Una metàfora perfecta de què és i com funciona Espanya

La ministra d’Hisenda espanyola, María Jesús Montero, ens explica que el territori més beneficiat per la condonació de deute autonòmic que ha aprovat el govern de què forma part és Andalusia. Montero no només és andalusa, sinó que és la candidata del PSOE a la presidència de la Junta per a unes eleccions que hauran de tindre lloc l’any que ve. Però com hem arribat ací? Repassem el camí que s’ha fet per entendre com tot plegat és una metàfora perfecta de què és Espanya i com funciona. Anem a pams.

Es tracta d’una iniciativa del govern espanyol? No, ni de bon tros. Aquesta condonació parcial del deute està obligada per un pacte entre el PSOE i ERC per a la investidura de Pedro Sánchez en 2023. Les urnes varen deixar un resultat quasi impossible de gestionar per als socialistes. El PP no solament era la força més votada en el conjunt estatal, sinó que, sense els escons que trien les circumscripcions del Principat de Catalunya i d’Hego Euskal Herria, la coalició entre PP i Vox hauria assolit una majoria absoluta ben còmoda. L’Espanya comme il faut veia traït el seu mandat democràtic i es llançava al carrer alçant el braç per a demanar un taxi, fent exhibició ornitològica de tota mena d’aviram en les banderes i resant i pregant davant de les seus del PSOE.

El PSOE havia de reunir tots els vots que no fossen per a PP i Vox, encara que això significàs que l’únic que aquesta coalició improvisada tingués en comú és que encara volguessen menys un govern de la dreta espanyola que no un de l’esquerra espanyola. Si, uns dies abans, el PSOE deia que l’amnistia era inconstitucional i un govern d’aquest partit no l’aplicaria mai, ara la pactava –i, com tots els pactes amb el PSOE, continua sense complir-se. Així i tot, la debilitat d’aquest govern es veu en el fet que no tan sols no ha aprovat un pressupost encara, sinó que ni tan sols n’ha presentat. Això vol dir que continuen prorrogant els últims. I, doncs, Alacant continua sent l’última circumscripció de totes en inversions per capita. Amb els vots favorables de Compromís, a propòsit.

Com hem dit, la condonació del deute era una exigència del pacte entre el PSOE i ERC. El text de l’acord es referia, lògicament, només a Catalunya. Els socialistes el varen justificar fent-lo extensiu a tots els territoris, perquè ja se sap que la unitat i la uniformitat és dogma de fe en la política espanyola. I molt més si es refereix a Catalunya, òbviament. Aquesta part de l’acord es fa efectiva ara, dos anys més tard del que correspondria i no sense tensions. És evident que el PSOE, en una altra circumstància qualsevol, no sols no l’hauria portat avant, sinó que s’hi hauria oposat furibundament.

La condonació es refereix, d’altra banda, al deute en mans del FLA. I açò és un detall important i molt significatiu. Què és el FLA? És el fons de liquiditat autonòmica, que es va posar en marxa durant la crisi europea del deute de la primera meitat de la dècada de 2010. Les autonomies, com la catalana i la valenciana –també la illenca–, que es veien ofegades per l’infrafinançament, tenien vetat l’accés als mercats de deute i, doncs, només tenien un creditor a l’abast: l’estat espanyol. El FLA va ser el mecanisme que es va habilitar perquè les autonomies poguessen emetre deute i, per tant, continuar pagant les escoles, els hospitals, etc. En el cas valencià, no es tracta d’una aproximació per a visualitzar el problema, sinó que és literal: en aquells anys, les transferències del sistema de finançament autonòmic no arribaven ni tan sols per a cobrir les despeses d’educació i sanitat. Pagàvem les nòmines dels professors i dels metges –despeses corrents, vaja– amb emissió de deute.

És a dir, amb el FLA l’estat espanyol ens prestava els nostres diners. I amb interessos. Menors que els dels mercats a què teníem vetat l’accés, sí –encara gràcies–, però amb interessos igualment. Això, a més de ser una indecència en tots els sentits, també vol dir que la condonació d’aquest deute és una operació comptable ben simple. Tot el deute de les administracions espanyoles –ajuntaments, diputacions, autonomies, ministeris, etc.– és deute sobirà de l’estat espanyol, que n’és l’últim garant. És a dir, el deute de la Generalitat valenciana, com el deute de l’Ajuntament de Morata de Tajuña, és deute sobirà espanyol i, en última instància, el responsable n’és el Reino de España. Un simple consell de ministres ho arregla.

Aturem-nos un moment en el País Valencià, que, sens dubte, és l’autonomia més afectada. La diferència que tenim els valencians respecte als principatins i als illencs és que nosaltres som aportadors nets a allò que els espanyols anomenen “solidaritat interterritorial”, tot i que som davall de la mitjana de renda de l’estat. I anem caient posicions, en aquest rànquing. En els últims vint anys, del lloc que fa huit al que fa dotze. Segons un informe de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), gens sospitós de separatisme, ans al contrari, ja que és un organisme que depèn de la Generalitat, aquesta pèrdua de pes relatiu té en l’infrafinançament una explicació fonamental.

Els valencians som els últims en finançament per capita del sistema autonòmic. I ho som any rere any. Obstinadament. En 2022, el País Valencià va rebre per aquest concepte 3.148 euros per habitant, lluny dels 3.367 euros de mitjana i més lluny encara dels 4.163 de Cantàbria o els 4.023 de la Rioja, tots dos territoris amb una mitjana de renda més alta que la valenciana. Les mitjanes de renda de Cantàbria i de la Rioja són superiors a la valenciana ara, sí, però no ho eren fa vint anys. El sistema de finançament autonòmic, per als valencians, significa que paguem per a ser més pobres, i, així mateix, alguns que són més rics que nosaltres es fan més rics gràcies a la nostra solidaritat. El mite de Robin Hood, però al revés. Espanya és allà on la fletxa certa la llança sempre el xèrif de Nottingham.

La gran beneficiada de tot aquest sistema és, per descomptat, Madrid, que, d’altra banda, sempre apareix en els estudis sobre el finançament com l’autonomia amb una balança fiscal més negativa i com l’autonomia més solidària. Com que Madrid juga totes les lligues possibles –capital, gran ciutat, autonomia, seu de l’estat, etc.–, com que 23 de les 35 empreses de l’Íbex hi tributen, entre molts altres exemples, açò vol dir que Madrid és solidària amb si mateixa amb els nostres diners. Però aquesta part l’hem de deixar per a una altra ocasió, tot i que també –o sobretot– explica perfectament què és i com funciona Espanya.

Els valencians hem dedicat i dediquem entre un de cada quatre i un de cada cinc euros de despesa en els pressupostos de la Generalitat a pagar els interessos del deute. De fet, la conselleria del servei del deute és la primera conselleria en despesa. Com a valencià, em corresponen 11.108 euros de deute, que representa el 40,30% del nostre PIB nominal. Fa vint anys, em corresponien 2.063 euros, que eren l’11,30% del PIB. Aquest deute és pràcticament tot en mans del FLA, perquè s’ha generat, sobretot, per a pagar despesa corrent. En despesa per capita i en treballadors públics per capita, Catalunya, País Valencià i Illes Balears –per aquest ordre– ocupen les últimes posicions del rànquing.

PP i PSOE –les seues sucursals valencianes– fa més d’una dècada que reclamen solemnement que aquest problema es resolga i proclamen amb la mateixa solemnitat que seran ells que portaran un finançament just i la condonació d’un deute produït per l’infrafinançament. Quan mana el PP a Madrid, el PSOE d’ací es converteix en Basset desembarcant al port de Dénia. I al revés. Es van intercanviant els papers amb una coordinació exemplar. Recentment, mentre Carlos Mazón acusava Pedro Sánchez d’escanyar financerament el País Valencià, Diana Morant, ministra i proclamada candidata futura del PSOE a la presidència de la Generalitat, replicava que l’únic problema de finançament que teníem els valencians era que Mazón se n’havia d’anar.

Vet ací, en aquest sentit, una constatació pràctica i concreta del cafè per a tots. A Espanya, com hem vist, aquesta és l’obsessió fonamental. El problema no és el “per a tots”, sinó que és el cafè, en realitat. És a dir, si tu tens un escanyament especial i singular, continuat i constant, però, quan s’alineen els astres i pots arrapar algun miserable alleujament, que no soluciona res, però que així són les coses, el glopet de cafè que te’n pugues endur l’has de compartir també, en realitat acaba passant que, en aquesta nova bugada, has tornat a perdre un llençol. O un parell.

Ara, per exemple, als valencians ens correspondria una quitança del deute d’uns 11.210 milions d’euros, d’un total de 60.368 milions d’euros. Tot seguit, Madrid té una quitança del seu deute de 8.644 milions d’euros, però amb una particularitat: Madrid no té deute amb el FLA, perquè no li calia, gràcies al dopatge financer de què hem parlat. Així, la quitança de Madrid suposa en la pràctica que se’ns mutualitza a tots els ciutadans del Reino de España el deute privat dels madrilenys, ja que el cafè havia de ser per a tots.

Hi ha la circumstància anecdòtica i irrellevant que els valencians vàrem patir una gota freda destructiva en octubre del 2024. Però això no justificava tampoc un tractament singular i específic. Ni tan sols que, singularment, específicament i circumstancialment, se’ns deixàs d’escanyar una miqueta. Per exemple, no solucionant l’infrafinançament, però sí condonant-nos el deute del FLA, una reclamació de PP i PSOE, recordem-ho. Això hauria permès que l’un de cada quatre euros del nostre pressupost autonòmic que va a pagar el deute amb l’estat s’hagués pogut invertir en la reconstrucció després de la gota freda. En teoria, és clar. Aquesta proposta, tanmateix, no ha estat mai damunt la taula i no l’ha verbalitzada ningú més enllà de la societat civil.

En aquest sentit, és ben dur constatar fredament que el millor pla Marshall que podíem rebre els valencians de l’estat espanyol era que es fes una xicoteta pausa del nostre escanyament, seguint fil per randa les promeses del mateix sistema espanyol, i que això siga, per contra, més utòpic que demanar la lluna. Una altra metàfora i una altra constatació de què és i com funciona Espanya. I una bona dosi de realitat per als valencians que es pensen que són espanyols i no súbdits d’una terra conquerida.

Perquè, al remat, ja ho hem vist. Si els perifèrics hem pogut arrapar unes molles en un context extraordinari, aquestes s’han fet servir per acusar-nos de “xantatge separatista”, de pagar els nostres capritxos amb els diners dels espanyols –entre altres paraules d’amor, senzilles i tendres, més gratificants, fins i tot, si això és possible–, perquè, a més, aquestes molles tinguen com a resultat pràctic beneficiar més encara Madrid i que la candidata del PSOE a la Junta d’Andalusia puga disparar el tret d’eixida a la seua campanya electoral. Hi insistesc: una metàfora perfecta de què és i com funciona Espanya.