Miquel de Palol i Muntanyola (1953) ha tornat a escriure un llibre monumental. L’autor d’El Jardí dels Set Sepulcres i Boötes ha escrit Abans més que encara (Navona). Aquesta obra, publicada al final de l’any passat, té 793 planes de lletra no gaire grossa i és plena de trames que s’entrellacen tot seguint tres generacions de dues famílies riques, els Salabreda i els Buron, del 1979 al 2019 a Catalunya. I, enmig de l’argument, apareixen petits assaigs sobre el mal, el suïcidi, les disfuncions entre l’individu i la societat, Catalunya, els canvis generacionals i el xoc entre les tradicions i les high-tech. Aquest dijous el senyor Palol, autor tan ben estudiat per Júlia Ojeda, va rebre VilaWeb al seu pis de l’Eixample de Barcelona. Un pis colgat de llibres, telescopis i busts i fotografies dels familiars, alguns dels quals, com son pare, han inspirat la novel·la.

—Començaré parlant del mal, que és un dels grans temes recurrents de la novel·la. Frase de Shakespeare que hi poseu: “La ira és el meu menjar. Jo soparé de mi mateix i aniré morint de fam mentre vagi menjant.” Per què us agrada aquesta frase?
—Perquè és la idea de l’autofàgia, que es complementa amb una altra idea que m’agrada molt, la del suïcidi per inanició. Potser el cas més famós de suïcidi per inanició, el més estudiat i glossat, és el de Simone Weil. Ella ha interioritzat de tal manera l’horror d’allò que passa al món que se suïcida deixant de menjar. Però, de fet, ja és documentat en els grecs. La idea del suïcidi per inanició em semblava interessant.

—També m’heu fet cercar frases que poseu en alemany, com ara “Ich will nach dem himmel zu”, que vol dir “me’n vull anar al cel”. Aquesta idea del suïcidi és molt recurrent al llibre, hi va apareixent. De fet, he llegit que no descarteu el suïcidi?
—No el descarto, no, perquè m’he criat en una família en què tots érem vells i he vist envellir i morir molta gent. Hi ha coses per les quals no vull passar. I no ho dic d’una manera dramàtica, perquè podem parlar del suïcidi racional, podem parlar del suïcidi filosòfic, i no descarto un suïcidi d’ordre pràctic. Dit d’una manera més clara, el dia que m’hagin de rentar el cul, per aquí no hi passaré. A mi no em sembla indigne ni em sembla bàrbar ni res de tot això, prendre tu la decisió de quan vols deixar d’existir.

—Una altra frase sobre el mal: “Fer el mal a qui estimes per damunt de tot és l’autèntic i irreversible plaer sacrificial.”
—Això és la possibilitat de dur Sade una mica més lluny d’on va Sade mateix. El sadisme comporta la conjunció del dolor i el plaer. Com obtens més plaer? Doncs fent el mal a a qui més t’estimes. Però Sade no fa l’últim clic: és a dir, ell ajunta nenes, filles de bona família, maques, petites, rosses, tendres… Però el clic següent, al qual no arriba, és fer això amb les teves filles, perquè són qui més t’estimes.

—Us aniré dient frases del llibre: “L’odi és molt més divertit. Ara, no el malgastis amb qui no val la pena.”
—És clar, l’odi és un sentiment preciós, és un sentiment interessant. Dedica l’odi a coses més substancioses i creatives.

—“Inculca al subordinat que la paciència és un defecte. Després, exhibeix la impaciència com a acte d’autoritat.”
—Això és el mal i és poder-t’ho permetre, també. Perquè això ho fa un palangana i el foten al carrer. Només es pot permetre a qui té poder per a fer això.

—“El pitjor enemic, el que odia en silenci.”
—Penso que el ressentiment és una cosa pudent que genera males vibracions. El ressentit, aquell qui és allà en un racó… M’estimo molt més un animalot que te la fot a la cara.

—“Dediquem l’adolescència a matar el pare i la resta de la vida a ressuscitar-lo.” Us ha passat?
—Sí, en certa manera, sí. Amb el pare, hi vaig tenir una relació tempestuosa. Però ara l’enyoro i m’agradaria tenir-lo aquí.

—En aquesta novel·la hi ha un punt del vostre pare, amb el personatge central de l’Aureli, que no fa art com volia i es dedica als negocis familiars. Li va passar això, al vostre pare.
—El meu pare volia ser escultor, era íntim amic del Torres Monsó. Se’n volien anar a París, a viure d’una manera bohèmia. I la seva mare, que era una jueva empordanesa amb els peus a terra, li va dir: “Tu primer fas una carrera universitària i després, si te’n vols anar a fer de bohemi a París o on vulguis, te n’hi vas.” I el meu pare va fer allò que li deia la mare. Quan vaig manifestar quina vida volia fer, i a què pensava dedicar-me, a ell, per dir-ne una de més suau, no li va semblar gaire bé.

—Volíeu fer la vida que ell hauria volgut fer?
—Probablement. Ell va acabar sent un catedràtic d’universitat molt estricte i molt rigorós.

—Si la vostra àvia era jueva, sou jueu?
—Crec que sí. Passa que les dues famílies meves van perdre la pràctica jueva. El meu avi tenia una gran dèria amb els jueus. De fet, la seva última obra de teatre es titula Jueus, perquè venien tots del call de Girona. Jo, en el conflicte actual, em sento pacifista: cal deixar de matar-se, parlar i arribar a algun pacte de convivència. Però si em preguntes amb quin bàndol m’identifico, sóc pro-jueu.

—Per acabar el tema del mal, veniu a dir que amb el mal hi ha dues concepcions: els que separen els bons dels dolents i la concepció hel·lènica, que és la vostra, segons la qual el mal i el bé els portem tots a dins.
—Sí senyor. I la batalla s’encarna. Penso que això és així. I sí, hi ha casos extrems, de gent que són la bondat personificada (no n’hi ha gaires, d’aquests) i de gent que són fills de puta totals. Aquests són els dos grans models morals: el model cristià i el model de la mitologia clàssica.

—En el vostre cas particular, hi ha alguna batalla en què hagi guanyat el mal?
—Ara no tinc cotxe, però quan en tenia corria massa. I penso que moltes vegades he posat en perill persones que m’estimo o que m’estimava. La cosa més criminal que dec haver fet ha estat això. Ara, quan he volgut fer mal, sóc bastant inútil. Quan he volgut fer putades a algú, no me n’he sortit.

—Un altre tema recurrent són les dones. Frase: “Les dones es posen més roba i ornaments per fotre les altres dones. Per atreure els homes, se’n treuen.”
—És una cosa que ara no diu ningú, perquè ara és un àmbit en què estem molt vigilats. Depèn de què diguis et pot caure una garrotada, amb raó o sense. Però quan jo era criatura, ho havia sentit a dir. No sé si té una gran dimensió moral o intel·lectual, és una qüestió bastant animal.

—El mal que fa una dona i el mal que fa un home són diferents?
—Sí, perquè hi intervé la força física. Els mascles tenen uns codis de comportament entre ells que, a partir d’una certa virulència de la situació, salten unes vàlvules que els diuen: “Deixem-ho aquí i ja ens matarem un altre dia.” Les dones no tenen aquest impuls primari [de matar] ni aquesta vàlvula. I aleshores ve el conflicte, del qual clarament el culpable és l’agressor, que ara en diuen la violència de gènere. El paio acaba pegant a la dona, acaba matant-la, i el mecanisme ha estat aquest. Per descomptat, el culpable és el paio, eh! Aquí no hi ha pal·liatius.

—Una dona de la novel·la, la Virgília, és una filla que fa una cosa impressionant: té uns pares molt trists i dèbils d’haver perdut un fill, ella se n’adona i s’aprofita de la situació. I què fa? Se’n va a viure l’estranger, té inversions fallides, té unes quantes relacions (primer amb dues senyores, després amb un trio, després amb un senyor), agafa tres-cents amants, durant mesos practica sexe en grup i compulsiu, agafa ploraneres alcohòliques, un any de psicoteràpia, un divorci, i “fa tot el que calgui per a fugir del tedi del paradís”. Sí que aprofita el temps, he pensat!
—Això és més realista que no sembla. Com deia el Gil de Biedma, m’ho han explicat. Aquestes coses són tretes de la realitat. Potser en algun cas he agafat una mica d’aquí i una mica d’allà, potser la cosa exòtica seria ajuntar-ho tot. La Virgília fot el camp perquè es troba en la generació de trànsit entre les dones que passen de ser tractades com eren tractades al segle XIX a tenir unes certes prerrogatives com a caps d’empresa, com a hereves. La llei sàlica, amb tots els efectes, es comença a desfer. I l’hereu ja no ha de ser necessàriament el mascle, ja pot ser la noia. Jo estaria encantat que manessin les dones, que ho fessin tot, però, és clar, pot tenir una interpretació en una altra direcció.

—El vostre llibre té trossos de càbala, frases en alemany, gairebé 800 planes de lletra no gaire grossa, mil trames i subtrames. Requereix un lector que vagi més enllà del seguiment de l’argument.
—Sí i no, perquè ara passa una cosa: la gent, si té interès per alguna cosa, sols ha de ficar la mà a la butxaca, entrar a Google, cercar a la Wikipedia i quedarà immediatament situat. Faig al·lusió a moltes peces musicals i en dono la referència. En un minut, ja les pots escoltar.

—Bru de Sala deia de vós: tant de bo el lector s’ho passi tan bé com ell escrivint. No és l’artista patidor.
—No te’ls creguis. Menteixen, menteixen, menteixen. Patiment? Tot mentida. És una cosa fantàstica. I tant, que m’ho passo bé!

—Un altre dels temes és Catalunya. Frase: “De quina Catalunya parlem? De Ramon Llull, Gaudí, dels votants de l’1 d’octubre o de la de l’actual Generalitat, posats de quatre grapes amb els pantalons abaixats davant de la cavalleria borbònica-franquista?”
—Jo diria que això és realisme. Això és així. És un retrat de la realitat.

—Frase: “L’educació s’infligeix, és pura venjança.” I expliqueu que una generació de progres dóna fills fatxes i una generació de fatxes dóna fills progres.
—Els fills maten els pares i s’assemblen més als avis. Els skinheads eren els fills dels progres. I ara torna a passar, és clar. Hem passat de fotre un mastegot a les criatures a rebre mastegots de les criatures.

—Al llibre veniu a dir això: “El luxe que han arribat a tenir els bascos gràcies a ETA.”
—Aquí s’ha inventat una cosa que en diuen apologia del terrorisme, però els fets són els que són. És evident que moltes de les prerrogatives que té el País Basc es deuen al fet que han espantat el personal. Aquí hi va haver un intent, amb allò que en deien Terra Lliure, que no va agafar. Segurament, per sort no va agafar, perquè estic radicalment en contra que es mati gent i que es faci mal físic a la gent. Però una cosa són les consideracions morals i una altra cosa són els fets reals.

—Dieu que a l’independentisme li fa falta un Moloc. M’heu fet anar a buscar el déu aquest.
—És un déu que exigeix sacrificis humans. Totes les civilitzacions tenen un crim inicial ritual. Crist, Juli Cèsar, Lincoln, Lluís XVI… Ni Espanya ni Catalunya no tenen aquest crim ritual. Per això són inconsistents com a nacions, tant Espanya com Catalunya. L’únic sacrificat de Catalunya és Companys i no serveix als catalans perquè no se l’han carregat els catalans, se l’han carregat els espanyols. Aquí hi ha una disfunció.

—I per què es necessita aquest sacrifici?
—Per la construcció iconogràfica. No dic que em sembli bé ni malament, però l’estat requereix una icona referencial. Té un punt religiós. Al capdavall, un govern no deixa de ser una administració que ha de resoldre que tinguis aigua, que tinguis llum, que els carrers siguin asfaltats, etc. Però hi ha el constructe de les comunitats. I necessiten una llegenda, necessiten un mite. I el mite perfecte és el de Crist, que ha estat sacrificat pels seus mateixos. Si te’l mata el veí, ja no serveix. I una cosa és els que liquidaries perquè no t’agraden, amb aquests se’ns faria de nit. Però la història és una altra. T’has de carregar algú significatiu que després puguis fer servir com a referent espiritual.

—L’argument de la novel·la, el resumiria així: “Són tres generacions de dues famílies riques que viuen enfrontades i barrejades.” Com explicaríeu de què va la novel·la a qui no l’hagi llegida?
—No t’ho puc respondre. Sí que et puc dir uns quants elements que hi ha: el mal, el suïcidi, les disfuncions entre l’individu i la societat, Catalunya, els canvis generacionals, el xoc entre les tradicions i les high-tech, les noves tecnologies…

—Per acabar, parlàvem ara de la inspiració i el treball.
—Machado o Juan de Mairena diuen una cosa molt maca i per mi molt certa: el treball serveix per a escriure i la inspiració serveix per a corregir. La primera redacció és la més mecànica. La cosa realment divertida i creativa és corregir-la.

—Voleu afegir-hi res?
—Em sembla que ja he dit prou bestieses.