Martí Domínguez: “Peset és un personatge universal, que podria ser un heroi conegut internacionalment”

Vint-i-una veus per a narrar un afusellament. Vint-i-una veus per a narrar les darreres tres hores de vida d’un home de qui no es diu el nom en cap moment. El professor, el metge, és Joan Baptista Peset, que va ser rector de la Universitat de València, un metge eminent, un il·lustre membre de la burgesia valenciana, però també el diputat més votat d’Izquierda Republicana. Defensor, per tant, de la República. Ara dóna nom a una avinguda, a un col·legi major i a un hospital, però fou una figura absolutament desconeguda durant decennis.

Amb ofici de narrador i d’entomòleg, Martí Domínguez posa la lupa damunt les darreres hores de vida de Peset a Ingrata pàtria, (Edicions Proa). Diu que és una novel·la que tenia pendent d’ençà que va llegir el sumaríssim dels dos judicis que li van fer. En el primer, el van condemnar a presó; en el segon, fet a instàncies d’alguns companys de la universitat, a mort.

La novel·la és fruit, també, de la investigació de Domínguez en uns quants arxius. Les troballes s’incorporen dins una trama que llisca suau fins que es posa la darrera peça del trencaclosques.

—La sega, L’esperit del temps i Ingrata pàtria, tres novel·les amb el feixisme i la repressió de fons. Una trilogia.
—La novel·la de La sega, que jo no esperava escriure, va ser per aquella cosa de l’objet trouvé, quan vaig trobar aquell màuser al mas i vaig estirar el fil. Sí que tenia la idea de fer la novel·la sobre el món acadèmic alemany. Aleshores, vaig veure que tenien similituds de la repressió i del feixisme… I la idea de la novel·la de Peset la vaig tenir quan en 2001 es va publicar el sumaríssim i em va impressionar moltíssim. Vaig veure que hi havia una història a contar. Peset és un personatge públic que tenim ben a prop, però, curiosament, tampoc no el coneixem gaire. A la gent li ho preguntes –i no et dic a Catalunya– i ningú no sap qui és Peset. Jo crec que és un personatge universal, que té aquesta força. És un personatge que podria ser un heroi conegut internacionalment. És un Sostiene Pereira, també. Per a mi és un personatge entranyable. Un idealista.

—Fins i tot, Estellés li va dedicar un poema. Però, qui era Joan Baptista Peset?
—Pertany a una llarga nissaga de metges molt ben considerada i és un metge important. Peset és, a més, rector de la Universitat de València. Abans ha estat vice-rector i abans, degà de la facultat. A més, té quatre carreres acadèmiques i és un home d’una enorme cultura. És editor d’una revista mèdica. Treballa en epidèmies, rep condecoracions al mèrit civil per aquest treball en epidèmies del tifus, del còlera; es posa la vacuna del doctor Ferran. És un dels que posa el braç. És un heroi públic i molt conegut. Això li permet fer el pas a la política. És un renovador de la universitat, però creu que pot anar més enllà, i fa eixe pas. Milita a Izquierda republicana. Fa eixe pas i és el diputat més votat a les eleccions a València. Això el converteix en un personatge públic de primera magnitud, que hauria pogut arribar a qualsevol cosa, si la seua carrera no haguera estat escapçada pel franquisme i, evidentment, per l’afusellament. A banda de tot això, a mi el que m’interessa és que és un personatge d’una enorme dignitat personal. No és que tinga ambició, té ambició al servei del poble, que és el que m’interessa. Ell és un benefactor en molts aspectes. I creu en el paper de la cultura com a element civilitzador.

—Parleu de la dignitat. Peset va poder anar a l’exili i no hi va anar. No se n’anà perquè no tenia consciència de ser un enemic per al règim, o perquè pensava que s’havia de quedar com a persona compromesa que era?
—Jo crec que són les dues coses. Crec que té una certa ingenuïtat. Pensa que no ha fet gran cosa, que no té crims de sang i que, com a molt, el poden represaliar. I, en segon lloc, no volia deixar la família a soles. Els seus fills també estaven assenyalats i ell volia defensar-los legalment, perquè tenia la carrera de dret. I, a més, tenia clar que havia d’estar amb el seu poble. És una conjunció de totes aquestes coses. En la novel·la apareixen algunes reflexions. “He pecat d’orgull?” A vegades, la dignitat i l’orgull… Per això el corroeix aquesta idea de l’orgull que ara fa tant de mal a la seua família. Tot això em permet de ficar-me en la pell d’un personatge, d’una manera que té moltes arestes.

—Llegint el sumaríssim, què hi trobeu? És a dir, a banda del judici, què se’n desprèn, d’aquests papers?
—Està molt ben preguntat perquè, per sorpresa meua, se’n desprèn que a ell el condemnen a trenta anys i un dia, que van ser els seus propis companys de la facultat de medicina que el varen denunciar. Dotze companys, que són molts. El president del tribunal militar, que era Óscar Boán Callejas, que també he investigat, i que era un personatge particularment cruent, també, molt sanguinari. Va ser un dels presidents de tribunal que més condemnes a mort va signar a València. Potser el que més. Doncs aquest home va decidir de no condemnar-lo a mort, sinó a trenta anys i un dia. Això va sorprendre els denunciants, i tres d’ells, indignats, aporten noves proves, com per exemple la famosa conferència publicada en els annals de la Universitat de València.

—Què hi diu?
—Tampoc no era una conferència publicada en Mundo Obrero. És una conferència acadèmica on certament ell crida els estudiants a defensar la República. Però és una cosa natural. És una conferència amb contingut, com tot el que fa Peset, però cita Hölderlin i coses d’aquest estil… És una conferència que ningú no s’esperava que es tragueren de la màniga. I el condemnen a mort. Això em va commocionar. Que siga una conferència. Una cosa de lletres. També Carles Rahola va ser condemnat per uns articles. I Carles Rahola també és catòlic, igual que Peset, i també és burgès i paga pel fet de ser un poquet traïdor als seus.

—Desclassat, burgès, la dona, presidenta d’Acció Catòlica, però ell defensa qui no hauria de defensar.
—El condemnen per ser un traïdor dels seus, pràcticament. I ell ho viu amb molt de dolor. El president del tribunal, davant la quantitat de testimonis favorables a Peset, entre ells, el de Prudencio Melo, l’arquebisbe de València, decideix no condemnar-lo a mort i condemnar-lo a una pena que després ja seria simbòlica i l’amnistia li arribaria cinc o sis anys després. Igual que va arribar a Àngel Gaos, que també apareix a la novel·la. Tenia monges a favor, tenia l’arquebisbe, tenia burgesos, tenia militars, i la dona, Ana Llorca, era important, també. Un caràcter molt fort que va tocar tantes portes com va poder, i amb molta autoritat. Tenien molts diners i molts amics.

—Publiqueu la novel·la en un moment d’auge de l’extrema dreta, amb un Consell que intenta esborrar la memòria i amb una banalització del feixisme per part d’un sector dels joves que, fins i tot, l’idealitzen.
—La meua literatura busca sempre reflexionar sobre el present. En L’esperit del temps, que el vaig publicar ja fa anys, jo alertava, i podia semblar un poc alarmista, de l’arribada del feixisme, el que m’interessava era l’onada. Com es produeix, com pren força. És un foc que, quan vols espavilar-te, ja és massa tard. Ara passa igual, en aquest cas amb l’atac a la intel·lectualitat. Ja fa temps que els intel·lectuals pesen poc en la societat, però ara fins i tot són qüestionats. L’atac als tècnics per part del govern de Mazón, als meteoròlegs, això no s’havia vist mai. O l’atac de Donald Trump a les universitats. A mi m’alegra molt que Harvard s’haja mantingut, i això diu molt d’ells. Però Columbia ha pagat. Això és una humiliació. Tot això fa que figures com la de Peset, que és un home digne, i un home que es manté sempre absolutament fidel als seus pensaments i a la seua ètica, s’hagen de recordar i que calga valorar-los actualment. Una de les coses que em criden l’atenció és com la figura del meu avi ara es va recuperant, i dius, qui són els que ara han alçat la veu respecte a la dana? És important no pensar sempre en clau egoista, en la teua comoditat personal, sinó en clau de país.

—Us referiu al llibre sobre la gota freda que ha fet Víctor Maceda.
—En un article, Paco Cerdà uneix el llibre de Víctor i el meu, i uneix el meu avi amb Peset. En certa manera, jo crec que tots dos tenien una vocació de servei molt clara. Des de posicions ideològiques distintes, però, els unia una idea religiosa comuna, i això és interessant. I un desig de dignitat personal.

—Heu escrit la novel·la com un cor de veus que configuren el mosaic que encaixa fins al moment de l’afusellament i una mica més.
—Després hi ha una revelació posterior, que és interessant. Perquè una de les dificultats que té la novel·la és que tots sabem que a Peset l’afusellen. No contem la troballa en l’entrevista, perquè és una descoberta del punt de vista historiogràfic. Ho vaig descobrir treballant els arxius i dóna un plus a la novel·la. Ningú no sabia com és que Peset no és en la fossa comuna, mentre els altres tres que l’acompanyen encara hi són. Qui l’en va traure? Com el van traure? Què va passar? Hi ha un element que fa que la novel·la siga circular. Les tres novel·les de la trilogia ho són, de circulars. I tenen com a lligam el desig narratiu d’un principi i un final que lliguen la història.

—Sent també assagista, hauríeu pogut fer una altra mena de llibre, però trieu la novel·la. Per què?
—Seria un assaig amb molta història i jo preferesc treballar l’assaig quan el tema és més a prop de mi, de la meua formació. És cert que l’assaig m’hauria permès de mostrar els documents que he trobat, però vull contar una història, i la literatura em permet de ficcionar, per exemple, què pensa el batlle de Sagunt, que és afusellat amb Peset, Antonio Agustí Gil. Dir què pensa aquest home, mantenir un debat entre ells dos. Totes les coses que et facilita la ficció i no l’assaig.

—Una de les coses que corprenen de la novel·la és la vida a la presó. Contat en primera persona, la fam, l’egoisme, la pudor, la repressió, la por, encara fan més mal.
—Fixa’t que tenen un diari de la presó que es diu “Redención”. Tu vas a la presó a redimir-te. I què vol dir redimir-te? Canviar de pell. Allí no et deixaran lliure si et mantens en les teues idees. I la gent fa obres per a redimir-se i hi ha una humiliació personal constant. T’humilia el director de la presó, Ramón de Toledo, que és un personatge de primeríssim nivell. També el rector, don José, que em va costar prou de trobar qui era. Era rector a Mislata, van matar les monges del seu convent i ell és allí per un desig de venjança. I tot això els fa personatges literàriament molt potents. Ramón de Toledo fa un llibre, molt ben editat, amb fotografies i gràfics, perquè es considera un teòric del mètode penitenciari modern. Fan espectacles, obres de teatre feixista, gimnàstica, rítmica, com si foren en el nazisme, tots vestits de blanc. Era un fanàtic, convençut de l’Espanya imperial, i feia moltíssima por.

—Parlàveu de don José, el capellà. El passatge de la confessió em sembla duríssim per la poca “caritat cristiana” que té. Tant que sembla més “bon cristià” Peset que el capellà. I es veu clar que les bones accions no compten, que, com dèieu fa un moment, el maten per les idees.
—El maten per les idees, sí. Les idees i el que podrien representar per a aquella Espanya. Ells eliminen qualsevol vel·leïtat, qualsevol possibilitat de recuperació de la vida cultural. És un avís a navegants, també. Avancen la mort de Peset, sense un informe de l’auditor de guerra. La primera condemna, per exemple, porta informe de l’auditor de guerra. La segona condemna també n’hauria de portar un, però no en porta. Tot allò era il·legal. Era una justícia creada a posta. Però sí que volien donar-hi una certa normalitat legal. I per això hi ha aquest desig que signe la condemna. I l’estrenyen perquè signe la condemna i ell s’hi nega. Un dels tres, Jacint Ferrús sí que la signa. Precisament és el que més s’ha significat.

—Signar la condemna, què volia dir?
—Significa que acceptes els fets pels quals et condemnen. I Ferrús diu que sí, que n’ha matat tants com ha fet falta, i més, perquè eren feixistes. Em sembla molt valent el fet de signar la condemna. Hi ha una pressió cap a Peset perquè la signe. I una altra cosa important és la carta que porta, una carta en què diu que en el futur el seu nom serà recuperat. A mi no em quadrava que la carta aquesta arribara a través del director de la presó que hauria pensat: aquest es pensa que és innocent. Jo crec que l’afusellen amb la carta i això també em serveix de fil conductor de la narració. Que en les darreres tres hores de vida ell torne a escriure són elements literaris.

—Llegint-vos, veiem que ell no sabia que li tocava aquell dissabte, festa de Maria Auxiliadora del 1941.
—Alguns diuen que sí que ho sabia, però jo crec que no. Aquell dia mateix va operar una hèrnia molt complicada en companyia del doctor Luna, que és el doctor del penal, que va acceptar de testificar a favor seu en el judici i es van fer amics. Dubte que fes aquella operació sabent que hores després el matarien. A més, anava amb pijama, no s’ho esperava.

—El fet que ara el consell no vulga continuar desenterrant cossos de les fosses de Paterna, i que la biologia dels descendents fa el que fa, que la gent es mor, ens empobreix una miqueta?
—S’han d’evitar posicions maniquees, s’ha de contar tot. En la novel·la es conta tot. Hi ha gent que ha patit molt, d’un bàndol i d’un altre. Per exemple, el metge que reconeix Peset com a professor seu va ser represaliat, perquè era metge de la República, i crec que fa totes aquestes tasques per purgar el seu expedient. Era d’una família molt bona d’exportadors de taronja de València amb casa al carrer de Colom. Per això crec que és important contar-ho tot. I girar full. Intentar, de veres, entrar en un règim democràtic, però anem cap a l’extrem contrari. Hi ha cada vegada més negacionisme, més pujada de Vox, més actituds, podríem dir, obertament franquistes per part de la gent jove. Per això és important que la figura de Franco es revisite i es torne a parlar d’ell i de tot el que va significar.

—…
—Realment, pareix un poc com la llengua. No acabarem mai? Sempre estarem pegant-li voltes? De veres? Ara el “Vixca”, l’accent de València, el valencià de poble… I amb la memòria històrica, igual. Evidentment, tots sabem què és el correcte. Tots ho saben. Bé, no sé si els de Vox, perquè són una altra història, però quina tristor, no? Utilitzar els sentiments de les persones per a fer política. El sentiment cap a la teua llengua materna, el sentiment cap a la teua memòria familiar… Et conte una història ràpidament.

—Digueu.
—Una de les activitats que faig a classe de periodisme és fer-los fer un article sobre memòria històrica familiar. I no saps les històries que descobreixen en la seua pròpia família. No en tenien ni idea. Pregunten i descobreixen que tingueren un oncle tancat i que l’afusellaren, o que, fins i tot, un estigué tancat en un camp de concentració alemany. Hi ha hagut caos en què els avis o besavis van ser repressors. I diuen: no sé si estic més content de saber-ho o de no saber-ho, però és el que he descobert i vull contar-ho tot. Com és possible que hi haja hagut aquest silenciament a les famílies i encara continuem amb aquest desig de silenciar en compte de fer una catarsi col·lectiva i intentar girar full?

—No eixim del bucle.
—No eixim del bucle, però, al mateix temps, la ciutadania ha de saber que anar contra la ciència té un preu. De la mateixa manera que, en un moment determinat, votar una opció política que ha demostrat ser absolutament incapaç amb la qüestió de la dana, perquè eren incompetents tots. Però són polítics triats per voluntat popular, quan teníem un tripartit que havia fet un bon paper en el seu moment. Hi ha una responsabilitat col·lectiva. La ciutadania ha de saber que, igual que diuen això de “vixca”, aniràs a uns hospitals on hi haurà uns incompetents operant, o un maquinista, o un tècnic d’emergències. La gent ha d’intentar ser més conseqüent amb el seu vot, però no sé què passa, que no hi ha maneres que s’acabe aquesta burrera… A mi em sobta molt que un partit com Vox, que ha governat i ha posat un vice-president torero, puga traure rèdit de la dana, de la qual ells neguen les causes científiques. La ciutadania s’ho ha de fer mirar.

—Sembla una reacció irracional.
—Irracional i analfabeta.

—Què feu, ara?
—Tinc una cosa molt bonica en mans, que és Les vides, de Vasari. Mon pare, que fa prop d’un any que va faltar, va deixar una traducció de Vasari. Tota la vida, des que jo el conec, traduïa Vasari i, finalment, he aconseguit que Proa estiga interessada i el publicarem, segurament, l’any vinent. Hi haurà les meues notes, que he treballat historiogràficament i que m’han ocupat molt de temps.

—Hi vau treballar conjuntament, amb el vostre pare?
—Amb ell vaig treballar molt. Vasari és un gran estilista, té una manera molt particular de divulgar la història de l’art. Mon pare ho va traduir. Jo no ho vaig dir perquè no volia advertir que treballàvem en això, perquè ens quedava molta feina. Té un valencià molt lluminós, m’agrada molt com està traduïda. Els ha agradat molt als editors, i han fet un gran esforç, perquè són milers de pàgines. Un gran esforç del punt de vista d’actualitzar les notes. És la primera volta que ho dic. És una feinada i és un record bonic de mon pare, que és un home important.