Mig segle dels últims afusellats del franquisme

El general Franco es va morir al llit el 20 de novembre de 1975. Però dos mesos abans de la seva fi biològica havia signat les darreres cinc penes de mort contra dos militants d’ETA político-militar –Juan Paredes Manot (Txiqui), de 21 anys, i Angel Otaegi Etxeberria (Azpeitia), de 33 anys– i tres del FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriota) –Xosé Humberto Baena, de 24 anys; Ramón García Sanz, de 27 anys, i José Luis Sánchez Bravo, de 22 anys–, que van ser afusellats el 27 de setembre de 1975, aviat farà cinquanta anys. Un any abans havia estat executat Salvador Puig Antich al garrot vil, a 26 anys.

Aquell any, entre l’agost i el setembre s’havien fet quatre consells de guerra a Burgos, Madrid i Barcelona, amb resultat d’onze penes de mort, cinc de les quals es van fer efectives.

La reacció internacional va ser important. Foren inútils les protestes d’Olof Palme, del president de Mèxic, de la Santa Seu, de la CEE i de milers de manifestants a París, Roma, Berlín, Oslo o Brussel·les. Es va cremar l’ambaixada espanyola a Lisboa i es parlà de l’expulsió d’Espanya de l’ONU. El franquisme no es va immutar, Franco moriria matant, tal com havia viscut.

Aquells quatre consells de guerra van ser plens d’irregularitats, com era habitual en la justícia militar franquista. Les acusacions contra els encausats per uns quants assassinats de membres de les forces armades no es van poder provar en cap cas i la seva defensa no va ser justa. Els advocats van disposar d’unes poques hores per a preparar les seves defenses. Es van rebutjar la major part de proves, centenars, fins i tot les que acreditaven que alguns dels acusats no eren al lloc dels fets els dies dels atemptats.

Un dels advocats, Juan Aguirre, per exemple, explicaria després que, en la primera jornada del consell de guerra a què va assistir, ell i tots els advocats civils van ser expulsats de la sala: “Vam protestar per les irregularitats i ens en van treure violentament. Empunyaven pistoles i ens deien que ens matarien. Es van fer càrrec de la defensa advocats militars que desconeixien la causa, les proves, les declaracions i les actuacions.”

Baena, Sánchez Bravo i García Sanz havien estat durament torturats a la Direcció General de Seguretat de la Puerta del Sol de Madrid (DGS) pel comissari Roberto Conesa, i els policies Carlos Domínguez Sánchez i Antonio González Pacheco (Billy el Niño). Xosé Humberto Baena en va deixar constància en una carta.

Segons tot allò que s’ha sabut després, gràcies als testimonis de companys, familiars, advocats i periodistes, tal com recullen els informes de la Coordinadora de Suport a la Querella Argentina contra els Crims del Franquisme, avui podem reconstruir què va passar aquell dia.

José Vega Rodríguez i José Antonio Sáenz de Santamaría van dirigir els escamots d’execució el 27 de setembre, que va actuar a Hoya de Manzanares (Madrid), Burgos i Barcelona.

A les 8.30 van afusellar Txiqui en un turó de Collserola, en presència dels seus advocats, Marc Palmés i Magda Oranich, i el seu germà, Mikel Paredes. Després dels trets dels deu voluntaris van haver de donar-li el de gràcia per matar-lo. El seu germà va recollir alguns casquets que lliurà a la família i a un museu. El cos es va sepultar en un nínxol del cementiri de Cerdanyola que el pare del membre del MIL Josep Lluís Pons Llobet, aleshores empresonat, va cedir a la família fins que es va poder traslladar el cos a Zarautz, al País Basc.

Otaegui va ser afusellat a les 8.40 a la tàpia del penal de Burgos. Els únics testimonis del crim van ser els seus assassins.

A Hoyo de Manzanares els afusellaments van ser així: a les 9.10, Ramón García Sanz, a les 9.30, José Luis Sánchez Bravo i, l’últim, Xosé Humberto Baena, a les 10.05.

Suposadament, les execucions eren públiques, però les famílies van haver de seguir les furgonetes que els van traslladar de Carabanchel al lloc d’execució. No els van permetre d’accedir a l’esplanada dels afusellaments, però van poder sentir les descàrregues dels fusells.

Per contra, sí que es va permetre l’accés a un grup de policies i guàrdies civils que van arribar en autobusos, borratxos, arengant els voluntaris de l’escamot d’afusellament. Alguns eren prou coneguts i duien corbates de colors per a celebrar l’esdeveniment. Entre ells, hi havia González Pacheco (Billy el Niño), que va amenaçar un fotoperiodista perquè no fes la seva feina. L’únic testimoni va ser el capellà de la parròquia d’Hoyo de Manzanares, a qui van portar perquè administrés les extremuncions. El van arribar a amenaçar perquè no aplaudia els crims.

L’endemà, la premsa franquista, unànime, va destacar que hi havia hagut clemència perquè tan sols s’havien afusellat cinc condemnats dels onze.

Cinquanta anys després, la llei de la memòria democràtica encara no ha declarat il·legals tots els judicis franquistes, ni ha reparat les víctimes.

Aquests dies es publica El verano de los inocentes (Anagrama), del periodista Roger Mateos, subtitulat “El secret de l’últim afusellat del franquisme”, un treball d’investigació a fons sobre Xosé Humberto Baena, la persona i tota la trama que el va convertir, sense proves, en l’últim assassinat legal de Franco, el 27 de setembre de 1975. Abans de ser afusellat va poder rebre la visita del seu pare, que volia saber almenys si el seu fill era realment culpable: “Ho sento, pare, però no puc donar-te aquest consol. Jo no vaig ser qui el va matar.”

Tornar als clàssics per aprendre la història

Sense dubte la crueltat brutal del general Franco, a qui avui la dreta i l’extrema dreta maquillen com a vell bondadós i just, va impressionar el món sencer i fou un dels factors que van influir inevitablement en l’abolició posterior de la pena de mort a Espanya.

Però, segons que sembla, a jutjar per la fluència impune de les mentides que el justifiquen i glorifiquen, cal tornar a explicar a fons la història en tota la seva dimensió més fosca, criminal i inhumana.

Un exemple més de la manipulació ha estat aquest estiu. El 18 de juliol, per glorificar el sollevament feixista, Vox ha aconseguit de fer al Parlament Europeu una exposició sobre el Valle de los Caídos amb l’objectiu d’emblanquir la fossa comuna més gran de la guerra del 1936-1939. Es titulava “La Cruz como símbolo de las raíces cristianas de Europa”. La història ens ha explicat rigorosament que el Valle va ser construït pels presos polítics republicans forçats com a mà d’obra esclava. Vox menteix a l’exposició del Parlament Europeu i diu que els presos eren “voluntaris que cobraven el mateix salari que els obrers lliures”. És la mateixa mentida que deien els franquistes i els benedictins del monestir quan hi vaig anar per fer un reportatge fa molts anys. Ara torna i s’hi instal·la.

Per contrarestar aquestes campanyes infames, cal tornar als clàssics. Tornar a repassar i aprendre l’abecé perquè després de mig segle de molts esforços d’historiadors, periodistes i activistes, en bona part, contra corrent, en virtut dels pactes d’amnèsia de la transició sembla que la veritat encara no és assumida i cada dia corre més perill.

Amb motiu del cinquantè aniversari de la mort de Franco, historiadors com Julián Casanova o Gilles Tremlet publiquen sengles volums sobre la figura del dictador amb una clara voluntat pedagògica en favor de la veritat històrica i contra el maquillatge de Franco i el seu règim.

En previsió que qualsevol dia comencin una campanya per a reinstaurar la pena de mort contra roigs i immigrants, convindria tornar-hi a insistir, ara que fa cinquanta anys dels últims afusellats del règim. Aprofundir en els assassinats legals del règim és fer un viatge moral al fons de les tenebres més fosques i sagnants del feixisme espanyol. I és necessari fer-lo per conèixer la història i, sobretot, per imbuir-nos de l’essència de la maldat més brutal i inhumana que, a més, era beneïda per l’Església nacional-catòlica que no han formulat mai una veritable disculpa de penediment davant la societat. Ells administren el perdó, no el demanen mai.

Basilio Martín Patino, la memòria de tant dolor

El director de cinema Basilio Martín Patino és una de les persones que amb més valentia i intel·ligència van descendir a les profunditats de la barbàrie. S’hi va enfrontar i ens la va mostrar en un seguit de films que, amb un toc d’ironia i perplexitat davant la monstruositat humana, són una de les millors radiografies del franquisme que la joventut d’avui hauria de conèixer per a saber en quin moment vam viure i en què, segons que sembla, molts fan esforços per fer-nos-hi tornar.

Parlo de films com ara Canciones para después de una guerra, Caudillo i, sobretot, l’extraordinària Queridísimos verdugos, que haurien de ser assignatura obligatòria en els estudis mitjans i universitaris.

Canciones para después de una guerra data del 1971, però va estar prohibida fins a la mort del general Franco, com també Caudillo i Queridísimos verdugos, que es van projectar el 1977, malgrat totes les traves legals que els franquistes encara en el poder es van inventar. Carrero Blanco, la mà dreta de Franco, va nomenar una comissió especial per a prohibir Canciones… amb arguments com ara: “Pel·lícula antirègim, d’intenció pèssima, segurament impregnada de bilis d’algun roig derrotat i sense gens de respecte per la religió i els valors morals, que ha d’indignar tot bon espanyol.” Per tant, imprescindible.

Com la impressionant Queridísimos verdugos, en què per primera vegada uns homes expliquen com en maten un altre legalment, en nom de la llei.

Durant anys, el periodista Daniel Sueiro va fer una feina colossal i valenta. Li devem també el primer gran treball d’investigació que denuncia com es va fer el Valle de los Caídos que ara Vox glorifica a Europa. Es va saber guanyar la confiança i les confidències dels tres botxins espanyols mentre encara eren en actiu. Va escriure el llibre Los verdugos españoles (Alfaguara, 1971), i, després, amb Martín Patino van fer el documentari. Un treball dur, impressionant, en què els tres “professionals” (Vicente Copete, Antonio López i Bernardo Sánchez) expliquen en detall el seu ofici, les tècniques i les reaccions de molts dels condemnats. Història pura universal de la part més fosca de la naturalesa humana. Copete i López van assassinar Granados i Delgado, Puig Antich i Heinz Chez, i, entre tots tres, tots els altres.

Durant anys vaig travar amistat amb Basilio Martín Patino i vam parlar molt d’aquests temes. M’explicava que ell estava en la clandestinitat quan van decidir amb Sueiro de fer el documentari, també clandestinament, és clar. Franco era viu i els botxins, en actiu. “Ens vam guanyar la seva confiança tractant-los amb humanitat, amb dignitat. Se sentien humiliats perquè la gent els mirava amb fàstic. És la primera vegada que uns homes expliquen com en maten un altre legalment, en nom de la llei. I és universal, és un joc apassionant. Ara, en veure-ho, m’alegro d’haver-ho fet, però va ser terrible, dur, dur, i havíem de fer-ho ràpid, corrent perquè no se n’adonés la policia.”

El film és dedicat “a la memòria de tant dolor”, un vast i tenebrós espai en l’inconscient col·lectiu que no ha estat mai abordat amb humanitat i valentia d’ençà de la transició. Potser és el forat negre d’on no hem sortit mai. Com s’ha tractat la memòria d’aquest dolor en tots els anys que fa de la mort de Franco?, li vaig demanar un dia. “No s’ha tractat”, em respongué. “S’ha fet de manera pintoresca, parlant de l’Espanya negra, amb molta sang, molt maquillatge, s’ha fet una història de bons i dolents, un melodrama. Per què no posen l’original? El botxí que explica com garrota de veritat, com un home mata un altre home oficialment, d’una manera legal, és una barbaritat. I això repugna. Si és de veritat, vol dir que va ser així. I no volen saber-ne res.”

Ell em va posar en contacte amb la vídua de Daniel Sueiro, María Cruz Seoane. Recordo una tarda al seu pis de Madrid escoltant una per una les cintes de les converses del seu marit amb els botxins. Ella era la primera vegada en molts anys que tornava a sentir la veu d’ell. “Una vegada, quan va tornar d’un viatge amb ells per a anar a visitar el botxí de Granada, estava tan impressionat que li va sortir una erupció psicosomàtica al coll”, m’explicà. Igual que Martín Patino, ella també ens va cedir algun fragment en què parlaven de l’execució de Granados i Delgado per a incloure al documentari sobre els dos joves llibertaris.

Arribar al fons de les tenebres de veritat, encara que sigui un bé per a la memòria històrica de la societat i el coneixement dels horrors del passat, té conseqüències. Per això són tan importants els seus films. Haver gosat treure-li la màscara al monstre passa factura. Aquests treballs excel·lents a Martín Patino li van implicar la marginació total a TVE. Trenta anys després d’haver-se mort Franco, la televisió pública encara no havia emès Queridísimos verdugos. Després, no ho sé. “El poder no vol saber res d’aquestes qüestions. Són temes vidriosos”, em deia Martín Patino. “Són temes molests perquè creen mala consciència i perquè jo estic maleït. Et posen un clixé i no hi ha Déu que te’l tregui. Els funcionaris de televisió deuen dir: Patino no, que és ‘roig’. A Bardem, que ho era de veritat, li donaven feina. A mi no, jo dec ser d’una ‘rojor’ especial.”

Com Franco i Fraga justificaven el garrot vil

L’agost del 1963 van ser executats per garrot vil a Carabanchel els joves llibertaris, Francisco Granados i Joaquín Delgado. Era estiu, la gent feia vacances, ho van fer de pressa. Tot i això, hi va haver protestes internacionals que van incomodar el règim. En el decurs de la recerca del cas per a fer-ne un documentari, vaig trobar un interessant document de l’Oficina d’Informació Diplomàtica (OID) que justificava el mètode del garrot vil. Era un argumentari que el govern espanyol enviava a les seus diplomàtiques perquè contrarestessin protestes i queixes dels governs europeus. És un text que ens demostra avui com pensaven i raonaven.

La nota informativa de l’OID és del 12 de setembre, setmanes després de l’execució dels dos anarquistes. El director de l’OID era Adolfo Martín Gamero, el ministre d’Afers Estrangers, Fernando María de Castiella, i el ministre d’Informació i Turisme, l’inefable Manuel Fraga Iribarne, futur president democràtic de la Junta de Galícia i el principal artífex de la transició, personatge polític adorat per la dreta i l’extrema dreta actuals.

En el document, de cinc folis, es justifica l’ús del garrot vil fins a concloure: “Difícilment pot afirmar-se que l’execució per garrot vil sigui més bàrbara i cruel que els sistemes avui vigents en molts altres països civilitzats. Per contra, molts s’inclinen a pensar que la mort per forca tal com avui és practicada a Anglaterra (sistema molt semblant al del garrot) és el procediment més humanitari.”

Diuen que parlen en reacció a la “ja coneguda onada de protestes” que segons ells és obra dels “revengistes que encara no han digerit el fet que el poble espanyol hagi tingut la gosadia de donar-se a si mateix un règim original que li garanteixi la pacífica i pròspera convivència”.

Per respondre a una frase del New York Times que demanava que “les forces morals de l’ONU cridessin l’atenció a Espanya sobre aquests mètodes primitius de tortura en temps de pau”, s’emboliquen en un peculiar recorregut històric-científic sobre el garrot. Citen fonts mèdiques i de la criminologia, afirmen que la guillotina repugna, atès que “la sang flueix en abundància” i desmembra el cos. La forca té un inconvenient: “la corda pot trencar-se i cal tornar a començar” i, com en la guillotina, el “centre del jo conscient no es destrueix de forma directa”. Tan sols l’electrocució és “molt més convenient”. Per tant, “el garrot no surt tan mal parat en comparació amb els altres sistemes vigents en els nostres dies, perquè només cedeix la primacia, quant a eficàcia i falta de crueltat, a la cadira elèctrica”. Conclusió: és el mètode més humanitari.

A Queridísimos verdugos apareix el testimoni d’un metge forense que va assistir a una execució a garrot vil a Carabanchel. Gràcies a ell, Sueiro i Patino avui sabem que si en els afusellaments la mort era gairebé instantània, amb el garrot, els condemnats trigaven una mitja hora a morir per asfíxia i dessagnament. Una anella de ferro es col·locava al voltant del coll de la víctima, que l’ofegava mentre un punxó el perforava per la nuca fins al bulb raquidi. La imprecisió dels botxins, el conyac que havien begut tota la nit per animar-se i la resistència dels condemnats posaven en evidència l’eficàcia del, segons Franco i Fraga, “tan humanitari” sistema.