substancial, la diferència entre la part possibilista del moviment i les estratègies de les noves organitzacions; tanmateix, compartirien una concepció semblant de la relació entre poder del carrer i poder institucional: la part possibilista del moviment espera que els partits institucionals, democràticament regenerats, “vehiculin” l’empenta del carrer, mentre que els nous partits, que ignoren aquesta força en la mesura que no la poden “vehicular”, esperen poder collir-ne vots dins el marc institucional per a sostenir la independència aprovada en seu parlamentària el 27 d’octubre de 2017. No és escrit, de cap manera, que circumstàncies adverses (és a dir, pujada del PP i de Vox al poder a Espanya) i alteracions dels jocs de força entre partits i carrer no permetessin de forjar un front possibilista, però, aleshores, la independència no en seria pas la meta, sinó que significaria que els partits s’han posat una vegada més al capdavant perquè el moviment no ha sabut conservar el lideratge des del carrer.

III

No és pas casual que la part possibilista del moviment renunciï a la capacitat de desbordar els partits des del carrer i propiciar la creació d’una nova força que expressi l’energia directa del poder popular amb programa, organització i lideratges propis (en termes d’eficiència, seria una tasca més productiva que la d’intentar canviar els partits des de fora i obligar-los a pactar amb el moviment). I no és pas casual aquesta renúncia, perquè l’independentisme encara no té resolta la relació, finalment fallida, entre el poder popular mobilitzat durant el període 2015-2017 i el poder institucional que n’havia de ser l’expressió en plena revolució democràtica per a la independència. D’aquesta fallida, se’n deriva la desorientació de la gent i l’oportunisme dels partits que han tornat a la cleda autonomista. No n’hi haurà prou, doncs, mobilitzant-se, sinó que caldrà establir les condicions del nou pacte entre poder del carrer i poder de les institucions, una peça clau per a posar fi a la subjecció a la constitució espanyola. Però, entretant, el moviment ha de saber que l’antagonisme amb l’estat demana un programa sostingut d’insubordinació en l’espai i en el temps, formes de lluita diverses i agosarades i una organització al marge (i, si convé, en contra) de les institucions i aliena als càlculs que facin els partits.

Si vol arrossegar les bases independentistes fora de l’entramat político-jurídic de l’estat espanyol que significa l’autonomisme, el moviment ha de fer aquesta tasca àrdua, i complexa, de la qual l’ANC hauria de constituir la base de masses transversal. I només si disposa de capacitat pròpia, el moviment renovat podrà obrir nous camins cap a la República Catalana.