19.09.2025 - 21:40
Encara falten tres anys perquè el meu fill comenci l’institut, però ja duc a sobre un cert escagarrinament, un neguit que apareix de tant en tant. Els relats dels pares i mares que tenen adolescents en aquests centres em foten els pèls de punta. Quan els pregunto què tal l’institut de les criatures, en general, despleguen arguments força apagats valorant amb un aprovat just els centres educatius. Ara bé, quan disparo la segona pregunta: “I el català, què?” Aleshores sí que comença l’enterrament. Amb una resignació erosionada i un conformisme trist, contesten: “Ui, això fatal!” Jo solc esbatanar els ulls i, davant la meva preocupació, em recomanen que vaig fent-me’n a la idea: “A l’institut el català és mort. La meva filla és l’única que el parlava de la seva classe i ara, a vegades, ni això”, em comenta una amiga. Als xats entre alumnes, dins les aules, al pati, arreu, el català és un moribund, un pària de qui ningú en vol saber res, ni tan sols els fills i filles de pares i mares catalanoparlants de tota la vida, ni tan sols criaturam de persones altament militants de la llengua. “Jo vaig insistir perquè el parlés, ma filla, però la pressió del castellà és tan forta que, per sentir-se integrada, ha acabat cedint”, em comentava l’amiga. Pànic. Em fot pànic i ràbia, molta ràbia, que mon fill arribi a l’institut i hagi d’arraconar la seva llengua per deixar de ser qui és i començar a interpretar un personatge social, castellanoparlant, aliè i allunyat de la seva essència, i tot plegat amb la finalitat de poder encaixar dins els mandats d’una societat que ha aniquilat la seva llengua, la nostra.
Quan penso que el temps passa volant i que en un batre d’ulls ho tindrem a sobre, això d’anar a l’institut, reconec que els meus pensaments d’esquerres, de defensa aferrissada de l’escola pública on sempre he estudiat i on porto les meves criatures, comencen a trontollar. M’he arribat a plantejar d’autoexplotar-me laboralment molt més del que ja ho faig per si, quan arribi el dia, foto un gir inesperat i sacrificat i l’acabo duent a una concertada (cosa que sempre he jurat que no faria! Perquè sembla que malgrat tot, en algunes concertades concretes, el panorama del català no és tan desastrós). Servidora ha estat, a voltes, dins classes d’instituts fent-hi xerrades o tallers, i si el panorama que hi he copsat ja em sembla més similar a una jungla que no pas a un centre educatiu, si hi sumo el fet de donar per perdut el català, reconec que se’m penja el sistema operatiu.
L’altre dia, vaig veure el vídeo “Ensenya’m el català, no m’excloguis” que han fet uns alumnes de l’institut Josep Sureda i Blanes, de Palma, on diuen veritats doloroses com ara: “Al nostre centre, parlar català, costa”, “Des que sóc en aquest institut, he perdut el meu nivell de català”, “Un dia em vaig adonar que ja no el xerrava gens”. El vídeo és encomiable, però alhora és tristíssim perquè són els alumnes (racialitzats, en aquest cas) els qui reclamen que se’ls parli català (els no racialitzats no apareixen al vídeo, però podrien afirmar exactament el mateix). Demanen que els seus referents, els seus mestres, no flaquegin, i indirectament disparen cap a les institucions que els han abandonat. El seu relat, quan narren la realitat dins les aules, és ben igual que el dels pares i mares amb qui jo he xerrat: si bé es comencen les converses i debats en català, a la mínima que un alumne contesta en castellà, la classe continua en aquesta llengua. I més enllà del que explica el vídeo, més enllà del que m’arriba, també hi ha el que jo visc. Justament fa uns dies, en deixar la meva criatura a classe, sento la mestra dirigint-se en castellà a una mare i no, no era pas una família acabada d’arribar, sinó que fa tres anys que ve a l’escola. En sentir-ho vaig pensar: No, no… Mantén-te en català! Però també vaig entendre la mestra, que tal vegada, com jo, n’està fins al monyo d’haver de fer un acte de resistència, perquè en això s’ha convertit el fet de ser catalanoparlants, en un exercici estoic. Els catalanoparlants som esquivadors de bales, cavallers alçant escuts contra espases, budes pacients a qui l’ull els salta com una fuga de tanta paciència que han d’acumular. Parlar català ja no és un acte fisiològic i natural com ho és respirar, ara és un acte fet a consciència. I ja que les institucions ens han abandonat i ens han deixat sols als carrers i arreu, proposo que com a mínim ens ofereixin uns díptics amb instruccions per a no defallir, amb trucs i consells de fortalesa mental, talment com es fa amb la gent que deixa de fumar, perquè us asseguro que, ara mateix, mantenir el català és més difícil que deixar el tabac i lluitar per no tornar-hi a caure. No ho sé, Govern, potser ens podeu regalar un blíster de xiclets d’espígol i passiflora per ajudar-nos, com a mínim, a rebaixar l’ansietat lingüística que vivim. O bé podeu plantar paradetes al carrer; punts habilitats d’avituallament com a les maratons, però en comptes d’oferir-nos aigua per donar-nos forces per a continuar la marató, ens hi poseu a un militant que ens digui: Estic amb tu. T’entenc, és dur, però ho estàs fent molt bé. Has resistit un dia més. Potser el mateix Albiol, que ara sembla defensar la nostra llengua, podria fer-vos-ho a bon preu.
Fora bromes, que la cosa no fot gens de gràcia. Teniu tres anys per posar-vos les piles, per desenterrar el català dels instituts i tornar-lo a coronar com es mereix, que no vull haver de portar el nano a la concertada. I si cal fer-ho amb confrontació, es farà amb confrontació, perquè sí, Marta Salicrú, ara ja som de ple en la fase de la confrontació. L’època de defensar la llengua amb purpurines i somriures complaents no només ha fracassat, sinó que ens ha tornat més servils. I ara som tan catalanoparlants com abans, o més, i estem cansats i emprenyats, i ja no hi ha paciència per a fer-nos els simpàtics amb aquells qui no mostren respecte per la nostra llengua, amb aquells qui, sense que ens n’adonem, van arraconant-la dels nostres centres educatius. La confrontació existeix i no l’hem iniciat nosaltres, sinó els galifardeus odia-llengua-catalana de la Escuela Bilingüe. El TSJC ha tombat el decret que blindava la nostra llengua a les aules, així que, aquí, comedietes per a caure bé, poques. Els drets lingüístics dels nostres fills i filles no es toquen. Jo em mantindré ferma perquè ja m’odien per ser una catalana que parla català, no em fa res que, a més, m’odiïn per ser una antipàtica catalana que parla i defensa el català. En el fons, només sóc una mare lluitant perquè el seu fill no hagi d’inventar-se un personatge castellanoparlant per caure bé quan vagi a l’institut.
