Martí Gironell: ‘La novel·la és la narració dels sentiments, la història és la dels fets’

No fa pas tant que en Martí Gironell era aquell noi que ens informava de les incidències de trànsit de bon matí. Ara, aquest home nascut a Besalú el 1971 ja fa dos anys que no ens parla d’embussos a la C-58 (no perquè no hi siguin) ni de complicacions en la sortida de la ronda Litoral. Fa dos anys va demanar un permís a TV3 per a dedicar-se a allò que realment l’omple, la literatura. Enguany es compleixen deu anys de la publicació d’El pont dels jueus, la novel·la que el va consagrar com a escriptor. D’aquí a uns mesos tornarà a publicar a Columna. Gironell és un dels màxims exponents catalans de novel·la històrica per al gran públic i parlem amb ell just abans que comenci el cinquè festival de novel·la històrica de Barcelona, ‘Barcelona Novel·la Històrica’, que es farà del 6 a l’11 de novembre. Ell en serà un dels protagonistes.

—Què ha de tenir, per a vós, una bona novel·la històrica?
—Ha de basar-se en una bona documentació que la faci versemblant, això és bàsic per a arribar a traslladar el lector a l’època i el moment històric on el vols desplaçar per mitjà de la ficció. Hi ha dues maneres principals de fer-ho, o bé per mitjà d’un personatge històric molt potent o bé per mitjà d’un episodi històric concret. A partir d’aquí, de la documentació, comença la feina del novel·lista, que és desenvolupar i omplir de personatges de ficció aquest fet sobre el qual t’has documentat tant. Això és fonamental per a caminar per aquest territori, però ni l’autor ni el lector no ho han de notar, simplement han de sentir-se com un personatge més de la història.

—Vau començar amb El Pont dels Jueus, que va ser el llibre més venut de Sant Jordi l’any 2007. Us imaginàveu l’èxit que tindria i com canviaria la vostra vida aquell llibre?
—Ni de bon tros. Enguany, el 2017, celebrem el desè aniversari d’un llibre que encara es llegeix. A Roquetes encara hi he fet un club de lectura, i el març passat encara vam fer una nova edició de butxaca de l’obra, fet que demostra que continua viva, cosa que és gairebé impensable per a un llibre publicat el 2007. No em pensava mai que el llibre tindria aquest recorregut i que m’hauria ajudat a continuar per aquest camí. Jo havia tornat de fer dos viatges a Bombay com a cooperant i havia publicat La ciutat dels somriures, que era un altaveu d’històries de les vides desgraciades. Havia descobert que la comunicació per mitjà de la paraula escrita funcionava, que hi havia un fil. Feia temps que em rondava la idea de fer una novel·la sobre la construcció del pont de Besalú, que és on vaig néixer, i m’hi vaig posar. Havia estat documentant-me durant quatre anys, i per Sant Jordi em varen vaticinar que seria un long seller, que s’aniria venent al llarg del temps. Mai no hauria pensat que aquesta història arribaria a ser llegida en més idiomes, que podria donar a conèixer el meu poble natal i tenir aquesta repercussió, que va ser un revulsiu per a continuar escrivint.

—Per què en els darrers anys hi ha hagut aquesta afició generalitzada a escriure sobre el nostre passat?
—Crec que La Catedral del Mar va marcar un punt d’inflexió un any abans que jo publiqués El pont dels jueus. Això ja va palesar la voluntat de posar mans a l’obra per novel·lar el nostre passat, que és molt ric i molt important. Tots volem saber què ha passat quan nosaltres no hi érem. Això ens fa falta, i no em refereixo només al nostre passat més immediat, sinó també al de fa mil anys. La nostra història és plena de personatges il·lustres i de moments que fan trempar en el bon sentit del terme. Per què no podem aprofitar per posar-hi unes trames de ficció i, a més a més, per fer-ho a casa?

—En un moment determinat de la vostra trajectòria va haver-hi un canvi d’editorial, a què va obeir i com el valoreu?
—Va obeir a la meva voluntat. Tenia enllestida la novel·la El primer Heroi, ambientada en l’època del neolític. Sempre havia tingut moltes ganes d’escriure sobre aquesta època, hi havia hagut un procés de documentació molt intens, havia trigat sis anys a escriure’l, parlant amb gent molt bona de casa nostra. A l’editorial no ho veien gaire clar i jo sí. Vam acabar bé perquè va ser una decisió editorial. Mira si vam acabar bé, que aquell mateix any vaig publicar un còmic amb Edicions 62 sobre El pont dels jueus, o sigui que hi ha hagut un contacte i una relació tan bona que el 2018 tornaré a publicar amb Columna. No estic casat amb res ni amb ningú, simplement estava molt convençut de la novel·la.

—Ja sé que no me’n direu gaire cosa, però em podeu avançar res del llibre nou?
—És una novel·la ambientada en una de les èpoques més recents de què he tractat jo, entre els anys 40 i els anys 80. Està molt enfocada cap als nostres dies, malgrat que hi ha tot de personatges històrics molt rellevants amb els quals la gent connectarà moltíssim.

—Heu anat cercant històries molt nostrades però desconegudes. És aquest, el repte de tots els autors que volen escriure novel·la històrica?
—Et diré que, en el meu cas, no les cerco, sinó que me les trobo. La història de Besalú i el pont va venir de la curiositat del meu lloc d’origen i del fet que, del pont, només n’hi havia una línia, en els tractats d’història. La inspiració per a L’arqueòleg, basada en la figura del monjo de Montserrat Bonaventura Ubach, fundador del museu bíblic, la vaig trobar llegint una noticia sobre la restauració d’una mòmia, que em va recordar el nostre Indiana Jones. Per a Strappo, el primer espoli documentat, però que a la llarga permet disposar del tresor romànic del MNAC, també vaig trobar la història llegint el diari. A gairebé tot hi arribes per curiositat i llavors t’hi aboques, grates, et documentes i pots trobar una història que permeti de connectar amb la voluntat del lector de saber què va passar. No vas amb un detector de metalls per trobar armadures, te les trobes així com així pel camí.

—I com us enfronteu al treball de documentació, vós que fins i tot heu passat una llarga temporada al monestir de Sant Benet de Bages per fer-ne una novel·la?
—En el cas de L’últim abat, centrat en la figura de Pere Frigola, darrer abat de Sant Benet de Bages, quan vaig proposar de fer el llibre va ser la mateixa comunitat qui em va oferir la possibilitat d’estar-me en una habitació sobre el claustre durant onze mesos, de dijous a diumenge. Crec que no pensaven que m’hi estaria tanta estona. Però la recompensa va ser que, quan vaig presentar la novel·la al Bages, la gent em va dir que es notava que hi havia estat, que la novel·la suava Bages, que havia aconseguit mimetitzar-me amb l’entorn, i això des de de casa i sol no ho hagués aconseguit. Això és el que més em satisfà. El procés de documentació és complicat, però com que, amb la feina, coneixes molta gent, et pots saltar passes i deixar-te assessorar.

—Com s’han pres el vostre treball, els historiadors?
—He tingut una curiosa relació amb els historiadors des del començament, perquè hi he anat sempre amb la mà estesa i amb ganes de col·laborar, de divulgar la feina que ells fan. Algun, fins i tot, ha presentat llibres meus. Han reconegut que ells no havien sabut explicar la història i fer-la interessant per al gran públic, cosa que sí que es pot fer per mitjà de la novel·la. És clar que de novel·les n’hi ha de tot tipus, n’hi ha de documentades, fiables i versemblants, i n’hi ha que, aprofitant l’etiqueta, fan passar bou per bèstia grossa. Evidentment, com a novel·lista, t’has de prendre algunes llicències. Jo les explico a les notes d’autor. És bo oferir referències bibliogràfiques perquè qui vulgui saber-ne més les pugui consultar; t’has de cobrir les espatlles amb una documentació que es veu més o menys i que fa que es vegi que has llegit sobre el tema. A mi m’agrada poder contrastar-ho tot, suposo que és l’herència de la vena periodística. Per tant, tinc una relació molt bona amb els historiadors, però sempre n’hi ha algun que no ho troba correcte. Hem de tenir en compte que això que faig és novel·la històrica, és a dir, agafo personatges i moments i els porto a la nostra època per fer-los entenedors. Per a això has de fer un sacrifici. Els novel·listes tenim el deure de fer bonica la història que expliquem i els historiadors han de fer-la acadèmica. La novel·la és la narració dels sentiments, la història és la dels fets, i nosaltres podem posar pa, formatge, sal i pebre a tot allò que va passar.

—Alguns diuen de vós que escriviu massa per al gran públic, com si vendre i escriure bé no fos compatible…
—Sempre he defensat que la novel·la és com un mitjà de comunicació més, que ha d’oferir formació, informació i entreteniment, idees i nous plantejaments, i que ha de fer tant com sigui possible per a arribar a tots els públics. S’ha de cuidar la llengua, i és cert que a vegades empro de vegades un llenguatge senzill, planer i directe, però els llibres no estan escrits de qualsevol manera. Això, per exemple, en Sam Abrams sempre m’ho ha lloat. Faig novel·les per a tots els públics, però tinc cura per la llengua, perquè mai no s’ha de sacrificar el llenguatge. A Strappo, per exemple, vaig introduir-hi el pallarès, en vaig documentar girs i paraules. La venjança del bandoler incorpora lèxic de l’època. Aquestes critiques són astracanades que hom ens fa als qui ens hem dedicat a unes altres coses i hem combinat la literatura amb presències més públiques, i amb la voluntat de comunicar en favor de la literatura en general i de la novel·la històrica en particular. No m’arronso i ho continuaré fent, perquè la meva voluntat és arribar a tots els públics. Com a pura anècdota t’explico que a Itàlia, el director del Cercle de Lectors de Torí, que havia estat editor de Primo Levi, va llegir El primer heroi i va voler que li signés el llibre perquè havia superat el repte de totes les dificultats. No entenc de diferències entre alta literatura i baixa literatura.

—Fa un temps que vau deixar la televisió per escriure a temps complet. Què més féu i com es viu la vida lluny de les retencions del Nus de la Trinitat?
—Encara me’n trobo alguna quan baixo a Barcelona i no faig servir el tren. Deixar la tele m’ha permès dedicar-me a activitats que pengen de la literatura, com ara cursos, tallers, clubs de lectura, presentacions, xerrades… Faig classes a l’Ateneu Barcelonès i a la casa de cultura de Girona. Faig tallers o aproximacions a autors com Umberto Eco o Noah Gordon,  i aquesta és una altra manera de poder fer coses. També escric articles per a Sàpiens i per a la premsa, i tinc temps per a més projectes.

—A la televisió havíeu aconseguit un petit espai per a parlar de llibres, però a poc a poc ha anat desapareixent… Per què fan por els llibres a la tele?
—No ho sé, jo crec que hi ha hagut alguna bona iniciativa per a fer-los més atractius i mengívols per a tota l’audiència, no només per a alguns espectadors, però sembla que ningú no ha acabat de confiar-hi. Com tot, això depèn de la voluntat real que hi ha darrere d’un mitjà. Si tens voluntat de fer una cosa, trobaràs una persona i un format que arribin a la gent. Vaig presentar un projecte que no va arribar enlloc, que era fruit de deu anys fent clubs de lectura per tot el país. Jo tenia un petit espai als matins, però es va anar morint perquè no hi havia mitjans per a fer-ho com calia, i això és com tot, si hi ha mitjans les coses surten bé.

—Si s’hagués de fer un programa a la tele, com hauria de ser? Us agradaria fer-lo?
—Tinc una idea i un projecte sobre la taula de què vam parlar abans d’aquest estiu, però no hi ha hagut voluntat de fer-lo perquè hi ha unes altres prioritats. Quan piques molt sovint una porta i te l’obren però saps que mai no passaràs d’allà i que no arribaràs al sofà no paga la pena de perdre energies. Però crec que era una bona iniciativa.

—Prepareu una ruta per al festival de novel·la històrica de Barcelona. Com serà?
—La fem durant dos dies, el dimecres 8 i el dissabte 11.  També n’hi haurà una el dimarts dia 7 per als oients de Catalunya Ràdio. La idea és oferir un recorregut d’una hora i mitja pel casc antic de Barcelona, per conèixer espais que apareixen a les novel·les històriques. El fil és la condició humana, que és el motiu del festival d’enguany. Així, al carrer Robadors parlarem de la novel·la homònima de Maties Enhard, amb el rerefons de la primavera àrab; a l’hospital de la Santa Creu recrearem alguns moments d’El secret de Vesalius, de Jordi Llobregat. Anirem a la Rambla del Raval, al Cafè de les Delícies, per reobrir el debat entre els liceistes i els defensors del teatre principal, i després anirem al bar de l’hotel Suizo, on esmorzava la protagonista de La sorra vermella de J.N. Santaulèlia, durant la guerra del 1936-1939 i, és clar, també parlarem de George Orwell.

—Penseu que aquests dies que vivim algun dia seran una bona novel·la històrica?
—N’estic plenament convençut. Hi ha una persona molt a prop de tota aquesta voràgine informativa, que és en Jaume Clotet, a qui sempre he dit que les hores prèvies a les declaracions i aquest anar i venir donen per a un piló de novel·les, i tant que sí. Però caldrà perspectiva, que les persones ho puguin explicar de manera assossegada. És una història apassionant, tant per a qui ho viu arran de carrer com per a qui és al costat del faristol del president.

—Cap on va la trajectòria de Martí Gironell?
—En principi em mantindré en aquesta activitat. A partir del gener o el febrer espero poder defensar la nova novel·la i fer tot això que he fet fins ara, iniciatives i projectes amb un fons o un pretext literari. Durant aquests dos anys de permís ho he vist així i n’estic plenament convençut.