Als racons més remots del Sàhara, s’encomana la febre pels meteorits

The Washington Post · Rachel Chason, Guy Peterson, Ely Cheikh Mohamed Vadel i Wilson McMakin

Bir Moghrein, Mauritània. És possible que hàgiu vist un meteorit alguna vegada, encara que no ho sapigueu.

Els científics calculen que prop de 45.000 quilos de matèria meteorítica travessen l’atmosfera terrestre cada dia. La gran majoria entra en combustió quan travessa el cel i crea els estels fugaços.

Entre els pocs rocs espacials que cauen a la Terra, la major part acaben anant a parar a l’oceà. La resta sovint passen desapercebuts i es barregen amb altres pedres.

Però al desert de Mauritània, els pastors han après què han de cercar: roques amb una superfície remarcablement fosca, anomenada escorça de fusió. Els meteorits cauen amb la mateixa freqüència a tot el món, però són especialment fàcils de detectar en llocs com aquest, on contrasten amb la immensitat ocre del Sàhara.

Trobar aquestes roques rares s’ha convertit en un passatemps popular i, alhora, en una oportunitat de negoci en tota regla.

El viatge amb cotxe de la capital mauritana fins a aquest punt remot del Sàhara sol durar unes divuit hores, pel cap baix, la meitat a través de pistes de sorra sense senyalitzar. La majoria dels habitants d’ací són pastors nòmades que passen part de l’any travessant el desert amb animals. Pocs tenen connexió d’internet.

El 2011, els pastors nòmades del país veí del Marroc veieren una gran bola de foc que travessava el cel nocturn. Els científics confirmaren més tard que un gran meteorit marcià, que anomenaren Tissint, havia tocat terra en aquella zona. Les restes del meteorit, que segons els investigadors podria contenir proves de l’existència d’aigua a Mart, es repartiren entre museus, col·leccionistes i institucions de recerca.

La descoberta atragué l’atenció de tota la regió. La veu no trigà a córrer fins i tot als racons més aïllats de Mauritània. La febre havia començat.

Mohàmmed Bagouma, pastor, explica a The Washington Post que fa prop d’una dècada que va començar a escodrinyar la sorra del desert en cerca de meteorits.

“Se’m feia estrany”, diu Bagouma, que ara guarda a la part de davant del seu cotxe un joc de prismàtics i la col·lecció de roques espacials que ha anat trobant durant els anys. “Sempre havíem pensat que aquestes roques no servien de res”, afegeix.

Bagouma i el seu fill no treuen els ulls de terra quan travessen el desert amb camell. El pastor explica que en tots aquests anys tan sols ha trobat una pedra, però que no perd l’esperança: una vegada, un altre pastor local va trobar un meteorit tan valuós que amb els diners que va guanyar va poder traslladar-se amb la família a la ciutat.

Després de trobar-les, Bagouma porta les pedres a Lamine Henoun, l’expert local.

Henoun, un guàrdia de seguretat que va estudiar literatura a la universitat i parla uns quants idiomes, ha desenvolupat un coneixement enciclopèdic sobre els meteorits. Els més comuns són les condrites, que procedeixen del cinturó d’asteroides. Els més rars i valuosos procedeixen de Mart i la Lluna.

“Aquesta és molt bona”, diu Henoun a Bagouma mentre estudia una de les pedres que li ha dut el pastor.

D’una petita bossa, Henoun en treu una lupa i una banda magnètica. La majoria dels meteorits contenen ferro-níquel, un aliatge que atreu els imants i que no es troba en les roques terrestres. Acosta la tira a la pedra més prometedora i fa que no amb el cap, pres per la decepció. No hi ha magnetisme, explica.

“La major part de la cerca és qüestió de sort”, afirma.

Els pastors, diu, li porten roques cada dia; tan sols una o dues de les desenes que rep cada mes tenen algun valor econòmic. Quan Henoun creu que ha trobat alguna pedra de valor, en penja les fotografies a Facebook i TikTok amb l’esperança de cridar l’atenció dels col·leccionistes.

La xifra més alta que ha guanyat amb una sola venda, explica, han estat 55 dòlars, cosa que equival, si fa no fa, al seu sou mensual.

“El secret fosc dels meteorits és que la gent pobra d’ací no se’n beneficia”, afirma.

Ahmedou Xeikh Abba és l’excepció a aquesta norma. Aquest imam, de trenta-sis anys, diu que no havia pensat mai gaire en les roques espacials fins que, el 2023, sortí a la recerca d’or, a prop de la frontera amb Algèria.

En una pausa per a fumar, recorda, una pedra molt més fosca que no la resta li cridà l’atenció. “Dins de la pedra hi havia molts colors diferents. Sabia que podia ser el senyal d’un meteorit”, diu.

Abba en publicà les fotografies a Facebook, i les respostes no es van fer esperar. Va acabar venent el roc per 2.500 dòlars a un comprador del Marroc, que sospitava que era un meteorit lunar.

Després d’analitzar-la, l’home li va comunicar una notícia descoratjadora: no era més que una simple roca. Tanmateix, Abba ja havia repartit els diners entre la seva família i s’havia endut els seus fills de vacances.

“Tothom sap que el risc forma part d’aquest negoci”, diu, tot arronsant-se d’espatlles.

Un grup d’homes de mitjana edat, que s’anomenen comerciants de meteorits, seuen tot xerrant a la vorera d’una carretera a Nouakchott. Quan veuen arribar els periodistes, no dubten a treure el munt de pedres que duen a sobre.

Hama Sidi Otaman, que explica que es dedica a cercar meteorits d’ençà del 2011, somriu mentre mostra els seus exemplars.

Una de les roques que té davant es ven. El preu? Ni més ni menys que 64.000 dòlars. Però és un bon negoci, assegura.

“Aquesta ve de la Lluna, sens dubte”, diu amb orgull.

Eli Xeikh Mohàmmed Navee és el president de l’associació d’astronomia de Mauritània i, segons que assegura, l’únic doctor en ciències planetàries del país.

A Mauritània, explica Navee, s’han identificat sis possibles cràters de meteorits, dos dels quals han estat confirmats pels experts i degudament registrats al banc de dades internacional Earth Impact Database.

Robert Ward, col·leccionista de meteorits dels Estats Units, forma part del col·lectiu creixent d’entusiastes que, aquests darrers anys, ha ajudat a impulsar el comerç de meteorits mundial. Explica que alguns dels seus millors exemplars procedeixen del nord d’Àfrica, incloent-hi Mauritània.

Sospita que hi ha tresors similars escampats pels paratges del sud-oest dels Estats Units. Però hi ha una diferència crucial entre un país i un altre: “Ací tothom passa el dia davant el televisor. Allí, la gent surt a cercar meteorits dia sí i dia també.”

Encara que Mauritània no tingui cap museu que aculli els meteorits, ni tampoc cap mercat degudament regulat, Navee defensa que el seu país té un avantatge clar en el sector del comerç de meteorits: “Els nòmades són els millors col·leccionistes del món”, diu.

I els meteorits trobats al país, assegura, tenen molt a ensenyar-nos sobre l’univers, i sobre el lloc que la humanitat hi ocupa.

“El futur ve de l’espai”, sentencia Navee.

McMakin informa de Dakar estant.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb