19.11.2025 - 21:40
Sonen timbals i clarins, hi ha lletres grosses il·luminades… i sentim pertot arreu anuncis semblants a aquests:
- Aquesta cadena fa vuit mesos que és líder d’audiència…
- Exhaurides en vint-i-un minuts totes les entrades per al concert de…
- El llibre ja va per la catorzena edició, empès pel seu ressò mediàtic…
- El seu disc ha batut tots els rècords de reproduccions, que anteriorment tenia…
- El programa més vist de la nit de diumenge
- Els llibres més venuts d’aquest Sant Jordi han estat…
- El museu ha doblat el públic de l’any anterior…
- Els 50 millors llibres espanyols de l’últim mig segle són…
Les frases són més o menys literals. Però m’he permès treure dels enunciats els respectius subjectes. Al capdavall, d’exemples com aquests en trobem diàriament sense que ens hi hàgim d’esforçar gaire.
Aquests anuncis sobre fets culturals de tota índole es basen en un mateix patró: les quantitats, els munts, les masses. El valor que es dóna a allò que agrada a les majories. O que no agrada necessàriament, però que molta gent mira o escolta. Això, suposant que les xifres que s’esbomben siguin certes, és clar. Les audiències televisives, per exemple, sempre estan sota sospita. I això que ara, amb les plataformes digitals, podrien donar xifres exactes dels qui sintonitzen un programa. Però no ho fan mai. Sempre es fan servir versions generalistes del tipus “el programa més vist”. I això sense recordar que, temps enrere, les xifres de visitants als museus eren inflades, molt inflades. Ignoro si ara la informació que es proporciona és real.
La cosa no és nova. En els inicis de la història del cinema, quan molts encara no sabien de què anava l’invent, es van fer servir els primers reclams perquè la gent entrés a les barraques o als locals on es projectaven pel·lícules. I aquests reclams no tenien res a veure amb la qualitat del que s’oferia, sinó que s’adduïen arguments que avui no podem considerar més que anecdòtics: l’extensió en metres de les pel·lícules projectades, l’elevat cost d’algunes escenes rodades, la comoditat dels seients, la varietat de les pel·lícules programades…
Quan va néixer el cinema, alguns van oposar-s’hi. Especialment, l’Església Catòlica. Però també molta gent de la cultura: a Catalunya, Eugeni d’Ors va comandar entre el 1909 i el 1912 una campanya en contra del nou invent, que en aquells anys de nou ja no ho era. El seu soldat, Ramon Rucabado, atiava el foc de la immoralitat d’aquell espectacle: “Generalment, són antres desproveïts de la menor ornamentació estètica, adornats amb cartells cridaners anunciadors de les escenes de sang i de sensibleria que les pel·lícules representen; en ells l’espectacle es dóna a les fosques –gent de les condicions socials més baixes s’empeny i es fa amb altres més refinades, en una molt poc recomanable combinació.” Això ho escrivia l’any 1911, i Eugeni d’Ors hi estava d’acord: al seu parer, la burgesia que representava el noucentisme era millor que s’abstingués d’allò que ell en deia les arts industrials.
No combrego amb el classisme de les posicions orsianes. I, tanmateix, ell va veure amb lucidesa que s’estava produint un canvi de paradigma cultural on la barreja, la mixtura de què abjurava Rucabado, era imparable.
La irrupció de la cultura de masses té lectures molt positives. Crec recordar que és el guitarrista Narciso Yepes qui, en una de les entrevistes de Joaquín Soler Serrano del programa A fondo, deia emocionat que, gràcies als discos, molta gent que mai acudiria a un concert podia escoltar la música dels grans mestres del passat. Els nous dispositius culturals van originar una democratització, una facilitat d’accés a continguts que abans eren restringits a les classes benestants, com molt abans ho havia fet la impremta. O com ho ha suposat la indiscriminada possibilitat de convertir-nos a tots en fotògrafs per mitjà d’un telèfon mòbil.
El problema sorgeix quan aquesta democratització cau en mans de facinerosos que només volen fer diners amb la cultura. Ho he escrit bé: que només volen fer diners. Guanyar-se la vida amb la cultura és un desig de tots els qui es dediquen al sector; però posar en primer lloc els guanys crematístics, per sobre dels productes que ofereixes, és una excrescència. O una merda, si em perdoneu.
I que a les mosques els agradi la merda no ha de voler dir que nosaltres també hi acudim, com elles, àvides d’ensumar i pondre ous en els excrements.
Perquè aquesta sòrdida indústria cultural fa veure que ofereix allò que les masses demanen. Però això no és veritat: les masses tenim un conjunt de comportaments culturals passius i mai no demanem res. No vam demanar l’aparició del cinema: uns se’l van inventar i uns altres el van convertir en un negoci. No vam demanar que el cinema passés de mut a sonor a final dels anys vint del segle passat: va ser la competència salvatge entre algunes productores de Hollywood que va imposar que els actors parlessin. No vam demanar que hi hagués televisió ni internet ni mòbils… I encara menys vam demanar que uns il·luminats ens diguessin el que havíem de veure i el que havíem de fer amb aquests invents, plens de coses útils, no ho nego pas, però que, primer de tot, busquen el benefici d’unes minories que ens ofereixen fonamentalment productes bestialment immunds.
Diumenge passat vaig anar als cinemes Verdi de Barcelona per veure una pel·lícula japonesa. La sala no era plena, però hi érem uns quants. I, oh, sorpresa!, no se sentia el batre de les ales de cap mosca.
Fugir de la merda és un plaer. Us ho recomano.
