13.01.2026 - 21:40
|
Actualització: 13.01.2026 - 21:44
La tragèdia de la gota freda del 29 d’octubre de 2024 al País Valencià, amb un balanç de centenars de víctimes mortals, no és un episodi més del calendari informatiu: és un tall en la biografia d’un país. I, com tota ferida col·lectiva, exigeix veritat, justícia i reparació. El que veiem, en canvi, és la temptació constant de convertir el dolor en estratègia, la mort en “marc” comunicatiu i la memòria en un camp d’excuses.
Els whatsapps entre Carlos Mazón i Alberto Núñez Feijóo són el retrat d’aquesta deriva. Exhibeixen una jerarquia de prioritats que fa feredat. Quan l’emergència ja es desbordava, Feijóo no va posar el focus en la gestió operativa –evacuacions, confinament, alertes–, sinó en la iniciativa comunicativa: insistia a Mazón que liderara la comunicació, que portara “la iniciativa”, que això “és la clau”.
La clau. En una nit en què el país s’enfonsava, Feijóo pensava en el comandament del relat. I és encara més greu si ho comparem amb allò que revelen els missatges: aquella mateixa nit, Mazón ja parlava de desaparicions, admetia que estaven “desbordats” i alertava que ja començaven a aparèixer morts. Si la gravetat era sabuda en temps real en el cercle de poder, què justifica que l’alerta en massa als mòbils arribara a les 20.11 i, a més, sense ordenar el confinament que constava en un primer esborrany descartat?
Però el verí més corrosiu no és sols el retard: és la mentida. Feijóo va sostenir públicament que Mazón l’havia informat de tot “en temps real” des del primer moment. I, tanmateix, el 9 de gener de 2026, davant la jutgessa, va rectificar: admetia que no va ser així i ho rebaixava a un “error”. Aquesta rectificació no és una simple esmena semàntica. És la confessió d’un mecanisme clàssic: davant l’opinió pública, sobreactuar control; davant el jutjat, refugiar-se en el matís. Com si la veritat fóra un accessori de la conjuntura i no una obligació en una democràcia.
Aquí és on la reflexió sobre la mentida política deixa de ser filosòfica i es torna cruelment concreta. Si mentir no importa i l’única cosa que importa és tenir la majoria de part pròpia, quin balanç ètic podem esperar? Si el poder intenta confondre deliberadament la ciutadania perquè no distingisca entre veritat i falsedat, entre reconèixer i manipular, què queda per a la crítica pública? Hannah Arendt ho va formular amb una lucidesa que avui sembla escrita per a nosaltres: “La llibertat d’opinió és una farsa si la informació factual no és garantida.” I advertia també del dany definitiu de la mentida sistèmica: no que la mentida acabe imposant-se com a veritat, sinó que es corrompa el sentit mateix amb què ens orientem en el món real i que tot, fets, paraules, responsabilitats, quede suspès en una inestabilitat permanent.
Aquesta és, exactament, la pitjor herència de l’estratègia de Feijóo i Mazón: no sols han ofert versions canviants, sinó que també han contribuït a degradar el terreny comú de realitat que permet a una societat de jutjar amb criteri. Quan el dirigent que hauria de fer d’oposició responsable s’implica a apuntalar un relat inflat –“N’estava informat des del principi”– i després el desinfla al jutjat, el missatge que envia és terrible: la política no respon a la veritat, sinó a la utilitat.
La tragèdia valenciana mostra fins a quin punt la veritat es viola no sols amb censura, sinó també amb saturació: versions que canvien, cronologies que ballen, responsabilitats que es desplacen i un relat que s’intenta imposar per esgotament. L’episodi del dinar de Mazón amb la periodista Maribel Vilaplana, amb el testimoni que descriu un president que rebia trucades i missatges sense mostrar inquietud, ha estat un símbol d’aquesta dissonància entre allò que passava a fora i allò que s’escenificava a dins. I el retard de l’alerta, amb un esborrany de confinament descartat, reforça la sospita més terrible: es va posposar la protecció de la gent per no assumir el cost polític d’anticipar-s’hi.
Tot això ja seria prou greu com a escàndol institucional, però allò que ho fa intolerable és el mal directe i persistent a les víctimes. La mentida, aquí, no és un vici retòric: és una segona catàstrofe. Perquè cada contradicció reobre el dol. Cada canvi de relat obliga a tornar a explicar la pèrdua. Cada “error” calculat és una burla a qui només demana saber què va passar i per què no es va fer abans allò que podia haver salvat vides.
La qüestió de fons és senzilla i terrible: quan la política menteix en una tragèdia, no menteix únicament sobre dates, missatges o cronologies; menteix sobre el valor de la vida humana. I quan, a més, es premia la mentida amb disciplina partidista, amb blindatge comunicatiu i amb relativisme moral, el missatge final és que el poder pot administrar el dolor com si fóra un problema d’imatge.
Feijóo no és un actor secundari: és el líder del principal partit de l’oposició i va optar per mentir per protegir Mazón, el seu partit i, en última instància, protegir-se ell mateix. Aquesta conducta no és sols oportunista: és una forma de degradació democràtica, perquè redueix la veritat a simple munició partidista. I, quant a Mazón, des de la responsabilitat executiva la transparència no és una virtut, sinó un deure; en un desastre d’aquesta magnitud, la política no pot actuar com si el primer instint fóra salvar-se a si mateixa.
Arendt advertia que la mentida sistèmica no ensorra una democràcia d’un sol cop, sinó que la corroeix lentament: desfà el marc compartit de la realitat i aleshores tot –responsabilitats, cronologies, decisions– esdevé discutible, manipulable, intercanviable. Quan desapareix aquest marc comú, ja no hi ha judici clar ni confiança possible. I, en una tragèdia com aquesta, el resultat és cruel: les víctimes han de batallar no sols amb la pèrdua i amb l’aigua que els va arrabassar els seus familiars i amics, sinó també amb una segona riuada, la del relat, que els allarga el dol i els nega el dret de descansar. En una democràcia decent, la veritat no és propietat del poder, sinó condició del poder. I en una tragèdia així, la veritat no és una opció: és el mínim respecte que els vius deuen als morts.
