Miquel Bonet: “Ja no faig de periodista. El sistema m’ha escopit”

Poca gent hi ha com Miquel Bonet (1977) per a parlar de cuina. Fill dels cuiners del Trencadís de Salou, on va aprendre l’ofici, anys després va guanyar molts lectors amb les seves esmolades crítiques gastronòmiques a Catalunya Diari. L’any 2022 va guanyar la beca d’assaig de la llibreria Finestres amb El rei Gord, una iniciativa periodística inèdita sobre la guerra en el món de la cuina que va enfrontar els xefs Santi Santamaria i Ferran Adrià. La cuina d’arrel versus el laboratori de Ferran Adrià. Quan va córrer la veu que Bonet tractaria el tema, va començar a rebre material i documents de lectors seus que parlaven d’aquesta famosa escissió entre dues maneres d’entendre la gastronomia. El resultat és Fricandónation, la novel·la que ara publica a Grup 62 després de dos llibres a la Segona Perifèria. Aquesta novel·la té per autors Miquel Bonet i un tal Segell Fosc. Dilluns parlàvem amb Bonet a l’Ateneu Barcelonès sobre ell, sobre la cuina catalana i sobre la novel·la, sota la mirada encuriosida d’un membre, sospitem, de Segell Fosc.

—A què es dedicava la vostra mare?
—Va començar cosint sabates en una fàbrica a Reus, la Romika. Després va ser mestressa de casa i la resta de la vida, cuinera.

—Dieu al llibre que heu fet de cuiner, de delineant i de periodista.
—La meva mare es va posar a cuinar en un restaurant, amb el meu pare. I jo em vaig criar  una mica entre els fogons. Entre els quinze anys i els trenta vaig estar dedicat al negoci familiar, el Trencadís de Salou. Era l’únic restaurant de cuina catalana que hi havia a Salou. I per això va fracassar, a més.

—I de delineant, què heu fet?
—Quan el restaurant es va enfonsar, es va enfonsar la família darrere seu. En els negocis familiars, tot va junt. Quan ho veus en perspectiva, aquestes coses són divertides. La meva família política estava molt relacionada amb el món de les petroquímiques, de les nuclears. Vaig començar a fer parades a la nuclear d’Ascó. Tot allò que he fet a la vida ha estat de lletres, i així em va. Però això ho vaig començar a fer bé i els deu següents anys de la meva vida, dels trenta als quaranta aproximadament, em vaig dedicar a aquest ofici, a rondar per les tèrmiques, amb les turbines, amb les nuclears, fent plans de tubs, bàsicament.

—Tubs d’energia nuclear?
—Sí, i de tota altra mena, de la indústria química també.

—Per què feu periodisme?
—La resposta que t’hauria de donar és que ja no en faig. No en faig perquè el sistema periodístic català m’ha escopit. Ara tinc una columna setmanal de 300 paraules al diari Més i, de tant en tant, m’encarreguen alguna cosa literària al Quadern del diari El País. Però crec que ja no sóc periodista. Estic més bé, he patit molt sent periodista.

—Aquest llibre té dos autors, Miquel Bonet i Segell Fosc. Hi ha una part, en cursiva, en què Bonet parla molt de la seva vida. Per exemple, hi dieu que sou un home que us baralleu amb la gent.
—Sí, no sé per què. Menys amb la meva ex-dona, que potser seria l’excepció d’aquesta regla, no he tingut mai una baralla amb ningú en tota la meva vida. Però quan he començat a exercir l’escriptura, hi he deixat anar la bèstia que hi ha dintre meu, com diu en Quimi Portet. I llavors aquí sí que acostumo a tenir problemes, sobretot en el periodisme. M’han fet fora de bastants llocs.

—Fem-ne la llista.
—M’han fet fora de RAC1, m’han fet fora del Diari de Tarragona, m’han fet fora del Nacional. El Nacional, per cert, em va fer fora sense pagar-me. És una espina que tinc clavada. Als altres llocs, com a mínim, eren més o menys bons pagadors, però allà no. Em van fer fora també de la casa on vaig començar a fer periodisme, que era Catalunya Diari, que ara ha derivat cap a la ultradreta. I amb aquella casa tampoc no m’hi vaig entendre.

—També expliqueu al llibre que teniu un divorci conflictiu, problemes amb Hisenda i que acabeu vivint a casa la mare.
—Més que res volia reflectir aquesta sortida meva del món del periodisme i tota la crisi que m’ha portat. Una crisi evidentment personal, que no és tan bèstia com surt aquí, però sí: ha estat una crisi de subsistència i d’ofici.

—Frase: “És molt bonic veure algú enfonsat.”
—Sí, home, és un esport nacional, això ens encanta molt. Els catalans no ens enfonsem de qualsevol manera, sinó que hi ha qui s’enfonsa tirant-se a la beguda o qui s’enfonsa matant-se, que és la cosa més extrema, o qui s’enfonsa fent-se espanyol, que això també hi és. És el cas de Boadella, un cas molt paradigmàtic i un exemple d’aquesta manera de caure al pou.

—Passem a la novel·la en si, no les parts en cursiva. Suposo que Segell Fosc hi deu tenir alguna cosa a veure.
—Sembla molt misteriós, però no ho és tant. Escrivia un assaig més o menys seriós per a la Fundació Finestres, en el qual analitzava la relació entre Ferran Adrià i Santi Santamaria. Quan es va saber, em van començar a arribar molts materials. Hi ha molta gent que té ganes que se’n parli, gairebé tothom amb un cert anonimat o discreció. I em van arribar uns documents estranys, en forma més o menys novel·lada, sobre el món –el circ, gairebé– de la gastronomia catalana, que enderroca tota una farsa que hi ha muntada. Els vaig anar reestructurant i reescrivint per tal de fer la novel·la que ha sortit a continuació. Però els personatges, la majoria de les situacions, ja em va venir fets. I tot basat més o menys en personatges reals.

—Ferran Adrià i Santamaria, el lector els hauria d’identificar?
—Santamaria no hi surt, però Ferran Adrià sí.

—Comenteu la frase: “No és una novel·la de cuina, en el fons és una novel·la de traïcions entre ells.”
—En el fons està molt relacionat amb la crisi original de la cuina catalana, que va ser aquesta dissensió, per dir-ho suaument, aquesta guerra entre Adrià i Santamaria, que va crear bàndols. I Santamaria es van anar quedant sol. Eren tots molt amics durant deu anys, en la fase d’èxit, però quan la cosa es va intoxicar una mica, al Santi el van deixar sol. I allò que fa la novel·la, crec que bastant encertadament, és repetir el cas. La història es repeteix com a comèdia, amb un altre cuiner a qui li passa allò mateix que al Santi, que és un gran defensor de la cuina catalana, però el món ja va per una altra banda. Veiem una Barcelona, en un futur molt pròxim, en què aquesta destrucció de l’univers culinari local i de Catalunya ja s’ha completat, ja és pura antropologia i és pura paleontologia recuperar la cuina catalana. Hi trobeu una Barcelona plena de ramen, empanades argentines, tacos. Però passa que també jugo amb la hipòtesi sobre allò que passaria si arribés un il·luminat, un gran popa d’una gran guia francesa, i digués: “No, a partir d’ara això ho recuperem. El món fins ara ha menjat pizza, ara tothom menjarà fricandó i escudella.” I aquest és el punt de partida de la novel·la i l’ascens i la caiguda d’aquest cuiner.

—Un cuiner d’Abella de la Conca (Pallars Jussà) que facilita un descobriment al gran popa.
—El popa té una espècie d’epifania, es menja un plat que no ha menjat mai. Ell té com una mena de reminiscències. Hi ha un joc molt divertit amb aquest personatge, trobo jo, que és que ell és occità, però ha deixat de banda l’occitanisme per passar a magnificar la grandeur de França. Però aquest plat el connecta amb les arrels occitanes. Passa que és un gran cínic, és l’antagonista principal i una mala persona. I amb aquest sentiment que li arriba al cor no fa una cosa bona, sinó que té males intencions: vol fer diners, allò que en el fons volen totes aquestes grans guies.

—El cuiner es diu Roc Alafaixa.
—És un cuiner de cuina catalana que no pot fer cuina catalana a Catalunya i que s’ha d’exiliar en un poble del Pirineu, on pot exercir una mica l’ofici amb dignitat. Quedar-se a Barcelona per a ell significava haver de prostituir-se i haver de sucumbir a aquesta mena de cuina que no té gens d’arrel i ara no és cuina catalana, sinó una cosa del tot pervertida, que és en realitat el risc que corre la cuina catalana a Barcelona. Tot i que ara hi hagi una mica de repunt. Ara ja és possible de menjar escudella a Barcelona: sí, és més possible que fa cinc anys, no t’ho nego. Però és una fase pura d’activisme. Si la cuina catalana estigués normalitzada a Barcelona, no hi hauria d’haver ningú que l’hagués de reivindicar. És el mateix cas que el lingüístic. Si ens han de matar, almenys defensem-nos. Però en un país normal no hi hauria de ser, aquest punt de bel·ligerància per a parlar una llengua o per a menjar els plats que s’han menjat tota la vida.

—Hi ha una cultura del restaurant: saben el teu nom, et saluden, hi coneixes els altres clients. Recordo amb amor el desaparegut Can Lluís, al carrer de la Cera. Hi anava més per l’ambient que no pas per la cuina.
—De la gran transformació que té aquest món, potser és el pitjor aspecte. Crec que ja és irrecuperable, aquesta mena de casa familiar que també connectava una mica amb el restaurant que tenia la meva família. Era un restaurant on la gent anava perquè es coneixia. Era com un casino, com un ateneu. Hi anaves a buscar un contacte social, hi anaves a buscar certs plats sense haver-los d’explicar.

—Què menjareu avui per sopar?
—Una poma i un iogurt. És molt trist, però bé. Si sopo com Déu mana, després no dormo. I he de triar entre dormir o sopar.

—Voldríeu afegir res que no us hagi preguntat?
—Doncs que és un llibre per a passar-ho bé. Trobo a faltar molt en la literatura catalana llibres per a passar-ho bé. Són tots llibres de drames, de traumes, de gent que se’t mor, de germans drogoaddictes. N’estic molt tip, de veritat. El nostre país no seria què som sense Pitarra, Robrenyo i Rossinyol. Eren grandíssims escriptors i van fer més ells per la Renaixença que tota aquesta gent llepada que, de tant en tant, torna a sortir. Vull reivindicar la literatura per a llegir i passar-ho bé.