14.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 14.10.2025 - 21:42
Ningú no volia anar-se’n, en demanaven més, i hi va haver bisos, però no n’hi havia prou, de manera que el públic va posar-se a cantar i els músics van haver de tornar a sortir i van afegir-se a pèl i picant de mans a la tornada, perquè ningú no volia anar-se’n encara que haguessin encès els llums, ei, estira’t aquí, que surt el sol i no vull dormir.
Que Mazoni tornés dissabte a l’Apolo de Barcelona era notícia perquè era el primer concert que hi feia des que se’n va acomiadar fa un parell d’anys per agafar una mica d’aire. Temps mort, va demanar. Passa que ha anat tan de pressa que ni ens n’hem adonat. Ara: ben fort que ho celebrem, perquè un músic, i una banda, com Mazoni no proliferen gaire, al contrari, segurament és un exemplar força únic en el nostre panorama, i és una sort comptar-hi i és una sort que el temps mort hagi estat tan fructífer i que hagi decidit tornar a un hàbitat tan natural per a ell com els escenaris. És impossible que un directe de Mazoni decebi, i sembla que ha tornat amb el dipòsit ben ple, amb unes cançons que recorden el Mazoni dels primers àlbums, però amb la maduresa i l’experiència que donen els anys.
L’honestedat també la va mostrar quan va anunciar que s’enretirava una temporada perquè hi havia certes dinàmiques que no el motivaven prou. Va dir que s’agafava un temps a veure què, però també afegia que no se n’anava gaire lluny, que tornaria amb tota seguretat; simplement, necessitava una pausa. No sabia com seria de llarga, i ha acabat sent curta. Ho explicava en un vídeo a Instagram [“putes xarxes socials, tu també les odies, encara que les miris cada dia”], que va ser aturar-se, afluixar, treure’s de sobre la pressió, decidir que no calia que fes res i que tot d’una li comencessin a brollar cançons.
No ho preveia, però va anar així. N’havia fet unes quantes, de cançons, i anunciava que al setembre sortirien en forma de disc, Banderes per daltònics. Un disc que ha publicat de cop, sense anar-ne fent avançaments, ni singles ni teasers (de debò, no cal fer teasers d’una cançó, ningú és tan important) (si, ja ho sé, les xarxes, la interacció i tot plegat), i que seguidors, admiradors i amants han rebut amb els braços oberts. Jaume Pla se sorprenia dissabte que el públic se sabés les cançons noves, però és que el concert va ser una declaració d’amor dels mazònics a aquest músic de la Bisbal que fa vint-i-un anys que ens regala directes sublims.
Suposo que va ser perquè va coincidir que feia poc que havia tingut aquella lectura entre mans, el cas és que quan vaig sentir-li dir que en el temps que s’havia aturat havia acabat fent més cançons que mai, vaig pensar en l’elogi de l’ociositat de Bertrand Russell, i que tenir més temps lliure permetria a molta gent poder crear sense cotilles, ho dic amb les meves paraules.
És molt interessant veure què deia Russell el 1932, avui que, gairebé un segle més tard, es debat sobre la reducció de la jornada laboral (una jornada de vuit hores que no es toca des que es va guanyar amb la vaga de la Canadenca) i que a alguns els sembla que restar-ne mitja hora el dia ja és un gran avenç, mentre per a uns altres és poc menys que l’hecatombe.
És interessant perquè en aquell article que dóna títol al llibre, “In praise of idleness“, Russell defensava una jornada laboral… de quatre hores: llavors hi hauria feina per a tothom i ningú no estaria a l’atur. “Aquesta idea escandalitza els rics perquè estan convençuts que el pobre no sabria com fer servir tant de temps lliure”, deia. I tradueixo de la versió en espanyol: “Quan proposo que les hores laborals es redueixin a quatre, no vull dir que tot el temps restant s’hagi de malgastar en frivolitats. Vull dir que treballar quatre hores el dia hauria de donar dret a un home als articles de primera necessitat i a les comoditats elementals de la vida, i que la resta del seu temps hauria de ser seu, perquè el fes servir com li semblés.”
Hem crescut amb la idea que el treball dignifica, venim d’allà, de tenir una vida que gira al voltant de la feina, que ens ocupa gairebé totes les hores de dia, és la nostra carta de presentació, com més treballem, millor, ens hem de guanyar el pa, i hem de ser dignes, gràcies, patró, gràcies, CEO, per donar-nos l’oportunitat d’una feina, és que fins i tot algú s’ha cregut que tenir una taula de billar i una habitació per a la migdiada a l’oficina era una millora laboral, en compte de veure-hi més esclavisme i servitud.
Però diria que això ja va canviant. I és un cop alliberats de la pressió laboral –i econòmica–, quan el cos i la ment es relaxen, com si haguéssim fet neteja als calaixos de dins el cap, i tot hagués quedat ben desat i ordenat, sense trastos pel mig. És quan n’has eliminat el soroll, que és angoixa i malestar, quan decideixes que ara no tindràs obligacions i no faràs res, que comencen a brollar idees, cançons, fórmules, contes, articles, pocions. Només els havies de deixar espai perquè poguessin passar.
Torno a citar, traducció casolana: “En un món on ningú estigui obligat a treballar més de quatre hores el dia, qualsevol persona amb curiositat científica podrà satisfer-la, i qualsevol pintor podrà pintar sense morir-se de gana, al marge de com siguin de meravellosos els seus quadres. Els escriptors joves no es veuran forçats a cridar l’atenció amb bunyols, fets per aconseguir la independència econòmica que requereix fer obres monumentals, per a les quals, quan finalment arribi l’oportunitat, hauran perdut el gust i la capacitat.”
És evident que les coses no són com aleshores i que, en aquest temps, l’oci ha anat guanyant pes en la societat i l’economia, però no parlem del negoci del lleure sinó del temps de lleure. Del temps de no fer res. I resulta que, quan de sobte tens temps per a no fer res, és quan et vénen al cap tot de coses per fer. I avui, quan sembla que no som res si no som productius, sigui per activa o per passiva, és a dir, si no produïm o consumim, aturar-se pot esdevenir revolucionari.
Justament, en parlava Mazoni en una entrevista, i així ho cuso, perquè, de manera provocadora, deia que ell era molt mandrós, que es faria una samarreta que digués “Estic cansat” i que estava molt a favor de no fer res, i llavors feia la reflexió, que també lliga amb aquell dret a la peresa que reivindicava Paul Lafargue a final del segle XIX i que avui torna a ser damunt la taula com a reivindicació d’una vida còmoda i feliç, alliberada d’explotació i precarietat. “Una forma de revolució és no produir. A banda de no consumir, no produir, tampoc”, deia Jaume Pla a La barrera del so, de Ràdio 4. “La societat ens fa sentir malament si no fem res productiu.” I es referia a la vagància, al dret de no fer res, tot i que en realitat fem molt. Però és un altre fer, allunyat de la pressió productivista.
(I això em porta –i ja és la darrera puntada– a la culminació del no fer res que és una vaga general. Com la que hi ha convocada justament per al dia d’avui pel poble palestí. No fer res per fer molt.)
Deixes de fer, i llavors fas, o dediques un dissabte a la nit a anar a un concert, per gaudi, sí, i en surts amb un article rondant pel cap. Perquè vols. I perquè guardes fe dins la tristesa.
Acabo amb un altre fragment de Bertrand Russell, no me’n puc estar: “Com que els homes no estaran cansats en el seu temps lliure, no voldran tan sols distraccions passives i insípides. És probable que, com a mínim, un u per cent dediqui el temps que no li consumeixi la feina professional a tasques d’interès públic, i com que no en dependrà per guanyar-se la vida, la seva originalitat no es veurà destorbada i no hi haurà necessitat de conformar-se amb les normes establertes per vells erudits. […] Els homes i les dones normals i corrents, com que tindran l’oportunitat d’una vida feliç, seran més bondadosos i menys inoportuns. El bon caràcter és, de totes les qualitats morals, la que més necessita el món, i el bon caràcter és la conseqüència de la tranquil·litat i la seguretat, no pas d’una vida d’àrdua lluita. Els mètodes de producció moderns ens han donat la possibilitat de la pau i la seguretat per a tots; en compte d’això, hem triat l’excés de feina per a uns i la inanició per a uns altres. […] Hem estat uns ximples, però no hi ha cap raó per a continuar essent uns ximples per sempre.”
