Carles Peris, secretari general de la Unió Llauradora i Ramadera, el sindicat agrari valencianista i progressista de referència, no ha fet botiges, a l’hora d’explicar les conseqüències que podria tindre per al camp valencià l’entrada en vigor del tractat de lliure comerç proposat entre la Unió Europea i el Mercosur, l’àrea econòmica integrada del Brasil, l’Argentina, el Paraguai i l’Uruguai: “No tindrem futur.” No es tracta de cap crit apocalíptic ni alarmista, sinó d’una constatació molt palpable, per poc que u s’interesse per l’estat del sector primari valencià, més encara si s’analitza, encara que siga per damunt i a l’engròs, la incidència del tractat de lliure comerç vigent amb Sud-àfrica.

Algú, tanmateix, hi podria objectar que quin problema hi hauria, si el camp valencià encara continua perdent pes econòmic, si això no és un símptoma del progrés i que, d’altra banda, no es pot mantindre viu artificialment un sector que se suposa que no és competitiu per si mateix. A més, qui vol, ara com ara, treballar el camp? I cal reconèixer que es tractaria d’unes objeccions ben poc extemporànies, ja que és la imatge més típica i tòpica que ens en ve projectada per part del sistema, en tots els àmbits. El camp està molt bé com a element retòric i decoratiu, però resulta un problema, a la mínima que es tracta de donar-hi suport efectiu.

Així doncs, per què és important tot aquest afer del Mercosur? Doncs per moltes raons, la major part de les quals ben fonamentals i crítiques. Primer de tot, de fet, perquè cal denunciar i posar fi a la fal·làcia d’aquest “lliure comerç” neoliberal, que, de lliure, no en té res. El camp valencià no hi pot comerciar lliurement, en aquestes condicions, perquè implica competir amb una mercaderia que arriba d’uns països amb uns nivells sanitaris i de drets laborals que fan que tinga un preu de venda més baix que el preu de cost ací. I, tal com ha declarat Nando Durà, també de la Unió, “ni hi podem competir ni hi volem competir”. Aquesta és la clau, de fet.

La desregulació del comerç internacional té una contrapartida en una desregulació de facto de les condicions en els països d’origen. Quin sentit té aplicar unes exigències concretes a la teua producció local, si després importes de l’altra punta del món unes mercaderies que no les compleixen? Quin sentit té prohibir pesticides –alguns dels quals perquè hi ha sospites que són cancerígens– i, en acabant, importar productes tractats amb aquests mateixos pesticides? Quin sentit té dotar-nos de legislació per a protegir –teòricament– l’espai laboral contra els abusos, si després importem productes que s’han elaborat en unes condicions que, a casa nostra, serien qualificades d’esclavatge o semiesclavatge? I ja n’hi ha prou, de l’altra fal·làcia que diu que aquests processos impulsen el benestar en els països d’origen, perquè se sap perfectament que el principal efecte que tenen és que el gran capital i els fons d’inversió d’ací o del nord global deslocalitzen la producció al sud global, simplement, per abaratir-ne costos, perquè aquesta és la lògica de la globalització neoliberal.

Una lògica que, evidentment, destrueix el planeta. Els sistemes polítics europeus s’omplin la boca de retòrica ambientalista i, sobretot, el seu vessant teòricament progressista no fa més que alertar dels perills del negacionisme climàtic, però, al mateix temps, ens proposa desmantellar el poc de sector agrícola que queda ací per importar els productes de l’altra punta del món. Si precisament aquesta lògica de la globalització neoliberal és el principal factor d’acceleració del canvi climàtic! El PSOE, per parlar clar, ens proposa portar les taronges dels antípodes i ampliar a més del doble el port de València –perdó: el port de Madrid– mentre ens alerta del dimoni negacionista de Vox. Busca qui t’ha pegat!

I, de la mateixa manera, l’establishment europeu –i autoqualificat d’europeista!– ens alerta contra les derives autoritàries i antidemocràtiques, però, només una setmana abans que el Parlament Europeu aturàs temporalment l’aprovació del tractat amb el Mercosur, ja s’havia desplaçat al Paraguai a signar-ne amb tota la pompa i ostentació l’aprovació, en un procés que no havia tingut, com és habitual, d’altra banda, la més petita participació política, que no fos la de les negociacions entre els executius estatals, sense, per descomptat, parar gens d’atenció a les protestes del camp.

Ara bé, és clar que tot açò no és producte d’un parell de mesos. Ni tampoc d’un parell d’anys ni d’un parell de dècades. El camp valencià, ras i curt, dins del sistema nacional espanyol, no té futur. Com a exemple paradigmàtic, el sector agrícola valencià, tot i que és el tercer de l’estat en pes absolut, rep unes trenta vegades menys d’ajudes de la PAC que Andalusia o Castella i Lleó. Espanya és un sistema dissenyat en benefici dels grans terratinents, mentre que el nostre és un model d’explotacions xicotetes agrupades en cooperatives, que té molt poc a veure, en general, amb el model de finques de la Casa d’Alba que s’emporten les ajudes europees en massa. És, de fet, un model a preservar i reivindicar, perquè ens ajuda a gestionar el territori, tal com raonava un altre representant de la Unió, Dani Carbonell, i, a més, fins i tot, ens pot dinamitzar l’economia per allunyar-la de la turistificació nefasta en què estem immersos. No caldria dir tampoc que és també un model més just.

El camp, en definitiva, és vida. Que ens ho diguen als valencians de l’Horta Sud, que vàrem veure com els tractors dels nostres llauradors eren els primers que arribaven als nostres pobles a doblar el llom després de la barrancada! Quan a Carlos Mazón encara no li havia baixat la mona i la cabra de la legió encara no havia assenyalat per on parava Paiporta o Catarroja a l’exèrcit espanyol, els nostres llauradors ja eren als nostres carrers amb els seus tractors retirant-ne els cotxes.

Necessitem una aposta de país que no només protegisca, sinó que impulse el sector agrícola valencià. Es tracta d’un objectiu estratègic. Ben enfocat i amb criteris de conreu ecològic, ens aprofitaria per oferir també un horitzó laboral de més qualitat i de més expectatives laborals que no el turisme low cost que ens domina. D’altra banda, ens ajudaria a combatre l’emergència climàtica, que ens demana produir i consumir localment, sempre que siga possible. I, en aquest sentit, pensant globalment i actuant localment, posaríem el nostre granet d’arena per a frenar una nociva globalització neoliberal que ens està arrabassant literalment la vida. Finalment, seria un projecte d’empoderament democràtic i sobirà, contra un establishment que ens veu com un simple resort turístic a explotar.

Encara som a temps, per tant, de parar el tractat de fal·laç lliure comerç amb el Mercosur, com a gest de solidaritat també amb els camperols sud-americans, i fer el primer pas per a derogar també els altres tractats, començant pel de Sud-àfrica, que tant de mal ha fet al sector citrícola aquests últims anys en què ha estat en vigor, i més que en farà, ara que ja funciona sense aranzels. Un tractat de Sud-àfrica que, a propòsit, només beneficia el gran capital d’ací que hi deslocalitza la producció i els grans terratinents d’allà, colonialistes blancs hereus del sistema de l’apartheid. Ens hi juguem ni més ni menys que la terra, en tots els sentits.