Mary Rodríguez: “Jo volia que registrassen la xiqueta com una persona, perquè si no, hauria quedat com un animal”

Escarlett Mercado, una xiqueta nonada, és la víctima que fa 229 de la gota freda del 29 d’octubre de 2024. La mare, Janine Mercado, de vint-i-sis anys, embarassada de vuit mesos, es va morir arrossegada per les aigües quan provava de refugiar-se en una rotonda de Riba-roja. La mare de la Janine, Mary Rodríguez, ha batallat durant mesos perquè tant el registre civil com el jutjat de Catarroja reconeguessen la néta que només va conèixer per les ecografies.

Mary, boliviana que fa més de vint anys que viu al País Valencià, viu el dol amb molta soledat. Pertany a l’Associació de Víctimes Mortals de la DANA 29 d’octubre i allà ha trobat el suport i l’amor que necessita per a passar aquest tràngol. El fet del reconeixement de la néta li dóna força, però continua en tractament mèdic i psicològic. Així i tot, alguns dies trau forces per a anar fins al cementiri a dur petits obsequis a Janine i a Escarlett. A Janine li agradava molt el Pilfrut, un suc que fan a Bolívia i que Mary li va dur en l’últim viatge que va fer.

Parlem amb Mary Rodríguez en la terrassa d’un bar a prop de sa casa. Ha baixat fotografies de Janine i s’ha posat la samarreta amb fotos i una ecografia. Es toca constantment, acaricia, un anell d’or que té el número quinze. Era de la seua filla i el duia posat quan es va morir. En molts moments de la conversa, és com si caigués al buit i no pot contenir les llàgrimes.

—Com us trobeu, onze mesos després d’això?
—Ara em ve tot això de no poder dormir els vespres, pensant en tot el que em passa al mateix temps que sent mentir tot el temps Carlos Mazón i em pose a plorar sola. Això em posa malament. He anat al metge perquè em canvie la pastilla, perquè la que prenia em feia venir mal de cap. Per a mi, això és un infern. No tinc ganes de res. Ara s’acosta l’any dels fets. No sé què passarà amb la meua vida.

—Esteu de baixa, o heu tornat a treballar?
—Sóc treballadora de la llar i tinc cura de xiquets, però ara estic de baixa. Em tanque en casa. Ahir no vaig eixir perquè em sentia malament. Em tanque a dormir i ja està.

—Teniu més fills?
—Sí, un noi. Però viu amb la seua família, té una dona i un xiquet i treballa molt, no té gaire temps, i em toca sobreviure sola.

—Teniu suport familiar, o de la parella, per a passar aquest tràngol?
—Tinc parella, però és com si no en tinguera. Sempre dic que estic sola, perquè és així. He necessitat molt de suport, però no l’he tingut. Només d’unes quantes amigues i del grup. Però suport familiar, no.

—Esteu en una de les associacions de familiars de víctimes. És allà on trobeu aquest suport?
—Sí. Si no fos pel grup, que em dóna molt de suport, no sé què faria. Amb ells sent que la gent m’entén i m’hi trobe bé. He tingut molta por, no podia sortir sola de casa. Venia Soraya i m’arreplegava a la porta de casa i em tornava. S’ha portat molt bé, com tot el grup.

—Durant tots aquests mesos, heu lluitat perquè Scarlett, la filleta no nada de Janine, també fos reconeguda com a víctima de la gota freda. Com ha estat el procés?
—Quan va passar tot, jo deia: “Per què no reconeixen la meua néta?” Ho pensava jo, i també ho deia al grup. Alguns em deien: “És que la teua néta no ha nascut, però potser pots fer alguna cosa.” Li ho vaig contar a un periodista i a un altre, i un dia vaig voler escriure una carta al president del govern espanyol. Vaig quedar amb Carmina i amb més companyes de l’associació, però abans, un periodista em va dur el BOE en què es deia que els xiquets nascuts morts es poden registrar. Vaig anar al Registre Civil i els vaig explicar que la meua filla s’havia mort en la dana i que estava embarassada. I em van dir que havien d’anar-hi els pares, però és que sa mare estava morta. A més, quan em donen l’autòpsia de la meua filla, no hi diu que estava embarassada. I jo vull que isca que estava embarassada, perquè també han de contar a la xiqueta, a Escarlett. El meu advocat va començar a treballar, no volia que l’oblidassen. Jo deia, si més no, que la registren com una persona, perquè si no ho fan, quedarà com un animal. I hem esperat quasi onze mesos fins que la jutgessa ha acceptat que Escarlett és la víctima 229 de la dana.

—Ja teniu els papers? Una partida de defunció?
—No ho sé, encara. L’advocat tenia tres dies per a anar a inscriure-la al registre, però no en sé res més. Li he de preguntar a l’advocat què té.

—Sou dona de poques paraules, ara sí que parleu una mica més, però sempre heu estat així de callada?
—Sí. Sempre he estat molt callada, em costa molt de parlar, i ara encara més. A vegades dic una cosa, però després m’oblide de què parlava.

—Vau venir de Bolívia quan Janine era una xiqueta i va anar ací a l’escola. Tenia moltes amigues?
—Sí. Conservava les amistats. Al vetllatori van venir totes, i van al cementeri i la veuen.

—Janine era camionera. Com és que va elegir aquest ofici?
—Ella treballava tenint cura d’un senyor gran a la nit i jo li deia: “Cerca’t una altra feina”, i ella em deia: “Si em compres un camió, començaré a treballar de conductora de camió.” I jo no m’ho creia, però insistia i deia que hi havia un lloc de feina per a conduir un camió i li’l vaig comprar, un de 3.500, d’aquests que es poden dur amb el carnet normal. I li encantava. Primer va repartir medicaments a les farmàcies, després més coses. Treballava molt a gust.

—S’ha portat bé amb vós l’empresa?
—Sí. Molt bé. Ens van ajudar a cercar-la i ens van oferir tot el que necessitàssem. Ens van pagar el funeral. Molt bé.

—Com és que amb un embaràs tan avançat encara conduïa el camió. No era perillós?
—Just el dissabte abans, va estar ací perquè havia de passar la ITV del camió i el clàxon no li funcionava, i li va demanar a la meua parella si podia mirar d’arreglar-lo. Vam anar a Riba-roja, però no el van poder arreglar i van quedar que s’ho mirarien el dia 1. Jo ja li deia que potser ja era el moment de deixar-ho, que es podria fer mal pujant o baixant, i em va dir que treballaria fins dimarts, perquè dimecres tenia cites amb el metge, una ecografia i tot això, i que aquell dia demanaria la baixa. Però el dilluns tampoc no va treballar perquè va anar amb son pare, el meu ex-marit, a cercar el carret del nadó. El dimarts havia de ser el darrer dia. I ho va ser.

—Com vàreu saber que Janine estava en perill?
—Jo cada dia arribava a casa a les 17.30 i feia una mica de sopar per si la meua filla venia. Quan ja havia fet el sopar, em vaig estirar una estona en el sofà i va sonar el mòbil. Ella sempre m’enviava missatges amb carassetes, però quan vaig veure que era una trucada, vaig pensar que no era normal. Em parlava tota desesperada, que s’ofegava, que s’enfonsava, que entrava aigua en el cotxe. Eren les 18.23 o 18.33. Em deia que estava en una rotonda a Riba-roja. Després va aconseguir d’eixir i, com que hi havia cotxes amuntegats, ella va aconseguir de pujar allà dalt, amb uns xics que la van ajudar. I va venir l’aigua i ho va arrossegar tot.

—Heu pogut parlar amb els xics que eren amb ella?
—M’han contat alguna cosa, però no em donen detalls. Algun dia voldré que m’ho conten. Diuen que un contenidor d’aquells de ferro, molt grans, els va colpejar i que tot va caure, va ser un campe qui puga. La meua filla va caure a la part més fonda, no es va poder salvar.

—Quan estava dalt el cotxe, vau poder parlar amb ella?
—Només aquella volta. Ella cridava les amigues, la seua cunyada, i elles em cridaven a mi per si en sabia res. Al final, van aconseguir que enviàs la localització exacta, la ubicació. A mi no em sentia. Jo deia: “Calma’t, calma’t, que fa mal a la xiqueta que estigues tan nerviosa”, però jo no sabia per quina situació passava. Amb la meua jove va estar parlant fins les 19.33 i ja no se’n va saber res més. Quan em van passar la ubicació, me’n vaig anar amb la meua parella fins a la rotonda de Loriguilla. També vam arriscar la vida. La policia no ens va deixar passar. Ens van dir que hi havia bombers, però el meu fill, que era a l’altra banda, em va dir que no hi havia bombers, que només hi havia cotxes surant, que tot era fosc.

—Quants dies tardàreu a trobar el cos de Janine?
—Quatre dies. Vam remoure cel i terra cercant-la pels hospitals, fèiem batudes, cridàvem ací i allà. El meu fill va fer una crida per Facebook perquè ens ajudassen a cercar. Van venir bolivians. I teníem por, perquè anaven apareixent morts. També van trobar en un moment una senyora amb el seu fill, que estaven vius i jo pensava: “Tant de bo estiga viva, inconscient, però viva.” El dia que feia quatre, la vam trobar a les 8.00, a Riba-roja, en la mateixa zona de la ubicació que ella ens havia enviat. A uns dos-cents metres hi havia palets i canyes, i una de les xiques va dir de mirar allà, i una altra li va dir que no, que els gossos havien passat per allà. Però van cercar i allà era ella. El primer que vam veure va ser la seua mà. Jo de seguida li vaig veure un costat i la panxeta i vaig saber que era la meua filla. Els altres no ho tenien clar, però jo sí que ho sabia. Després, ja no me la van deixar veure més. La van posar en una bossa de plàstic. No la vaig veure més. No vaig saber on la van dur. Quan vaig preguntar em van dir allò de la Fira de Mostres.

—Al començament de la conversa parlàveu del president de la Generalitat, Carlos Mazón. El vau sentir dimarts, a les corts?
—El vaig sentir una estona per la televisió. Només una estona perquè tenia psicòloga, però tenia una ràbia, perquè diu tantes coses que són falses… Em genera molta impotència, i quan el veia em venien ganes de pegar-li en la boca, perquè callara, perquè tot el que deia era mentida, de poc que no pegue la tele.

—Us acusa, a les víctimes, d’estar polititzades. Us sentiu utilitzada pels partits polítics?
—No. No. Nosaltres no anem a res políticament. Jo no vull res de política i crec que l’associació en què estic, tampoc.

—Vau veure les intervencions de Rosa Álvarez i Mariló a Brussel·les?
—Sí. Molt bé, tot el que van dir. És un descans pensar que no s’oblidaran de nosaltres, ara que hi ha molta més gent que ho sap. Nosaltres hi serem, i anirem fins on faça falta.

—Què seria per a vós, la justícia?
—Que Mazón demane perdó i que se’n vaja allà on haja d’estar.

—Aneu a totes les manifestacions i doneu la cara, en primera fila.
—Sí. Ho faig per la meua filla. He de ser forta. Les meues dues xiques em donen molta força. La gent ens dóna molt de suport. Sentim com estan amb nosaltres.

—Ara que ja han passat onze mesos, potser hi ha gent que diu que ja està bé, que és hora que comenceu a fer la vostra vida, que ja heu cobrat… Què els diríeu, a aquesta gent?
—He sentit gent que diu això. Jo calle, perquè no sé què dir-los, i pense que són gent que no sap el dolor que tenim, i per això ens ho diuen. Després, quan arribe a casa, plore a soles.

—Sou boliviana. Sabeu de més casos de compatriotes que han tingut pèrdues de familiars?
—Jo crec que no, que la meua Janine ha estat l’única, o no me n’he assabentat.

—El nom d’Escarlett, per a la xiqueta, el va triar ella?
—Sí. Jo no vaig saber que estava embarassada fins al cinquè mes. Ella s’havia separat, volia viure sola, i un dia, sopant, em va dir: “Mami, sap que vostè tindrà una néta?” I jo em vaig quedar no sé com. Em va dir que estava de cinc mesos, però no se li notava, i em va dir que estava confirmat que era una xiqueta i que es diria Escarlett Mercado Rodríguez. Jo li vaig dir: “Posa-li Charlotte”, i ella: “No, no, el nom ja és triat. És Escarlett.”

—L’havia de criar sola, la Janine?
—No estava amb la parella, que la va fer patir molt, i ara tampoc no n’ha volgut saber res. Vam parlar que quan nasquera jo la cuidaria perquè ella poguera continuar treballant. La cuidaria igual que vaig cuidar Anderson, l’altre nét que tinc de tres anys. A vegades em sent malament perquè no li vaig dir que deixara de treballar, que jo la mantindria.

—Com era Janine?
—Li agradava eixir. Li agradava molt ballar. Era molt alegre. Anava de viatge, li agradava molt viatjar, perquè era molt curiosa. Era molt decidida, no tenia por de res. Era molt bona amb mi, m’enviava missatges per dir-me on era. Ara enyore molt aquells missatges. I sempre que la necessitava per a anar a un lloc o a un altre, sempre la cridava. Jo no conduesc i ella em deia que m’havia de traure el carnet, em va deixar el seu ordinador perquè aprenguera coses i quan venia em deia: “Ara et preguntaré coses per veure què has après.” I també m’ajudava amb les coses del banc, però també em deia que n’havia d’aprendre per a ser independent.

—Heu tornat a Bolívia?
—Sí. Hi vaig anar uns dies per desconnectar, però va ser pitjor. Allà, sense voler, nomene Janine. Si he de parlar amb la meua neboda, amb la meua germana, vull cridar-les pel nom i em surt Jan… i això és pitjor per a mi. A vegades li deia “pelada” i amb les nebodes també em surt de dir-los-ho, i és molt pitjor.

—Voleu afegir res?
—El que més em dol són les mentides de Mazón. Això és el que més mal em fa. Si ell haguera estat en el seu lloc, crec que la meua filla s’hauria salvat, no hauria anat a treballar. Hi havia l’alerta de les 7.30. I com que no van dir res… Tinc vídeos que la meua filla enviava al seu germà mostrant-li com pujava l’aigua. Estava desesperada. A mi no m’ho va enviar. Molt a prop d’on ella estava hi havia una escala molt gran, però no ho va saber.