02.10.2025 - 21:40
La pax americana s’ha acabat, i els vells imperis han decidit que és hora de tornar a lluitar per l’hegemonia mundial amb drons, hackers i, com ha passat sempre, la sang dels joves. No sé si, com anuncia el nostre director, ja som enmig de la tercera guerra mundial, però vénen dècades de turbulències en què ens hi jugarem el mode de vida occidental i la llibertat individual, ara amenaçada també per unes tecnologies de control extraordinàries, l’ascens dels ultrarics i les catàstrofes que durà un canvi climàtic imparable.
Els catalans ens presentem en aquest nou escenari sense l’eina de poder més important: un estat propi. Molts no se n’han adonat, però el preu del fracàs del procés encara no l’hem pagat. Vindrà ara, quan el rearmament global i el xoc de civilitzacions ens convertiran en uns actors encara més irrellevants, uns occidentals sense cap noció del poder i que es queixen per sistema. Per tot això tenim molta feina al davant si volem que els nostres adolescents tinguin una mínima esperança de prosperitat i de continuar sent catalans.
Sempre que un columnista diu que cal fer feina, s’alcen veus que ens reclamen solucions concretes, com si els escriptors fóssim directors generals amb un sou de 80.000 euros l’any. Avui, però, us porto una proposta –i ja us aviso que no és original, sinó que m’afegeixo a una colla de veus que, des de la dreta i l’esquerra, han llançat el mateix missatge.
Toca jubilar el moralisme que encara domina el discurs intel·lectual i l’acció política de Catalunya. És la idea que primer hem d’assegurar-nos que som bones persones, lluitar per la pau al món, complir totes les consignes utòpiques, i llavors si de cas ja ens dedicarem a l’alliberament nacional. Un alliberament que, no cal dir-ho, només faran els purs, perquè tots els altres no hi seran convidats. És el moralisme naïf que també vam patir durant el procés, quan semblava que si ens portàvem bé (ni un paper a terra, de la llei a la llei, etcètera) el món ens recompensaria amb un estat.
Són molts els que etiqueten aquest fenomen de “seixantisme”, en referència al moviment de resistència que va sorgir a les acaballes del franquisme, i que va rebre una gran influència del cristianisme. Edgar Illas, professor de la Universitat d’Indiana Bloomington, fa poc el descrivia així: “pacifisme, utopia, ampliació constant de l’administració, amb una retòrica pròpia: ús de conceptes generals, plural inclusiu, manca de negacions, ‘tot està per fer i tot és possible’”. El sant patró del moviment ha estat les darreres dècades el desaparegut economista Arcadi Oliveres, però avui el seu pedestal s’està escrostonant i les lloances bàsicament li arriben des de l’activisme subvencionat. Oliveres, incapaç d’entomar les contradiccions del poder, va declarar en una entrevista del 2019: “Segons en mans de qui estigui una Catalunya independent potser val més que no la tinguem.”
Els líders polítics amarats de seixantisme tenen una gran afició a llançar sermons morals des de la talaia, i llavors arrossegar-se pels mitjans fent el ploricó o explicant misèries personals (us deixo que repasseu els líders del Primer d’Octubre i com encaixen en aquest escenari). Passa el mateix amb els caps de la societat civil, que hauria de viure un relleu generacional urgent: el president de l’ANC té setanta-set anys, el del Consell de la República passa dels setanta, i el d’Òmnium en té seixanta-tres. Malgrat el que ens hagin volgut fer creure tant l’esquerra com el processisme, la victimització sempre acaba provocant rebuig, sobretot entre els joves. Tota aquesta gent no pot crear cap idea innovadora, perquè els causa terror que algú pugui pensar que són males persones o que trenquen el consens social. D’aquí ve també l’enfonsament electoral que tothom pronostica per a Junts, un partit incapaç d’abraçar les oportunitats més òbvies per la por del què diran.
Aquesta setmana ha tingut força protagonisme l’economista Noel Huguet Sabà, nascut el 1990, per un article magnífic a Octuvre en què es preguntava com parlar d’immigració des de l’esquerra. Tot i això, deixeu-me copiar una piulada que va fer fa poc, enmig d’una crítica cap a Arcadi Oliveres: “La política no va de ser els bons, ni hi ha cap virtut en ser l’eterna víctima martiritzada. La política va de definir objectius, assolir el poder i exercir-lo per aplicar un programa. No entendre això explica part del fracàs del Procés i el retrocés i feblesa de l’esquerra.”
Fa uns mesos l’escriptor Pep Antoni Roig, d’esquerres i nascut el 1988, també en parlava en un article brillant titulat “Ens cal el ‘flow’ d’ara”: “El que va ser adrenalina ha esdevingut morfina i avui, malgrat que ens dolgui, és contraproduent repetir en bucle les mateixes consignes i narratives que quan el meu pare estudiava segon d’Infermeria i repartia octavetes.” I afegia que cal començar a escriure un nou capítol, “un de valent i desacomplexat, que no parli només del que ens han fet, sinó del que volem ser, ja que la millor manera que té Catalunya de resistir és oblidant-se de viure resistint i dedicar-se a viure construint.”
Jo, per la meva banda, confesso un esgotament. Tinc quaranta-set anys, i n’estic fart del moralisme de la generació anterior, culpable d’una davallada nacional i de prosperitat ben visible. Jo també desitjo que s’acabin els conflictes del món, i que eliminem la fam i la pobresa, i germans, dem-nos les mans, senyal d’amor, senyal de pau. Però això no passarà. Toca canviar de discurs i que els catalans ens centrem en allò que més ens convé segons els nostres interessos. Com, d’altra banda, fan totes les nacions madures.
