Merèixer

  • Sobre la nacionalitat legal, no la pròpia, i qui en té dret

Mercè Ibarz
18.10.2025 - 21:40
Actualització: 18.10.2025 - 22:39
VilaWeb
Detall de ‘!Whaam!’, de Roy Lichtenstein el 1963.

Trec el so de la tele quan apareix un de Vox, com abans ho feia amb els de Ciutadans i ara ho faig també amb els del PP, els d’aquí i els d’allà. Veient-los la cara en tinc prou. Els llavis despectius i la fatxenderia solen ser més comunicatius en els seus casos que els de polítics d’altres formacions, encara que d’això en podríem parlar més, que els petulants imperatius en són uns quants en els parlaments que ens governen (o no, sense pressupostos). Diguem que amb els que he esmentat tinc menys paciència. Són tan previsibles que sé que no em perdo res si no els sento ni els escolto, desconnecto ben de gust de les goyesques performances castisses de la presidenta que menja fruita, etc. Però l’altre dia em vaig despistar un moment. Estava fent més de dues coses a la vegada i pam, la tele va dir: “La nacionalitat espanyola no es compra” (no recordo ara mateix si també va dir que “no es ven”, com a la cançó del “carinyu verdaderu”). Pausa dramàtica, i pam, continuació: “La nacionalitat espanyola es mereix.”

Alça, Manela, vatua l’olla, bufa i unes quantes expressions més. Dispenseu la regressió tronada, les interjeccions vellardes, és que fa temps que no sentia una cosa així. “La nacionalitat espanyola es mereix.”

Vaig tenir una al·lucinació, més ben dit, una il·luminació: Si aquest home la mereix, segur que jo no. Si aquest home altiu tan cofoi del seu mèrit és el model i aquesta és la divisa que demanarà als migrants, que tantes feines ens fan i que tenen tot el dret dels papers legals que encara no tenen després d’anys de treballar, siguin quines siguin les condicions de feina, perquè hom considera que encara no han demostrat que “s’ho mereixen”, que ja em direu com es menja això de “merèixer” una nacionalitat si no és d’aquesta manera, vivint i treballant, amb uns primers papers que permetin treballar fins a obtenir la condició definitiva, si aquest home és la mostra, em faig creus que servidora tingui la mateixa nacionalitat. No és l’únic, ni l’única, amb qui em faig creus.

Una bona interjecció catalaníssima havia exclamat dos o tres dies abans que la tele m’havia agafat igual de despistada, mirant el mòbil segurament, quan la de Ripoll va engegar, en el debat parlamentari d’aquí sobre l’habitatge: “És que som massa gent, aquí hi sobra gent.” Mica de gràcia em fa compartir nacionalitat amb la dona ofenedora de veu greu i verb amenaçador. En comparteixo l’idioma, que em permet entendre-la del dret i del revés, millor i tot que al pepero gallec que amb prou feines el parla. Encara hi ha classes, a més, que es deia (també) abans: la dona no va apel·lar als mèrits dels migrants com a condició perquè s’hi puguin quedar amb papers legals, es va limitar a demanar-ne l’expulsió. Som massa gent, hi sobra gent. Clar i català.

El llenguatge desfermat i autoritari galleja en els “debats” parlamentaris i en tants espais “informatius” i de “debats” televisius. No és solució engegar el televisor només per veure-hi plataformes, ho sé, però la salut és la primera cosa a atendre. I votar en conseqüència.

Recomanem

Fer-me'n subscriptor