Mentalitat nazi: dotze advertiments històrics per a avui

Per què els nazis van cometre crims tan horrorosos? Què va possibilitar que una gent d’una nació culta perpetrés les pitjors atrocitats de la història? Quina rellevància té aquest passat terrible per al nostre present? Amb aquestes premisses, l’historiador Laurence Rees elabora una àmplia i profunda reflexió sobre la mentalitat dels nazis i les causes psicosocials que la van generar amb l’objectiu que puguem detectar-ne el reflex en la societat europea actual.

“En l’actualitat, moltes democràcies estan amenaçades i és útil ser conscient de les tècniques a les quals és probable que aquells que aspiren a la tirania recorrin per a subvertir les nostres llibertats”, afirma Rees, malgrat ser conscient que el seu darrer treball, En la mente nazi (Crítica), no deixa de ser un llibre d’història i no aspira pas a ser un text d’opinió política. Perquè sap que sense conèixer la història no es poden comprendre del tot els avisos que se’n desprenen en el present.

Laurence Rees ha estat productor i director creatiu de la BBC en programes d’història i sèries documentals. Entre els seus llibres destaquen The Nazis (1997), Auschwitz (Crítica. 2005) i El Holocausto austríaco (Crítica, 2009), tots ells origen de documentaris de televisió. És un gran especialista en la mentalitat dels moviments que van portar el món al desastre de la Segona Guerra Mundial i la psicologia dels seus seguidors i fanàtics. També ha publicat unes quantes obres sobre l’Holocaust i les figures de Hitler i Stalin. Ha rebut premis com el BAFTA, dos International Documentary, un British Book i dos Emmy.

“Tot és molt fràgil, sovint, molt més fràgil que no creiem”

Les paraules del filòsof alemany Karl Jaspers –“Això que ha succeït és un avís. Qui ho oblidi és culpable. Cal recordar-ho permanentment”– van inspirar l’autor als anys noranta del segle passat i va dedicar uns anys a realitzar la sèrie documental de televisió Nazis. Un avís de la història. Ara, basant-se en els milers d’entrevistes que ha fet al llarg de la seva vida professional a nazis i seguidors més o menys fanàtics d’ells, combinades amb els estudis de neuropsicologia, psicologia social i del comportament, Laurence Rees elabora dotze capítols sobre el rerefons psicològic del nazisme i les seves ressonàncies en la sociopolítica europea actual.

Quan es refereix a nazis, no tan sols vol dir els de carnet, sinó també als altres que sense ser-ho van donar suport al règim. Comprendre no significa excusar, remarca. “Totes les persones d’aquest llibre van poder triar entre cometre atrocitats o no cometre’n. La cosa escandalosa és que a molts d’ells, conclosa la guerra, no se’ls va exigir mai responsabilitats de veritat pel que havien fet”, diu.

Un detall que, malgrat les diferències, ens acosta molt al cas dels feixistes espanyols, que, amb la impunitat decretada per la llei de punt final de l’amnistia, tampoc no han hagut d’assumir la responsabilitat dels seus crims, amb el llast polític i de coneixement que això ha significat per a la societat.

Un personatge important del llibre és el propagandista nazi Joseph Goebbels, el responsable d’allò que ell mateix anomenava, als anys trenta, “la mobilització de les ments i dels esperits”, l’afany per convèncer de les bondats del nazisme els qui ell considerava “alemanys genuïns”. Goebbels ocupa un lloc central en les preocupacions de l’autor, però també uns altres dirigents nazis, empresaris, gent de la cultura i ciutadans normals i corrents que es van deixar arrossegar pel nazisme i, molts d’ells, després de la guerra, el continuaven justificant amb tota mena de subterfugis que el llibre també desmunta.

“Tot és molt fràgil, sovint, molt més fràgil que no creiem.” És la conclusió a què arriba l’autor després de molts anys d’estudi, recerca històrica i milers d’entrevistes a protagonistes polítics i anònims. Per ell, és especialment inquietant que, encara que el Partit Nacionalsocialista alemany (NSDAP) ja no existeixi, “els valors essencials del nazisme –l’odi, la cerca de bocs expiatoris, l’antisemitisme, el racisme i el nacionalisme violent– segueixin molt presents entre nosaltres.”

Difondre teories conspiranoiques

Les teories conspiranoiques i la seva concepció i difusió és el primer dels dotze avisos o advertiments sobre com es pot corrompre la democràcia que Laurence Rees estudia en el llibre. Un periodista honrat investiga sense partir d’un programa previ, guiant-se pels fets. Els nazis i més grups sense escrúpols partien dels seus prejudicis per manipular i retorçar la realitat de manera que les seves idees preconcebudes semblessin certes i inapel·lables. L’exemple més impressionant és la teoria conspiranoica que fou la base de l’Holocaust, la que sostenia que els jueus havien organitzat una conspiració contra els alemanys que els havia portat a la calamitat després de la Primera Guerra Mundial. Els jueus, per tant, eren els enemics. Els nazis exterminaven enemics.

Avui, adverteix l’autor, els teòrics conspiranoics avancen més que mai gràcies a les xarxes socials, que poden manipular fonts de notícies i d’informació que abans eren fiables, afegit al fet paral·lel que sovint ens resulta impossible “demostrar” fets bàsics fins i tot de les nostres pròpies vides. Qui pot demostrar, per exemple, que una superraça invisible no controla les nostres accions?, es pregunta l’autor.

En aquest sentit, l’autor explica l’anècdota que, després d’una llarga discussió amb un ex-nazi fanàtic que negava l’Holocaust en la qual ell va aportar infinitat de proves, al final, també li va mostrar fotografies. L’home el va mirar amb menyspreu i digué: “I vostè es creu de veritat que aquestes fotos són genuïnes?”

L’ús de l’“Ells” i el “Nosaltres”

És un recurs molt útil dels dictadors, l’ús d’aquesta retòrica els aporta beneficis enormes. No tan sols crea sentiments emocionals intensos entre els seus seguidors, sinó que reforça la convicció que existeix un “Nosaltres” que uneix els partidaris amb el seu líder. També els envia un missatge tranquil·litzador: tant és els problemes que hàgim d’afrontar, la culpa sempre és “d’Ells”.

Liderar com un heroi

Teòrics com Max Weber o Ernest Becker han deixat constància que l’heroisme personal és un component valuós del lideratge. Hitler ho sabia, per això es va aprofitar d’haver estat soldat a la Primera Guerra Mundial, i de la suposada demostració de “heroisme” quan es va enfrontar al tribunal que el jutjava per alta traïció el 1924. Van fer igual dirigents com Napoleó, Castro o Mussolini, que van explotar en la seva propaganda fets d’heroisme exagerat o, fins i tot, inventat. La prova és que Hitler ja sabia que la sentència seria benèvola, i Mussolini no va entrar a la capital encapçalant els feixistes de la Marxa sobre Roma, sinó en tren, amb vestit de civil i bombí.

Exaltant l’heroisme, el líder esdevé una figura quasi paternal, a qui la gent tendeix a confiar la presa de decisions, la qual cosa pot tenir, subratlla Laurence Rees, un atractiu emocional, però és extraordinàriament perillosa.

Corrompre la joventut

En els menors de vint-i-cinc anys, el còrtex frontal, la part del cervell que aporta restricció i judicis analítics, encara no s’ha format del tot. Per tant, és més fàcil convertir en fanàtics els adolescents que els altres grups.

Hitler, Pol Pot, Mao, Stalin ho han demostrat a la pràctica fent servir els joves de força de xoc, i en la teoria, atès que tot dictador vol assegurar-se que als nens i als adolescents se’ls ensenya només la versió de la història que ells aproven.

Això crea un procés gradual d’habituació a una “nova manera de pensar” que, si es manté durant una generació o dues, farà que quedin poques persones que mai hagin tingut idees diferents, diu l’autor.

Aquesta teoria ens pot fer pensar que els pactes de silenci de la transició espanyola, especialment en l’ensenyament, quant a la veritat i els continguts de la República, podrien haver contribuït a crear una generació o dues predisposades a pensar bé de la dictadura de Franco.

Actuar en connivència amb l’elit

L’autor ens recorda que massa sovint s’oblida que els dictadors no arriben al poder pels seus propis mitjans, sinó que són uns altres els qui els hi lliuren. Posa l’exemple de Franco, i cita explícitament el paper de grans figures de l’Església Catòlica, com el cardenal primat d’Espanya Isidro Gomá. El cas de Hindenburg i l’elit que l’envoltava en el cas de Hitler. O el Rei Víctor Manuel III, que va nomenar Mussolini primer ministre d’Itàlia.

Atacar els drets humans

És un objectiu comú de tots els dictadors. No es pot dirigir una dictadura absoluta sense abolir els drets humans de la població. Una de les primeres passes és extingir l’imperi de la llei. Per exemple, modificant el procediment d’elecció dels jutges i apartant tots aquells que no estan d’acord amb el nou règim. Pel mateix motiu, els cal abolir la llibertat de premsa i impedir que els periodistes publiquin crítiques contra ells i els seus mètodes. També tenen l’eina de penetrar en la vida privada dels ciutadans, utilitzant els nens perquè denunciïn els seus pares o restringint els drets sexuals i reproductius.

Després d’abolir o limitar els drets humans, simplement els cal seguir els consells de Joseph Goebbels: “Evitar, sigui com sigui, ser avorrit.” És a dir, oferir distraccions, com ja feien dos mil·lennis abans els emperadors romans amb les lluites de gladiadors i altres espectacles.

Explotar la fe

Hitler comprenia el poder immens de la fe. Si aconsegueixes que la gent tingui una fe absoluta en tu, cap argument els convencerà que estan equivocats. Devem ser escèptics, diu Rees, amb els polítics que ens demanen que tinguem “fe” en el seu bon judici. Per això molts dictadors menyspreen els intel·lectuals. Temen que els experts puguin rebatre qualsevol de les creences que es basen en la fe. Per això Hitler odiava els advocats i també els sacerdots. No tan sols perquè poguessin parlar en favor dels necessitats, sinó perquè representaven un altre sistema de creences basades en la fe.

Seguint el seu raonament, en canvi de la fe, els següents passos a seguir són la promesa d’utopies futures, just una mica més enllà de la línia de l’inabastable. I la idealització d’un passat falsejat com a punt de referència imaginari: “Llavors érem els millors i podem tornar a ser els millors.”

Donar valor als enemics

“Com més enemics, més honor”, va dir el general Werner Von Blomberg, ministre de la Guerra alemany a la dècada dels anys trenta. Hitler, el seu cap, hi hauria estat plenament d’acord. Ell gaudia tenint enemics. La creació de l’enemic era fonamental per a mantenir la població a les seves ordres. Per això va crear una atmosfera en què la població sentia que una coalició de forces obscures els volia destruir, tant des de l’interior del país com des de l’estranger.

Stalin era tan paranoic que va convertir en obsessió la cerca “d’enemics del poble”, ja fossin reals o imaginaris. Un dictador astut sap que la cerca d’enemics no s’ha d’acabar mai. En cas de no tenir-ne, caldrà crear-ne.

Eliminar la resistència

Així com és habitual que els dictadors anul·lin els drets humans bàsics dels ciutadans, no sembla que els hagi estat tan fàcil enfrontar-se a grups més poderosos com l’església i l’exèrcit. Grups que sovint generen sectors de resistència. Es van donar casos importants d’opositors a Hitler que provenien de sectors cristians i de l’exèrcit. Hitler no va ser capaç de destruir tota la resistència provinent d’aquests sectors.

Stalin es va enfrontar a l’església i a les forces armades, i va efectuar purgues salvatges contra els oficials de l’Exèrcit Roig. Com a bon estudiós de la història, sabia que Napoleó s’havia proclamat emperador només dotze anys després de l’abolició de la monarquia.

Intensificar el racisme

Hitler sabia que combinant l’“Ells” i el “Nosaltres” amb el racisme obria una dimensió nova i poderosa. Per això els soldats alemanys que van combatre en el front oriental de la Segona Guerra Mundial van actuar de manera més inhumana que els del front occidental. “El racisme és un preparat tòxic que pot intensificar el sentiment de ‘l’Ells i el Nosaltres’ fins a un nivell assassí”, exposa Laurence Rees.

Com va explicar a l’autor el savi jueu alemany Eugene Leviné, que va fugir a la Gran Bretanya just quan Hitler va pujar al poder:

“Mai no falta la gent disposada a perseguir i odiar. Si aquí, al Regne Unit, l’atur fos una mica pitjor i fessis campanya perquè un grup es posés a apallissar, expulsar i possiblement fins i tot assassinar els asiàtics, o els jueus, o els irlandesos, o fins i tot els gal·lesos; i els oferissin un salari constant, com ara unes mil lliures la setmana, i uniformes i allotjament gratuït, crec que no trigaries gaire a reunir cinquanta mil persones. Jo mateix aconseguiria reunir-les. Segur.”

Matar a distància

Matar cara a cara causa problemes psicològics. Per això, els nazis van organitzar mètodes per a matar a més distància, com, per exemple, les càmeres de gas. I ells no van ser els únics. L’autor ho va comprovar en l’entrevista que va fer a Paul Montgomery, un nord-americà que durant la Segona Guerra Mundial va pilotar missions de bombardament al Japó. Li va confessar que no tenia cap remordiment, perquè llavors tenia vint-i-un anys i ell volia que la guerra s’acabés i poder tornar a casa. Per tant, acceptava sense dubtar qualsevol missió de bombardament que li encarreguessin. Fos on fos. Per a ell era molt diferent que matar clavant a algú la baioneta a l’estómac. “Els mates de lluny. És com fer la guerra en un videojoc.”

És un avís de futur, perquè la guerra es mecanitza com més va més. La presència de robots en els camps de batalla o altres formes d’atac automatitzades distancien encara més els assassins humans de les persones a les quals destrueixen.

Atiar la por

Encara que l’odi era el motor de Hitler, també va saber atiar la por constantment. La por de l’Exèrcit Roig. I la por de la Gestapo. De ser denunciat a la Gestapo com a “derrotista”. La por és una emoció del cervell estretament vinculada a l’agressivitat. D’ençà dels temps de l’home primitiu, quan caminava per la selva i temia els atacs dels animals. Els dictadors saben que poden crear la mateixa reacció emocional mitjançant paraules incendiàries. Per Laurence Rees, una de les declaracions polítiques més potents que es poden fer és: “Temeu, temeu, perquè vénen a prendre-us les cases i els fills.” Una frase que va ser un element central en els discursos de Hitler i és essencial en la retòrica de qualsevol dictador.