Més enllà de Corina Machado: quins són els rostres de l’oposició veneçolana?

El segrest del president de Veneçuela, Nicolás Maduro, per part de militars nord-americans ha trastocat l’escena política. L’oposició antichavista va celebrar amb fervor l’operació, però no hi ha res que faci pensar que Donald Trump vulgui lliurar-los les regnes del govern. “Primer hem d’arranjar el país. No s’hi poden fer eleccions. És impossible que la gent pugui votar”, ha declarat.

Trump ha insinuat que la supervisió nord-americana de Veneçuela pot durar anys. I, mentre Maduro espera judici a Nova York, qui ha agafat el relleu al Palau de Miraflores de Caracas és la qui fins era ara número 2 del règim, Delcy Rodríguez. “Ens dóna tot allò que creiem necessari. Ens tracta amb molt de respecte”, ha dit d’ella.

Unes paraules que no deuen haver agradat a María Corina Machado, la principal dirigent de l’oposició antichavista i premi Nobel de la pau. “És bona dona, però no té suport ni respecte intern a Veneçuela”, ha dit Trump com a justificació per no haver-la designat presidenta interina.

Segons la premsa nord-americana, el fet que el president dels EUA hagi deixat plantada Machado es deu a factors personals –haver acceptat un premi Nobel que creu que li pertany–, però també polítics. Segons que sembla, la CIA avala una transició capitanejada amb elements del règim per mantenir l’estabilitat, sobretot a l’exèrcit.

Machado, conjuntament amb Edmundo González –el candidat que va disputar les darreres eleccions presidencials a Maduro–, són els rostres més coneguts de les files antichavistes. L’oposició, força fragmentada, té més dirigents destacats i mediàtics, tot i que molts són a l’exili.

Ahir, les institucions veneçolanes, sotmeses a una forta pressió externa, van anunciar que posaven en llibertat un “nombre important” de presoners polítics. Van assegurar que era un gest orientat a la “cerca de la pau” interna del país. Entre els alliberats hi ha el valencià Ernesto Gorbe Cardona.

María Corina Machado

Machado és la gran dirigent opositora. El 2024 havia de ser la rival de Maduro a les eleccions presidencials. De fet, va arrasar a les primàries de l’oposició, però no es va poder presentar perquè complia una inhabilitació de quinze anys per haver animat a imposar sancions internacionals contra el règim i haver ajudat Juan Guaidó en l’intent de cop del 2019.

Venezolanos, llegó la hora de la libertad. pic.twitter.com/ehy20V1xm9

— María Corina Machado (@MariaCorinaYA) January 3, 2026

La seva carrera política va començar fa gairebé quinze anys, però anteriorment havia fet activisme amb la plataforma civil Súmate. El 2010 es va convertir en la diputada més votada de l’Assemblea Nacional i, un any després, va fundar Vente Venezuela, un moviment polític amb faccions conservadores i liberals.

El 2014, en les grans protestes contra el primer govern de Maduro, va guanyar més pes dins l’oposició, aleshores comandada per figures com ara Leopoldo López i Guaidó. De fet, aquella primavera, Machado va ser inhabilitada per primera volta i va perdre l’acta de diputada.

L’exili dels principals dirigents antichavistes la va col·locar en la primera fila. Aquesta tardor va rebre el premi Nobel de la pau. El comitè noruec la va definir com “un dels exemples més extraordinaris de valentia civil a l’Amèrica Llatina d’aquests darrers temps”. Les setmanes posteriors, va animar el govern dels EUA a intervenir militarment a Veneçuela.

Machado va abandonar clandestinament el país per a recollir el Nobel i, d’aleshores ençà, no hi ha tornat. “Tornaré tan aviat com pugui”, ha dit. Arran de la negativa de Washington de lliurar-li la presidència interina, s’ha ofert a Trump a compartir el Nobel, cosa que l’acadèmia ja ha dit que no és possible.

Edmundo González

González és el president de mesa de la Unitat Democràtica (MUD), el gran paraigua electoral de l’oposició. Abans d’entrar en política va fer carrera diplomàtica. Als anys 1990 i principi dels 2000 va ser ambaixador a Algèria i l’Argentina. També va participar com a mitjancer en les negociacions perquè Veneçuela s’incorporés a Mercosur, tot i que el país n’és suspès d’ençà del 2016.

El 2024 va esdevenir candidat de l’oposició a les eleccions presidencials, una volta la inhabilitació va impedir que ho fos Machado. De fet, la dirigent havia designat com a relleu Corina Yoris –sense militància política ni experiència en càrrecs públics–, que no va rebre l’aval del Consell Nacional Electoral (CNE).

El CNE va atorgar a Maduro la victòria a les eleccions, amb gairebé el 52% dels vots, per bé que no n’ha publicat mai les actes. L’antichavisme diu que hi va haver frau electoral i estima que González va guanyar amb el 67% dels vots. Uns quants països, com ara els Estats Units, l’Argentina, Itàlia, Alemanya, el Japó, França i el Canadà el van reconèixer com a president electe.

Maduro va negar el frau i es va aferrar al poder, cosa que va desencadenar una nova onada de protestes. El setembre del 2024, la fiscalia va emetre una ordre de detenció contra González per suposada usurpació de funcions, sabotatge i conspiració, entre més delictes. Poc després va abandonar Veneçuela i es va exiliar a Madrid.

Ha viscut el segrest de Maduro de l’exili estant. El dia de Reis es va reunir amb l’ex-president espanyol Felipe González i va defensar d’emmirallar-se en la transició espanyola per aplicar-la a Veneçuela.

Los procesos de transición democrática no son lineales ni simples. Requieren experiencia, visión histórica y la capacidad de distinguir entre lo urgente y lo esencial.

La democracia se construye con principios firmes y decisiones responsables, incluso en los contextos más… pic.twitter.com/filk3y3QGb

— Edmundo González (@EdmundoGU) January 6, 2026

Juan Guaidó

Guaidó ha estat una de les figures més prominents i de carrera més fulgurant dins l’antichavisme, fins que l’abril del 2023 es va exiliar a Miami. Va començar l’activisme polític en els moviments estudiantils. El 2009 va participar en la fundació del partit opositor Voluntat Popular, encapçalat per Leopoldo López.

El 2010 va ser elegit per primera volta com a diputat de l’Assemblea Nacional. Les protestes del 2014 contra el primer govern de Maduro van alimentar el seu ascens públic i polític, sobretot arran de la detenció de López. El 2015, amb més dirigents del seu partit, va fer una vaga de fam per a exigir eleccions.

Aquell mateix any va revalidar l’acta de diputat a l’Assemblea Nacional, on l’oposició va aconseguir la majoria, cosa que va desencadenar una guerra oberta amb Maduro, que finalment va respondre amb eleccions per a crear una Assemblea Constituent –boicotades per l’oposició– que havia de redactar una nova constitució.

El gener del 2019, en plena crisi institucional, amb dues cambres legislatives, Guaidó es va convertir en la persona més jove a ser elegida president de l’Assemblea Nacional. Dies després va desafiar el règim de Maduro i es va autoproclamar president de Veneçuela en un acte al centre de Caracas.

En el discurs va dir que tenia la intenció de formar un govern de transició, amnistiar els presoners polítics i convocar eleccions. Una cinquantena de països, entre els quals els Estats Units, França, el Regne Unit i Espanya, el van reconèixer com a president. Sense poder real, Guaidó va crear un govern paral·lel i també una xarxa diplomàtica pròpia. A l’abril va dirigir, sense èxit, l’anomenada operació Llibertat, un alçament cívico-militar contra Maduro.

El desembre del 2022, amb el desgast del valor simbòlic del govern interí –cada volta més discutit i esquitxat per polèmiques–, els partits opositors van decidir d’eliminar-lo. Així, també es va esfumar bona part de l’ascendència de Guaidó en l’antichavisme. L’abril del 2023 es va exiliar a Miami.

Leopoldo López

Leopoldo López és segurament el rostre més carismàtic que ha sorgit dels cercles opositors. Va passar més de tres anys empresonat pel seu paper en les protestes contra Maduro del 2014. Actualment viu exiliat a Madrid. Entre el 2000 i el 2008 va ser batlle de Chaco, a l’àrea metropolitana de Caracas.

El 2008 es va voler presentar a les eleccions municipals a la capital, però no ho va poder fer perquè va ser inhabilitat per suposades irregularitats i corrupció. El 2014, el Tribunal Interamericà de Drets Humans va exigir que li retiressin la inhabilitació, però les autoritats electorals veneçolanes ho van refusar.

Aquell any, López va ser un element clau en les protestes contra el primer govern de Maduro. Arran d’això, la fiscalia el va acusar d’instigació pública, entre més delictes. El 18 de febrer, en una manifestació multitudinària a Caracas i després de ser aclamat per la massa, es va lliurar a la Guàrdia Nacional Bolivariana i va ser empresonat.

El 10 de setembre de 2015 la justícia veneçolana el va condemnar a tretze anys i 9 mesos de presó. Organismes internacionals, entre els quals l’Alt Comissionat de l’ONU per als Drets Humans, van reclamar-ne l’alliberament. Durant l’empresonament, la seva parella, Lilian Tintori, que també havia participat en les protestes contra Maduro, va agafar relleu polític.

L’estiu del 2017, al·legant motius de salut, López va passar a arrest domiciliari, on va romandre fins el 30 d’abril de 2019, quan, aprofitant l’alçament cívico-militar contra el règim, va abandonar casa seva. Tanmateix, arran del fracàs de l’operació, es va haver de refugiar a l’ambaixada xilena i, més tard, a l’espanyola. L’octubre del 2020, després d’escapar-se de la delegació diplomàtica, es va exiliar a Madrid.

Henrique Capriles

Capriles és de les poques figures de l’oposició antichavista que continua en actiu a la política institucional, després d’enfrontar-se a Hugo Chávez i Nicolás Maduro. Actualment, és diputat de l’Assemblea Nacional, cosa que li ha fet rebre moltes crítiques de les files opositores, que havien promogut l’abstenció en les eleccions de la primavera passada.

Nuestra Venezuela vive momentos de tensión e incertidumbre. Tiempos complejos que nos imponen actuar con responsabilidad, no rendirnos ante la desesperanza y seguir luchando hasta conquistar la democracia y el bienestar de todos los venezolanos.

Cualquier solución debe ser…

— Henrique Capriles R. (@hcapriles) January 5, 2026

Es va presentar quan les autoritats electorals li van retirar la inhabilitació. Va ser candidat sota les sigles d’Un Temps Nou –amb altres cares conegudes com Tomás Guanipa i Iván Stalin González–, i arran d’això el van expulsar de la seva antiga formació, Primer Justícia. Fa poc que ha estat vist, amb cara llarga, en la presa de possessió de Delcy Rodríguez com a presidenta encarregada.

Capriles té una llarga trajectòria política. El 1999 va ser president de la cambra de diputats. Entre el 2000 i el 2008 va ser batlle de la ciutat de Baruta –prop de Caracas– i, més tard, governador de l’estat de Miranda, entre el 2008 i el 2017. Aquell any va ser inhabilitat per suposades irregularitats –també va ser esquitxat pel cas Odebrecht de finançament il·legal– en el seu mandat.

El 2012, va ser el candidat opositor a les eleccions presidencials, que va perdre contra Chávez. Va aconseguir el 44,3% dels vots, gairebé onze punts menys que el seu rival. L’any següent, arran de la mort Chávez, va competir amb Maduro per la presidència. El resultat –amb acusacions de frau–, va ser un frec a frec. Segons l’òrgan electoral, Maduro va aconseguir el 50,6% dels vots i Capriles el 49,12%.