Mercè Ibarz: “Crec en la companyia vital dels morts estimats”

Mercè Ibarz acaba de publicar el llibre Una noia a la ciutat (Anagrama), un relat sobre la seva arribada a la Barcelona fosca de l’any 1971, que retrata com la llum va omplint la foscor amb el pas del temps. Amb un recorregut pels pisos on va viure, ens ensenya com canvia la ciutat i la gent que hi viu. La mort del dictador hi és present, com també el desconcert per un temps canviant sense rumb previst. Una noia a la ciutat no és un retrat de Barcelona. Però també ho és, sobretot, del seu cor antic, que li dóna ànima. Com l’escriptura d’Ibarz ens té acostumats, les frases netes i clares són una palanca cap a la reflexió i la immersió en els anys 70 i 80. Allò que és íntim, profund i personal agafa la volada d’allò que és col·lectiu. Des de la portada fins al final, el llibre és claror. No hi ha plany. Escrit després de la mort del seu home, Lluís Pau, el relat que tenia al cap de feia anys pren forma, però ara serà diferent. El dol es transformarà en celebració. Aviat és dit! L’absència en presència. L’escriptora s’arrisca a passejar el lector pel fil de la memòria i l’empeny cap als seus records.

En aquesta entrevista parlem de l’amor, l’amistat i la mort sense por. Ibarz, sempre tan allunyada dels clixés, ho fa repensar tot amb tonalitats noves. L’amor s’hi nota, en el llibre. Un amor també cap al lector, cap a l’escriptura que connectarà autor i lector per esdevenir conversa.

—Aquesta portada amb la vostra fotografia és preciosa. Com se us va acudir?
—De sempre les portades dels meus llibres les suggereixo i me les accepten. La portada forma part del llibre en el sentit íntim quan la decideix l’autor.

—És una fotografia que expressa moltes coses: alegria, complicitat, joventut… La vau cercar expressament?
—La veritat és que no miro fotos gaire sovint, perquè són molts records, però aquesta em va aparèixer. I llavors ho vaig consultar a l’editorial. Primer vèiem que estava una mica desenfocada. En Lluís ja tendia a fer fotos així, feia els seus jocs. Vam dubtar una mica, però de seguida vam trobar que potser millor deixar la foto tal com era perquè podia transmetre el temps que havia passat i un cert retorn a l’analògic.

—Aquesta mirada alegre és també la mirada del llibre?
—El llibre és una celebració de moltes coses. He procurat eliminar la cerimònia del dol i, de fet, pel que ja m’han dit alguns lectors, és un llibre lluminós.

—Si no s’hagués mort en Lluís, el vostre home, aquest llibre existiria?
—Fa molt temps que el volia fer, aquest llibre, fa molts anys que tenia aquest títol. Parlar dels pisos compartits, amb qui els comparteixes i què passa i què no passa, com a reflexos de l’època. La ciutat caminada, la ciutat viscuda, la ciutat descoberta des del rerepaís. És un llibre que hauria fet amb aquest títol, però que havent-se mort ell és del tot diferent. En Lluís, el meu home, era molt, molt discret i no li faria gens de gràcia estar tan present, no sé com m’ho hauria fet si l’hagués escrit en vida seva: s’hi hauria hagut de conformar, no l’hauria pogut fer sense parlar d’ell.

—No és un llibre nostàlgic. Hi citeu Simone Weil, que diu que l’amor no és un consol, que és llum.
—La Barcelona a la qual arribo és una ciutat extraordinàriament fosca. També era fosca pel moment vital que passava la ciutat. En el llibre hi ha tot aquest component de com et mous en una ciutat quan hi arribes i no coneixes ningú, i que les coses a què et pots agafar són els estudis, les colles que trobes perquè vius en pisos compartits. La llum, a poc a poquet, va arribant, en el meu cas, gràcies a l’amor i a l’amistat, que són traçats com un mapa de la ciutat, un mapa dels sentiments. El llibre se centra en els anys setanta i vuitanta, acaba quan em poso a escriure La terra retirada. En aquells anys, els canvis en la manera de viure l’amor són canvis forts. Anys sense mòbils, sense internet, en què la música se sent en disc, en vinils, no hi havia ni CD, el cine es veu en sales de cine, sense algoritmes!

—Dieu que l’amor és més que estimar.
—Doncs sí, estimar és alguna cosa més. Això ho diu Beckett, que és una figura bastant tutelar del llibre, en Lluís el seguia molt. El fet d’estimar és haver d’estimar fins i tot la distància que hi ha entre tu i l’altre. I les diferències, si vols que duri.

—Perquè duri l’amor ho has de voler?
—Això ho veus retrospectivament, encara que no sàpigues ben bé com ha anat. L’amor no és una equació, no és una fórmula i ja està, encara menys en aquells anys en què havien canviat moltes coses en les relacions. La durada també. Com que hem estat una parella de cinquanta anys, en moltes ocasions m’ho he plantejat. Alguna vegada que algú m’ho ha preguntat: doncs com ha anat això? I llavors sempre ho dic: tossuderia, fe i paciència, per descomptat. La durada també vol dir alts i baixos. Nosaltres hem estat temporades separats d’ambients, diguéssim. Ell en un determinat moment va començar a prendre’s molt més seriosament la música i necessitàvem espai en aquest pis que no és gaire gran, i jo tenia un estudi.

—És l’època de l’amor lliure?
—Això ja ve de les idees llibertàries dels anys trenta. El poliamor, que en diuen ara, potser és el mateix. En tot cas, em crida l’atenció que no en diguin “lliure” potser en fan ironia. En va quedar d’aleshores –crec, quan hi penso– el respecte per l’amor, la idea que no s’hi ha de renunciar, també que implica compromís.

—En llegir el llibre, l’absència d’en Lluís es torna presència.
—Sí, és el que visc. La mort té moltes cares i l’amor també. La mort et pot posar en contacte amb cares de l’amor de l’altre de què tu mateix no eres tan conscient, amb moltes coses que no veies, entre les quals els actes d’amor que donaves per fets, si no rutinaris, de la vida diària, que després valores d’una altra manera. Escriure per a mi és tant memòria com imaginació. Sempre és així però en aquest cas més. L’una i l’altra van juntes; si no, no existeixen. El mateix ser humà és un producte de la imaginació al llarg dels segles. Si no haguéssim volgut ser humans no ho seríem. Són coses palpables, gairebé físiques, hi ha moments que sento aquesta combinació de memòria i imaginació que m’abraça.

—Això és bonic, però no en parlem. En el fons, parlar de les relacions amb les absències és tabú. És com si fes vergonya explicar aquesta intimitat.
—Personalment, crec en la companyia vital dels morts, en la seva transmissió de vida també. Potser habitualment ho diem d’una altra manera, diem que la mort és la mestra o la mestra principal. És a dir, la mort et fa adonar de les coses que realment importen. És una forma de dir-ho. L’important és aquella persona que ja no la veus físicament… I ara, quan dic això, em costa perquè el veig. I dius: no el pots tocar; però dius: bé, depèn… El que no pots és compartir el present diari, efectivament. Però hi ha el present viscut en el passat, el futur que no pot ser.

—En tot això hi té un paper molt important la memòria. El llibre és també una reflexió sobre la memòria.
—És un dels temes que guien el llibre. Recordem des del present… i alhora la memòria, individual, personal i intransferible, és canviant i imaginativa, com en un relat. La memòria té forma de conte.

—Però existeixen els records reals?
—I tots els altres. Records falsos, records inventats, records sobtats, records oblidats que retornen…

—Però no sempre són falsos?
—Com em va dir algú, els records falsos solen ser pistes. Alguna cosa et volen dir. Els records falsos, els inventats, tots els records són possibles. I a vegades un record fals acaba essent més veritable que molts records reals. Per sort, tenim la fotografia.

—També dieu que recordar és un risc i és un goig.
—La vida no és fàcil ni és senzilla. Tot el que importa costa d’aconseguir. Recordar pot ser un risc, sí.

—Perquè ens podem fer trampes?
—Perquè hi ha records difícils que encara et fereixen. I el record és un goig quan et torna moments que t’ajuden i et sostenen. Viure és acceptar que perdràs gent i també pot ser que puguis configurar la memòria i els teus records a favor teu. Hi ha molta gent enganxada als records penosos. Molta. La majoria de les malalties de l’ànima és de persones que no poden recordar més que coses dolentes, que no se’n surten. Les depressions són molt lúcides, quan estàs deprimit veus una cosa exagerada, però molt lúcida. Allà no t’equivoques, però la contrapartida d’aquesta intensitat del sentiment no et deixa veure altres coses que són al costat i et poden ajudar.

—Per fer aquest llibre heu hagut d’excavar molt en la memòria?
—No et pensis. Ha fluït tot. M’anaven sortint les coses importants de la meva vida i la meva parella, les deixava sortir soles. Després ha calgut fer un treball de reestructurar, perquè has de pensar en el lector. Ho he deixat fluir i ara que està fet m’adono que he deixat fora moments que han estat difícils. I quan penso per què no surten, em dic: això m’ha passat en una altra vida.

—En el llibre també hi ha el traç de l’amistat.
—En el llibre es parla de la dificultat de les relacions entre amigues, les ruptures sovint incomprensibles, molt intenses. Algú em va dir que és perquè les dones parlem més dels sentiments, però no ho crec, amb els amics també hi parlo de sentiments. Entre les dones hi ha unes implicacions i unes demandes de vegades més extremes, i d’això parlo.

—Sovint a l’amistat no s’hi dóna la importància que té, sobretot a l’hora d’estructurar-nos.
—Per a mi les amistats han estat molt importants. Jo era una noia rarota. A Saidí no tenia amistats d’aquesta intimitat tan forta. Per dir-ho d’alguna manera, neixo a Barcelona, en tots els sentits. La meva vida comença aquí. La vida anterior és una altra vida que no té l’estabilitat que tindrà la de Barcelona. Per altra banda, és lògic perquè fa més de cinquanta anys que estic aquí.

—Allà us sentíeu rara?
—Sí, les festes majors no m’agradaven, eren més aviat un calvari. Estava bé al cine. Es tanquen els llums i hi ha una història.

—Amb les amistats també heu patit. Hi ha aquesta paraula, “desamiga”. Per què fan patir tants les amistats?
—De vegades, les infàncies que reuneix l’amistat són infàncies difícils, que poca gent està disposada a reconèixer. La gent no en parla o adorna la infància. No és el meu cas. Potser per això estava acostumada a personalitats no sempre fàcils i acostumades als xocs. Entre dones joves hi ha sovint unes implicacions i unes demandes que no sempre coincideixen, som com miralls les unes de les altres, que topen.

—Heu parlat poc de la ciutat, de Barcelona. I és fonamental en el llibre.
—La ciutat vella per a mi va ser determinant. Encara ara, eh? A més, és on vivia en Lluís i amb ell ens coneixem i ens lliguem molt aviat, ja l’any 73. Ell vivia en un passatge de la Portaferrissa, tot em va encantar.

—La ciutat us enamora?
—A Barcelona li ho dec tot, és la meva mare: aquí m’he format, he trobat l’amor, l’amistat, l’ofici, l’escriptura. Adoro la ciutat vella, és una història d’amor també. Encara ara, malgrat que està molt “tensionada”, que diuen ara. Però bé, com que jo em sé els carrerons… Hi pots anar per dintre, de manera que quasi no t’hi trobes turistes, o t’hi trobes un turista com tu, tranquil. Encara ara, la ciutat vella m’abraça i em dóna un sentit veritable de formar part d’alguna cosa molt antiga, que continuarà. Sensació de permanència.

—Mirant-ho des del present, no parleu dels canvis respecte del passat amb malestar, hi ha estima.
—Per a mi, escriure és un acte d’amor i de passió. A la llengua, a les paraules, al teu idioma. Al que vols explicar. La crítica també és un acte d’amor, no dedicaries temps a una cosa que no t’importa. Fa poc he fet servir, per al Correllengua, una frase de la Rodoreda, dels anys vuitanta, amb què em sento realment identificada. Diu Rodoreda que malgrat les coses difícils que li han passat, encara té passions: escriure, el seu país, i “el meu idioma tan dúctil i bell que em permet d’aconseguir una frase neta i clara”. Escriure al més genuïnament possible i al mateix temps al més lliure possible. Tot el llibre és un acte d’amor: al meu company de vida, a la ciutat, a l’amistat, a la nostra joventut crítica. Vaig néixer en dictadura, hi vaig viure vint-i-un anys…

—La repasseu, aquesta època. En el llibre dieu que s’ha fet servir massa poc la paraula “dictadura”.
—Resulta sorprenent que per no dir “dictadura” s’hagi escrit de tantes maneres diferents: que si el règim, que si el franquisme, que si la postguerra… Això de la postguerra potser és el que m’emprenya més. Totes les guerres tenen postguerres i sempre són difícils, tant si guanyes com si perds. Però el que va passar aquí va ser una altra cosa. A poc a poc, se’n va sabent més i anem coneixent tota la massacre que va ser el franquisme durant els primers anys, i com allò va continuar essent una dictadura. És clar que hi havia coses que anaven canviant perquè per força el temps canvia les coses i més en els anys seixanta, que canviaven arreu. No podem amagar que el dictador va morir matant, sembla com si fes vergonya reconèixer-ho. Les generacions que naixem als cinquanta i seixanta som anomalies històriques. I no es tornarà a repetir que gent que provenim de classe subalterna puguem arribar a dirigir un diari o a fer-nos una trajectòria professional o creativa, o simplement comprar-nos un pis.

—Quan dieu això de la vergonya, creieu que no ho podem assumir?
—Les coses s’han d’assumir. Tot això no ha passat sol. Ha estat potenciat per com vam passar d’una dictadura a un règim parlamentari, sense la ruptura que hauria convingut.

—Quan expliqueu aquests anys, parleu de noies que se suïcidaven i ho relacioneu amb el moment polític que es viu.
—És molt difícil sempre parlar del suïcidi, de dir: a aquella persona què li ha passat? Algunes eren amigues de les meves amigues i en parlàvem. Però quan passa amb aquesta altra amiga, que en el llibre li dic B, ja és el 76. Crec que una persona pot representar un col·lectiu, pot representar un moment històric, pot representar alguna cosa més ampla que a ella mateixa. Aquella noia, que era molt intel·ligent i molt preparada i es va suïcidar, potser també era un efecte d’aquell moment de canvi que no semblava, al mateix temps, canviar gran cosa. Només havia passat un any, però crec que ja hi havia coses que es feien notar. Quan parlem del 1975 al 1978 tendim a parlar de la llibertat, d’Ocaña per la Rambla. Efectivament, això va ser així, però al voltant també hi havia molt desconcert, almenys en el meu cas. A casa ho vam viure amb desconcert. És a dir, no sabíem com et situaves respecte del que estava passant. Ja no es tractava de militar, almenys per a nosaltres. En aquell moment ja entrem a treballar als diaris. Era un clima en què no sabies per on podien tirar les coses. Per exemple, no teníem ni idea de què volia dir un parlament.

—Doncs, a vint-i-un anys us fan cap de política de l’Avui.
—Imagina’t! Per començar!

—És això que em dèieu ara, d’una generació que és una anomalia.
—En aquell moment no hi havia tants periodistes que poguessin escriure en català al ritme que demana un diari. Era tot desconcertant i no sabies a qui preguntar les coses. Ho havies de decidir tot pel teu compte. Tot era molt estrany.

—També parleu del moviment feminista i aporteu una mirada nova respecte d’alguns temes.
—El feminisme és una contracultura! Una contracultura que planteja una societat molt diferent. I això sembla que no s’ho creuen ni les mateixes dones que van configurar tota aquesta segona onada del feminisme. Durant aquests anys s’han fet exposicions sobre la contracultura dels 70 que feien els nois, i hi ha representades poquíssimes dones, com si no n’hi hagués hagut. I et preguntes per què no hi són a les exposicions. Són anys en què es van fer moltes coses, les edicions laSal van fer l’agenda de les dones, que se’n venien 30.000 exemplars. Com és possible que això no hi sigui? Això m’ha fet reflexionar sobre dues coses.

—Digueu…
—El feminisme de llavors era un moviment només de dones, de dir: no, això ho hem de fer entre nosaltres. Llavors era necessari, les dones pintaven molt poc en el món mascle. Les més radicals, que es deien separatistes, no volien veure un home ni de lluny. Diria que això ha creat un ressentiment entre els homes d’aquelles generacions, que són els que han acabat manant, que encara els dol. Això s’hauria d’estudiar i treballar més, la igualtat de drets (culturals, per exemple) ho exigeix.

—La segona?
—La segona és que no hi ha memòries. És ben curiós, que en un moment que el feminisme té com un dels seus mantres que el fet personal és polític no hi hagi memòries escrites.

—Què creieu que ha passat?
—Doncs el que ha passat a tot arreu, que un moviment així és difícil. No és igual fer una revista cuqui que mirar de canviar les mentalitats. És un treball molt seriós i les persones acaben enfrontades. Vivian Gornick et parla d’això als Estats Units. A França ha passat. Però hi ha testimonis i memòries, aquí no. També hi pot influir que no hem estudiat prou bé, o gens, quins efectes ha tingut la dictadura en la nostra formació emocional, sentimental, política, i en les maneres de relacionar-nos. Potser també per aquí van les coses, les relacions eren i són molt rígides en els camps polític i cultural.

—Els referents culturals són constants, especialment la música.
—Cada vegada entenc més que la cultura és allò que sosté una persona. Valoro el ganxet que feia la meva mare, els oficis m’agraden molt. Tot el que ajuda una persona a sentir-se ella mateixa. Després hi ha les aficions, el que anomenem l’alta cultura… Per a aquesta casa, la música és essencial.

—En Lluís s’hi dedicava?
—Sí, amb tot, també ha deixat llibres de poesia, hauria pogut ser un bon escriptor, era un bon periodista, però finalment es va decantar per la música. A Catalunya Ràdio era el savi principal de l’arxiu musical. De la música, ho sabia de tot. El muntatge cinematogràfic i la música m’han ajudat a escriure i estructurar els llibres. Amb contrapunts. Alguns lectors em diuen que el llibre és com una música que els fa anar per llocs diferents, com en la improvisació del jazz. Per improvisar has d’escoltar l’altre, no és una interrupció sense més ni més, sinó un diàleg… Escoltar tu mateixa el que acabes d’escriure i fer un petit solo. Parlant d’algunes pel·lícules que t’han marcat, per exemple.

—Diríeu que la vostra escriptura té ritme de jazz?
—En el jazz hi ha un fraseig, hi ha unes frases que són molt clares. En Miles Davis, en Bill Evans, al piano, les seves frases són impol·lutes. I les cantants també. S’entén tot. Hi ha aquesta frase neta i clara que diu la Rodoreda, quan parla de l’idioma dúctil i bell, perquè la música és dúctil i bella. El cine m’ajuda molt al muntatge, per això el llibre inclou cada cop més fotos.

—Per què les hi incloeu?
—Són com inserts poètics. La meva manera d’escriure rebutja la retòrica. La prosa poètica que persegueixo miro de trobar-la amb materials no sols escrits. Sense fotos el llibre no és el mateix. Procuro que les fotos no siguin una il·lustració, sinó que formin part del text, de la lectura.

—Reescriviu molt?
—Moltíssim. Ja ho diuen, que escriure és reescriure.  El primer esborrany costa, no saps si vas bé o no, si agafa una forma interessant, que sigui el que vols dir i que arribi al lector, per a mi escriure és una conversa, amb mi mateixa i amb els lectors. Reescric molt, sí, per afinar al màxim aquesta conversa. En la revisió de galerades m’han d’aturar. M’han de dir prou.

—Segur que ens hem deixat moltes coses. Voleu afegir res?
—Els canvis en l’habitatge dels joves ha estat bestial. Llogar no era car, els contractes eren indefinits. Estudiava i tenia feina pagada amb decència, tampoc no em va costar trobar la feina de periodista. Després va venir la disbauxa dels vuitanta en què no vaig participar, ni en Lluís tampoc, però hi va haver gent que va guanyar molts diners. I ara, quantes dificultats que s’han d’acarar, joves i no tan joves.

—…
— En el llibre m’ha semblat necessari explicar que la premsa en català ha tingut molts problemes. Nosaltres volíem ser periodistes en català, però les empreses eren molt febles. La premsa en català ha passat molts tràngols. Tot massa precari.