22.09.2025 - 21:40
Nuria Ruiz Tobarra és el nom de la jutgessa encarregada d’instruir la peça agrupada que fa referència a les responsabilitats penals derivades de la gota freda de l’octubre del 2024. Ara com ara, es pot dir que fa una tasca exemplar. Té com a mandat determinar si les actuacions de les diferents administracions durant aquella catàstrofe constitueixen matèria delictiva i, en cas que fos així, delimitar-ne les responsabilitats. Les associacions de víctimes que exerceixen les acusacions, segons els testimonis, se senten acompanyades i escoltades, i això, encara que hauria de ser una obligació dels poders públics, cal valorar-ho. No comparteixen aquesta opinió, tanmateix, Salomé Pradas, ex-consellera responsable d’Emergències, i Emilio Argüeso, qui era llavors el seu secretari autonòmic del ram, que ja han demanat que siga revocada. El Consell General del Poder Judicial, de fet, ha obert diligències en aquest sentit. Tenint en compte que parlem d’un oxímoron quasi pur, és a dir, de la justícia espanyola, no es pot descartar cap desenllaç.
Perquè és important tindre en compte aquestes coordenades: el jutjat de Catarroja del qual és titular Nuria Ruiz investiga les responsabilitats penals i, així mateix, quan dictamine una resolució, aquesta serà recorreguda davant d’una instància superior. De la mateixa manera, mentre Carlos Mazón siga president de la Generalitat i, doncs, gaudesca de l’aforament, no podrà ser investigat per aquest jutjat, sinó que, en cas que es donàs aquest supòsit –que, sense aquest aforament, ja s’hauria donat, d’altra banda–, automàticament, la causa passaria al Tribunal Superior de Justícia del País Valencià. I ací –i molt menys més cap amunt– les jutgesses de Catarroja cedeixen el testimoni als amics de l’ànima de Francisco Camps. Literalment, de fet.
Recordar aquestes coordenades, tot i que elementals i evidents, ve a tomb ara mateix, perquè, per a qui segueix quotidianament la política valenciana, Nuria Ruiz Tobarra, a més de la titular del jutjat de Catarroja, també és la cap de l’oposició. I això, no cal dir-ho, és un problema ben gros.
Al País Valencià, de fet, fa ja uns quants anys que patim aquesta distorsió, cosa greu: ens quedem sense política i, a més, deixem la sentència –mai tan ben dit– en mans d’un àrbitre casolà que xiula al Santiago Bernabéu. Ho podem veure amb els governs de l’esmentat adés Francisco Camps, de fet. Si qui ha de dir-nos que aquella època va ser la de la cleptocràcia generalitzada és un jutge espanyol, arribat el moment, aquest dictaminarà el mateix que, de fet, ha acabat dictaminant: innocent. I ara Camps ressorgeix com a au fènix i es presenta victoriós contra una campanya inquisitorial que, amb una dotzena d’acusacions, no ha pogut demostrar culpabilitat de res. No és broma: Camps ha estat un governant impol·lut, doncs. Santo subito.
En el cas de Mazón, encara és pitjor. Demostrar que Mazón és culpable penalment de les morts causades per la gota freda és certament difícil. Ho seria també en un sistema judicial més o menys íntegre, no parlem ja del que ens toca: l’espanyol. I, en tot cas, aquesta responsabilitat judicial tardaria molt a arribar. Ara bé, el més probable és que, siga com siga, n’isca indemne. I, doncs, com que hem posat tots els ous en la cistella de la justícia espanyola, Mazón hauria tingut un comportament correcte i El Ventorro seria allà on tocaria ser.
Políticament, tanmateix, Mazón no té absolució possible. I és que en qualsevol sistema democràtic la responsabilitat política no la delimita el codi penal. No cometre un delicte no és prou per a ser un bon governant. Aquestes són evidències que, de vegades, sembla que queden molt lluny del debat polític valencià, i ací les responsabilitats són compartides.
Ara bé, desfer-se de Mazón no és igual que desfer-se del PP, perquè quina és l’alternativa? D’una banda, el PSOE, que planteja el mateix escanyament econòmic i fiscal del país que abans de la catàstrofe i que proposa com a candidata a l’alcaldia de València un membre d’aquell infaust CECOPI, que no té, òbviament, les mateixes responsabilitats que Mazón i companyia, pel que fa a la tragèdia de la gota freda, però que és impossible justificar que meresquen un premi gros com el cap i casal, i, d’una altra, Compromís, que, quan, per fi, ha volgut posar fi al seguidisme del PSOE amb què tothom els identificava, s’ha dividit i ha visualitzat aquest trencament. Mala peça al teler.
De cara a construir un canvi, el carrer ha fet el seu paper, però, lògicament, aquest té les seues limitacions. Aquesta setmana –onze mesos, ja!–, les associacions i la societat civil tornaran a manifestar-se. No se’ls pot demanar més. En aquest sentit, cal que els actors institucionals facen política i, per tant, assumesquen les seues responsabilitats, com a requisit previ a plantejar una alternativa. Ho han fet? És evident que Mazón i el PP, no. Però la realitat és que el PSOE tampoc. Sense que es puguen equiparar les responsabilitats corresponents, òbviament –i hi torne a insistir–, però sense que es puguen negar tampoc.
Si l’alternativa a Mazón i el PP és l’abandonament posterior, la deixadesa i la desídia i que, ni tan sols amb una DANA pel mig, es puga plantejar ni que siga una solució mínima i temporal per al problema del deute i el finançament, la conseqüència lògica és la frustració i l’abstenció. I, és clar, que els valencians no sabem votar i que, si fóssem negres, votaríem el KKK i bla, bla, bla. Perquè la jutgessa de Catarroja segur que no té competències en hisenda i model de finançament.
