16.03.2026 - 21:40
Els cinc magistrats de la sala civil i penal del Tribunal Superior de Justícia valencià han tirat una galleda d’aigua freda als milers de ciutadans que esperen que, tard o d’hora, el pes de la justícia caigui sobre l’ex-president de la Generalitat Carlos Mazón. Pels dos-cents trenta morts de la gota freda, perquè la casuística de cada víctima, una a una, tal com ha anat recollint i exposant la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra durant més d’un any, fa evident que una gestió eficient de l’emergència i un avís a temps a la població, n’hauria evitat molts. Però el TSJ ha refusat la petició de Ruiz Tobarra perquè investigui Mazón pel delicte d’homicidi imprudent, perquè diu que no hi ha indicis prou sòlids contra ell en l’exposició raonada de la jutgessa. El tribunal assumeix els arguments de la fiscalia, que va demanar de refusar la petició, i va més enllà, atès que gairebé tanca la porta a canviar de parer si més endavant la jutgessa hi torna.
Els magistrats de la sala, Manuel José Baeza, Antonio Ferrer, José Francisco Ceres, Pía Calderón i Vicente Torres, tenen cura, en uns quants moments de l’escrit, de dir que no són insensibles: abans de concloure que no pensen acceptar la petició d’investigar Mazón, van dient i repetint que són conscients de l’impacte emocional del desastre, que no són aliens a la indignació de molta gent, però que una cosa són les responsabilitats polítiques i morals i, una altra, les responsabilitats penals.
“Un instrument totalitari perillós”
Sobre les responsabilitats penals, el TSJ diu que cal ser molt estricte i ajustar-se a allò que preveu la llei quan la jutgessa assenyala un delicte concret com el d’homicidi imprudent contra Mazón. “No tota conducta política o socialment discutible i, fins i tot, en el seu cas reprovable, encaixa en un precepte penal. Veure els tipus penals com contorns flexibles i adaptables conjunturalment per a donar resposta a un sentiment col·lectiu, sigui minoritari o majoritari, significa trair les bases que defineixen el dret penal propi d’un sistema democràtic”, diu el tribunal. I avisa que, si això es transgredeix, “el dret penal es converteix en un instrument totalitari perillós”.
El TSJ diu que pot passar en el cas de Mazón, perquè no n’hi ha prou amb l’argument que era el cap del Consell i que tenia una actitud passiva i aliena durant el desastre. El tribunal esmena l’argument principal de la jutgessa de Catarroja, que es podria resumir en aquest paràgraf de l’exposició raonada que va fer (per a sorpresa de tothom) el 24 de febrer proppassat: “La gravetat de la negligència, l’omissió de l’obligació de coordinar els diversos ens de l’administració autonòmica en una emergència que sempre va ser de competència autonòmica, es derivava de diverses fonts de coneixement que obligaven el president a actuar i que converteixen la permanència absolutament passiva, durant cinc hores, en el reservat d’un restaurant, en una presumpta negligència grollera amb un greu resultat mortal, de 230 morts.”
El president no n’és el responsable?
Però, segons el tribunal, no n’hi ha prou per a l’atribució de la responsabilitat penal amb “el sol fet d’ocupar el vèrtex de la piràmide” organitzativa i jeràrquica del Consell: “Perquè el subjecte pugui ser considerat responsable per comissió per omissió cal que es trobe en una posició de garantia, normativament prevista”, respecte del bé que hauria de protegir, és a dir, la població. És el mateix argument del fiscal: Mazón no tenia la posició de garant quan hi va haver la riuada fatal. I això, que pot semblar xocant i contradictori amb la posició de màxima autoritat de la Generalitat que té el president, és així jurídicament, segons el TSJ: perquè recorda que la llei d’emergències valenciana estableix que el màxim responsable durant una situació d’emergències és el conseller responsable d’aquesta competència, en aquest cas Salomé Pradas, que ja fa més d’un any que és investigada al jutjat de Catarroja juntament amb l’ex-secretari d’Emergències Emilio Argüeso.
La llei diu que són ells els responsables directes en una situació d’emergències i que la consellera assumia el comandament únic que correspon a la Generalitat i que era responsable, per exemple, de convocar el CECOPI. Era ella, i no Mazón, la garant, diu el TSJ. La mateixa llei, en l’article 12.4, preveu un mecanisme segons el qual el president assumeix aquesta posició de garant i de màxim responsable d’una situació d’emergència: quan per “la situació de perill o els danys ocorreguts per la seua especial extensió o intensitat particularment greus […] el president de la Generalitat podrà declarar la situació d’emergència catastròfica. I això implicarà l’assumpció pel president del comandament únic i la direcció de totes les activitats de l’emergència.” Però el TSJ posa l’èmfasi en el verb utilitzat en aquest precepte legal: podrà.
I vet aquí la paradoxa: la llei no obligava Mazón a assumir el comandament únic “per la situació de perill” o per “l’especial extensió o intensitat particularment greu dels danys ocorreguts”; li oferia la possibilitat. I Mazón no ho va fer, no va assumir-ho, atès que no hi era perquè va passar hores incomunicat al Ventorro mentre moria gent ofegada. Però això, que és tan reprovable políticament i moralment, el TSJ ens diu que no ho és d’un punt de vista penal. Perquè Mazón no tenia jurídicament la posició de garant. No la va voler assumir? Tant se val: si el president desapareixia, la responsable era Pradas.
A aquest argument, el tribunal hi afegeix que, perquè es pugui imputar la responsabilitat d’una mort, i de totes les morts, a Mazón, o a qualsevol dirigent polític responsable de l’emergència, cal que hi hagi indicis de causalitat directa entre l’acció (o l’omissió, en el cas de Mazón) i la mort de cada víctima, individualment. I, per més que la jutgessa va fer una relació detallada de moltes de les víctimes i de les circumstàncies en què van perdre la vida, l’hora en què es van ofegar, l’evidència que un avís a temps els hauria pogut salvar, el TSJ diu que no n’hi ha prou, que la relació de causa-efecte és massa genèrica.
Una possible escletxa?
El tribunal, en aquest sentit, tanca la porta per investigar Mazón amb pany i forrellat. Però hi havia una petita escletxa a explorar per investigar-lo que la fiscalia ja assenyalava. Es tracta d’un darrer argument de la jutgessa de Catarroja que, segons el TSJ, és contradictori amb l’argument principal segons el qual el president era aliè a l’emergència: el fet que els missatges del seu cap de gabinet, José Manuel Cuenca, a Salomé Pradas, fent-la desistir de confinar la població i minimitzant la situació, devien ser una ordre provinent de Mazón. Segons Ruiz Tobarra, no es pot entendre que aquells missatges, que van endarrerir més l’avís a la població, no fossin induïts pel president. La fiscalia deia que això era una conjectura, però que si es pogués arribar a demostrar podria obrir la porta a investigar Mazón. El TSJ també retreu a la jutgessa que faci una suposició i que no n’aporti proves, però el to de la resolució és més definitiu, perquè adverteix que ni tan sols així n’hi hauria prou.
Aquesta decisió del TSJ demostra allò que expressava un dels advocats més actius de la instrucció, Ximo Esteve, en aquesta entrevista recent a VilaWeb: que l’aforament de Mazón, pel fet de ser encara diputat, actua de cuirassa, de closca impenetrable. El protegeix. El nivell d’exigència que fixa el TSJ per a acceptar d’investigar un aforat és molt alt. A vegades, excessivament alt. Per això, ara mateix la via més plausible perquè l’ex-president sigui investigat és que perdi l’aforament. Que deixi de ser diputat. I això és a les mans, sobretot, del Partit Popular. Només així, si adquirís la condició d’investigat, la jutgessa podria obtenir molts dels indicis que precisament el TSJ li exigia ara per investigar-lo. El tribunal exigeix un nivell d’indicis per investigar-lo que només seria possible d’obtenir si, efectivament, pogués ser investigat. Un contrasentit que il·lustra la ineficàcia del sistema, la protecció del negligent.
