La figura de Gaietà Ripoll mereix un lloc central en la memòria cívica del nostre país. La seua execució, a València, el 31 de juliol de 1826, constitueix un dels episodis més infames de la repressió ideològica i religiosa de la nostra història contemporània.

Gaietà Ripoll va néixer a Solsona l’any 1778, era fill de daurador i va estudiar amb els escolapis. Va participar en la guerra del Francès i va acabar fet presoner per les tropes napoleòniques. Durant l’estada a França va entrar en contacte amb les idees liberals de filòsofs com ara Rousseau i Voltaire, que el van influir profundament i el van empènyer a adoptar una visió més oberta de la religió i de la consciència moral. Amb la proclamació del Trienni Liberal, l’any 1820, va fundar una escola laica a Russafa, aleshores municipi de l’Horta i avui barri de la ciutat de València, on va exercir de mestre amb una concepció de la fe i de l’educació allunyada del dogmatisme imperant.

Precisament aquesta manera d’entendre el món el va situar en el punt de mira del poder eclesiàstic. El seu cas evidencia fins a quin punt la Inquisició –o, en aquell moment, la seua reaparició sota la forma de la Junta de Fe– perseguia qualsevol expressió d’autonomia espiritual i intel·lectual. Allò que es castigava en Ripoll era la llibertat de consciència: el dret de pensar, de creure i d’ensenyar al marge dels mecanismes de control imposats per l’ortodòxia.

La denúncia contra Ripoll va partir d’una veïna. Tal com explica Salustiano de Olózaga a Un ahorcado en tiempo de Fernando VII por sus opiniones religiosas (1864), se li retreia que, en lloc d’ensenyar als alumnes a dir “Ave Maria Puríssima” en entrar a l’escola, els feia dir “Lloat sia Déu”; igualment, no els duia a missa ni els feia agenollar quan passava el viàtic.

Els règims intolerants senten una hostilitat profunda envers l’educació quan promou tenir criteri propi. Un mestre que no converteix l’aula en instrument de submissió esdevé, als ulls del fanatisme, una amenaça. Per això la història de Gaietà Ripoll transcendeix el seu temps. El seu assassinat no pertany només al passat; interpel·la també el present.

Les formes del control canvien, però certes pulsions persisteixen. Encara avui assistim a processos d’assenyalament públic, a intents d’imposar visions úniques de la realitat, a campanyes de deslegitimació contra el pensament crític i a una disposició creixent a convertir la discrepància en sospita. Les noves inquisicions ja no actuen necessàriament amb sotanes i tribunals eclesiàstics; sovint funcionen per mitjà de la pressió social, de la simplificació ideològica, de l’assetjament mediàtic o de la voluntat de controlar el relat col·lectiu.

És en aquest context que la memòria de Ripoll adquireix un valor exemplar. La seua trajectòria recorda que la intolerància rarament s’imposa de cop. S’obre pas, primer, desacreditant el dissident; després, marginant-lo; i, finalment, presentant-ne l’exclusió com un acte legítim o fins i tot necessari. Aquest mecanisme és antic, però continua essent reconegut. Per això la seua figura hauria de formar part, amb plena dignitat, d’una pedagogia democràtica de la memòria.

Cal recordar, en aquest sentit, una idea fonamental: qui oblida el passat queda exposat a repetir-lo. Quan una societat banalitza la persecució de la diferència, relativitza els abusos comesos en nom de veritats absolutes o arracona la memòria de les víctimes, debilita els fonaments mateixos de la convivència democràtica.

Gaietà Ripoll va ser condemnat com a “heretge formal i contumaç”. El dia de l’execució va ser passejat per València vestit amb una hopa negra, emmanillat i dalt d’un ase, fins a la forca de la plaça del Mercat. Tenia quaranta-vuit anys. Segons Gaspar Bono Serrano, a Suplicio de un Deista (1870), va trigar a morir per la poca traça del botxí i, una volta mort, el seu cos fou introduït dins una bóta pintada amb flames i serps i llançat al riu Túria. Aquell espectacle va causar una forta impressió entre els valencians i va aixecar protestes en unes quantes cancelleries europees, mentre el govern de Madrid mirava cap a una altra banda. El diari londinenc The Times, en l’edició del 24 d’agost de 1826, presentava Ripoll com un home caritatiu, que donava als pobres allò que no li era imprescindible i que ensenyava gratuïtament als fills de les famílies humils, prova –segons el rotatiu– que havia entès i practicat el veritable sentit de la religió.

La mort de Gaietà Ripoll va ser un escarment públic. L’execució pretenia de projectar por, refermar l’autoritat i disciplinar la societat mitjançant l’exemple. Però el temps ha acabat invertint el sentit d’aquell gest: avui, qui encarna la dignitat és la víctima; qui queda moralment condemnat és el sistema que la va perseguir. Per això és important de rescatar-ne la memòria de l’oblit i de restituir-li el lloc que li correspon.

Homenatjar Ripoll és, en definitiva, molt més que recordar un episodi tràgic. És reivindicar la llibertat de consciència, el valor de l’educació i la necessitat de preservar una cultura cívica fundada en el respecte per la pluralitat. També és assumir que la democràcia exigeix memòria, i que la memòria sempre incomoda els hereus de la intolerància.

Gaietà Ripoll mereix ser recordat com allò que va ser: un home íntegre, un mestre fidel a la seua consciència i una víctima de la barbàrie. Preservar-ne el llegat és una manera d’enfortir el present i de protegir el futur.