La moral de la política

Ens hem acostumat a separar la política de la moral fins al punt de pensar-les com a realitats antagòniques. Per a molts la política és no ja amoral sinó immoral. Tanmateix, política i moral són tallades pel mateix patró. La polis era la materialització d’una moral, això és d’unes normes de convivència sacralitzades. Per això cada ciutat tenia la seva divinitat protectora. A l’Orestea, és amb l’arribada d’Atena que la ciutat d’Atenes rep el benefici de la llei. Atena, la deessa de la intel·ligència, la justícia, les arts domèstiques i l’estratègia militar, era la força protectora i el geni ordenador de la democràcia grega.

La religió no ha estat mai lluny de la política per la senzilla raó que n’és un element constitutiu. La religió ha fundat els estats i no pas a l’inrevés. No costaria pas gaire de provar, si disposés d’espai, que els estats es descomponen quan la religió perd força en els hàbits i la conducta de la gent. La immoralitat no és res més que la transgressió de les normes elementals de convivència, algunes de tan bàsiques que es troben a la majoria de societats conegudes i per això molts les consideren universals. Però amb una mínima reflexió n’hi ha prou per a adonar-se que no ho són en sentit absolut. Ni les religions ni els estats no prohibeixen l’homicidi en tota ocasió, la poligàmia ha estat freqüent a moltes societats i l’incest, potser el tabú més elemental, era practicat per la reialesa egípcia. De fet, molts estats encoratgen a l’homicidi en temps de guerra fins al punt de matar qui es negui a practicar-lo, o l’apliquen penalment en concepte de justa equivalència. Entre els antics Mars (la divinitat grega Ares) era objecte de culte, Jahvè Sabaot era el senyor dels exèrcits d’Israel, i malgrat la interpretació mística de la gihad com a lluita interior, l’Alcorà abunda en crides a la destrucció física de l’infidel com un deure dels musulmans. Al Bhagavad Gita, l’heroi Arjuna desisteix de guerrejar contra els seus parents quan adreça aquesta consideració al déu Krixna:  “Per tant, no hem de matar els nostres familiars, els fills de Dhritarashtra, ja que, oh Madhava, com podríem ser feliços si matem la nostra pròpia gent?” La prohibició d’extingir qualsevol forma de vida, característica de l’hinduisme i origen de les limitacions dietètiques dels creients, pertany a un estadi més avançat de la religió, car la renúncia d’Arjuna a la violència sols és extensiva al clan familiar. En aquest cas, com en els altres, la prohibició de matar propiciava la solidaritat del grup i n’evitava l’autodestrucció.

El cristianisme és un cas especial en tant que, fent esclatar el judaisme des de dins, obrí un esvoranc entre l’estat i el regne del cel. L’apòstol Pau radicalitzà encara més la doctrina reinterpretant la dita de Jesús “Fins que passi el cel i la terra, ni una iota ni una titlla no passaran de la Llei fins que tot s’hagi esdevingut” (Mateu 5v 18), en el sentit que l’esdeveniment decisiu era la crucifixió o més ben dit la resurrecció. D’aquesta manera, la llei perdia alhora el seu caràcter literal –“la lletra mata, mentre que l’esperit vivifica” (2 Corintis 3:5-6)– i la funció comminatòria: “Perquè per les obres de la Llei, cap ésser humà no serà justificat davant seu; ja que per la Llei ve la consciència del pecat” (Romans 3:20). Relativitzant l’observació de la llei (concretament de la Torà) l’apòstol desarrelava definitivament el cristianisme del judaisme i cavava un abisme entre l’autoritat religiosa i l’estat. Així sorgí la sobirania bicèfala que ha resultat explosiva en la història d’Europa. En aquesta història d’un poder espiritual contraposat al poder temporal, l’Església o bé ha maldat per convertir-se en un estat o bé s’ha subordinat a l’estat en canvi de protecció i privilegis, amb què ha demostrat que un estat no sobreviu sense una moral i que una moral dissociada de la força de l’estat no és efectiva, ergo no existeix.

I a la inversa: la llei sols és eficaç si concorda amb la moral, és a dir, amb els costums i creences d’un poble. Sense aquesta regulació profunda de la vida dels pobles, l’estat no podria legislar ni encara menys judicar. Però no són sols la capacitat legislativa i judicial que depenen de la fisonomia moral de la societat sinó la mateixa estabilitat de l’estat. Davant d’aquesta forma inveterada no hi fa res la superioritat cultural ni el grau de progrés dels gestors del poder. El regnat bonapartista a Espanya era més liberal i culte que el règim borbònic i tanmateix fou rebutjat amb passió per totes les províncies espanyoles. D’aquest fet Catalunya, que s’havia integrat a l’imperi francès i havia recuperat l’ús oficial de l’idioma, quedà al marge del progrés i la ciència europea. Napoleó no se’n sabia avenir que, havent portat la il·lustració a la península, els espanyols el combatessin aferrissadament en nom de la superstició.

D’ençà de Montesquieu sabem que hi ha tantes morals com grups humans diferenciats. Les diferents moralitats cohesionen les societats respectives no sols mitjançant la coacció sinó també per la convicció i la satisfacció del deure complert. La bona consciència és el sentiment de comunió amb la resta de la societat. La traducció cristiana d’aquesta emoció participativa és la comunió dels sants. Però en aquest cas els integrants no són pas tots els membres de la col·lectivitat, sinó els electes, els qui passen per l’ull de l’agulla de la paràbola evangèlica. Per això Jesús diu (Mateu 35-36): “He vingut a separar el fill del pare, la filla de la mare, la nora de la sogra. Els enemics de cadascú seran la gent de casa seva.” No és exactament una moral per a consolidar la família o la societat existent, sinó una moral per a desnaturalitzar la família i crear-ne una de qualitativament diferent, una societat unida no pas pels lligams de la sang i la tradició sinó per l’expectativa apocalíptica de la fi pròxima del món. Una moral per a èpoques de dissolució, èpoques revolucionades i revolucionàries.

Una societat estable i de llarga duració suposa no tant la unanimitat com la continuïtat moral. Aital societat necessita que les persones i les institucions que són la part visible i concreta de la societat en transmetin la moral constitutiva. Promoure’n una de completament diferent equival a treballar per la desaparició de la societat i en conseqüència d’un mateix en tant que membre. És el fenomen conegut com a autoodi o, en termes casolans, botifleria. En termes religiosos és el fenomen de la conversió, la decisió de canviar de societat abdicant els orígens i renunciant al llegat.

La turbulència política actual a Europa i als Estats Units no s’entén adequadament si es redueix a una qüestió de caràcter estrictament polític. És d’una enorme simplicitat reduir el xoc cultural que parteix els països gairebé per la meitat en termes de dreta i esquerra o dels extrems respectius. El fet que els mitjans europeus tendeixin a parlar d’ultradreta però no parlin mai d’ultraesquerra i a Catalunya, país de pedigrí revolucionari, ho facin amb l’eufemisme “anticapitalistes”, és prou revelador d’on se situen, ara com ara, en l’arc tensional de la lluita per a definir la naturalesa de la societat. A efectes teòrics tant se val si els uns són més corruptes que els altres, car la corrupció forma part de la vida social i individual i els models de perfecció no troben aplicació empírica. Allò que els distingeix és si lluiten per mantenir (o, segons el punt de vista, per recuperar) les normes de conducta històriques, reals o assumides com a tals, o si les rebutgen per mor d’una transformació que aboca a una societat regida per uns principis heterogenis, que en la pràctica derivaran d’unes altres societats existents.

La qüestió que planteja el multiculturalisme no és si hi pot haver principis prou abstractes per a unir la societat per sobre dels principis que regeixen la vida de cada col·lectiu, sinó si les morals de les diferents cultures es poden compatibilitzar sense que una s’imposi a les altres. Com deia amb optimisme infundat però amb molta raó un intel·lectual entrevistat per aquest diari: si ara a Catalunya hi ha costums al·lògens, amb el temps seran costums nostres. La pregunta que calia fer en rèplica i que no es va fer era: de quin cantó es produirà l’anostrament? Qui assimilarà qui? Els costums aliens juxtaposats als propis acabaran tenint força preceptiva i convertits en moral del país? Fins a quin punt cal negar el caràcter de la societat per integrar-la sense conflicte en una moral d’origen forà? I encara més: en una moral que no inspira prou estimació per a acceptar-ne l’obligatorietat i per a imposar-se acudeix a l’imperatiu del respecte, és a dir, a la por intrínseca de les coses sagrades.

Vist d’aquest angle, el conflicte que divideix i en alguns casos esmicola les societats occidentals –les orientals no afronten aquest problema, o no de la mateixa manera, perquè no han separat la moral en tant que regles de conducta de l’obediència a l’estat– no enfronta una facció moral amb una d’immoral sinó una que defensa una moral consubstancial a la societat, potser desfasada o fins i tot negada pel seu aspecte actual, i una que defensa la moral que correspondria a les circumstàncies presents projectades vers un futur en què ja no regiran els principis constitutius de la societat en qüestió.