Marta Bayarri: “La veritat al final és molt relativa”

Què passaria si un grup d’amics decidís que durant un sopar tots han de deixar els mòbils al centre de la taula, i que s’hauran de llegir en veu alta els missatges i les trucades que rebin durant aquella estona? Es descobriran molts secrets ocults? Es poden malinterpretar molts missatges? Aquesta és la premissa de l’obra de teatre Perfectes desconeguts que es pot veure al Teatre Poliorama de Barcelona. Una tragicomèdia que us farà riure moltíssim a la vegada que us farà reflexionar: cal que els nostres amics o parelles ho sàpiguen tot, de nosaltres? O ja està bé que tots tinguem una part de vida secreta? 

Però més enllà de les veritats, mentides i secrets, l’obra també et permetrà de reflexionar més coses molt actuals, com ara el paper que tenen els mòbils a les nostres vides. Parlem de tot plegat amb Marta Bayarri, una de les actrius que interpreta aquest esbojarrat sopar al Teatre Poliorama.

—Donem massa importància a la veritat?
—Uau, comencem bé. És molt bona pregunta perquè crec que és una de les coses que es desprenen de l’obra de Perfectes desconeguts. Donem importància a la veritat, que ha de tenir una entitat. Però una cosa és la veritat i potser una altra és l’honestedat. No sempre són la mateixa cosa, perquè la veritat pot ser sobrevalorada. En canvi, l’honestedat és un concepte més digne. Però, és clar, en l’obra analitzem quina veritat hi ha dintre d’aquests aparells que portem tots a sobre, com mòbil. Això ja és més relatiu. No sé si hi trobarem la nostra veritat autèntica o la que a vegades volem fer creure a xarxes socials, que es pot malinterpretar. La veritat al final és molt relativa.

—Us atreviríeu a jugar al joc que proposa l’obra?
—N’hem parlat molt, d’això, tant amb els companys en el procés d’assajos com després en la nostra vida. Jo crec que no, per això que et deia, perquè realment el que hi ha allà dintre del mòbil no ens defineix i, tret de context, es pot interpretar d’una manera errònia. I més ara, amb les xarxes: què passa si algú veu què segueixes o què no segueixes? O què has mirat… És molt íntim, en realitat, el contingut d’aquest aparell que ens acompanya tothora.

—De l’obra també es desprèn que en realitat hi ha secrets i secrets. Hi ha secrets que de vegades potser no cal que sapiguem…
—En l’obra es diu que tots tenim tres vides: la pública, la privada i la secreta. Hi ha una part d’aquesta vida secreta que és necessària, perquè és la teva intimitat i és allò que comparteixes amb tu mateix i que no cal que sigui exposat. L’altra cosa és quan aquests secrets poden tenir una intenció o poden fer mal, aquí ja és més subjectiu saber fins a quin punt està bé tenir aquests secrets o no.

—Curiosament, fa dos anys publicàveu la vostra primera novel·la, Les papallones no mosseguen, que també parlava de la importància de parlar en la família. Hi havia la idea que si d’una cosa no se’n parla és com si no passés.
—És veritat que en la novel·la una de les meves obsessions era precisament això: allò de què no es parla, que no es diu, va fent bola i finalment esclata de la pitjor manera. Però en aquest cas és una miqueta això que dèiem ara, no? És allò de què no es parla, però que afecta un conjunt d’individus o una família, en el cas de les papallones, o, en el cas de Perfectes desconeguts, un grup d’amics. Una cosa és allò de què no es parla, però que és teu. I l’altra cosa és allò de què no es parla, però que directament pot ser un acte de deshonestedat envers l’altre. Aquí és on la cosa es torna més delicada.

—El gran personatge de l’obra podríem dir que és el mòbil, un aparell que ha canviat la nostra societat?
—I tant, i la manera de comunicar-nos. En molts sentits ens ha facilitat les coses, i fins i tot ha millorat el nostre benestar. Però alguns aspectes s’han de tractar amb cura, perquè és molt addictiu.

—En l’obra, el vostre personatge diu que el mòbil és la caixa negra de la nostra vida.
—Exacte, és com la caixa negra dels avions, que té tota la nostra informació, fins i tot, quan tot ha estat destruït.

—No sé si sou d’aquelles persones que quan s’acaba la bateria us neguitegeu o us va perfecte per a desconnectar de tot.
—És una anàlisi interessant. A mi em pot passar que desconnecti del mòbil, i pugui estar una estona llarga sense fer-ne gaire cas, i reconec que quan passa això tinc com una calma. Però després també pot passar que n’estigui molt pendent per alguna cosa i llavors el miri tota l’estona. Tot plegat em fa pensar que en realitat la freqüència d’ús crea més necessitat. I quan de cop i volta te’n vas un dia o tens poca bateria i la vols estalviar, aleshores el mires menys. I està bé fer aquest exercici, intencionadament i voluntàriament, de desactivar aquesta necessitat. Quasi és imprescindible.

—El teatre és un d’aquells llocs on és obligat desconnectar el mòbil. En canvi, quan mirem pel·lícules cada vegada és més habitual no poder evitar de mirar-lo en algun moment.
—Sí, tenim interioritzat aquestes multitasques que hem assumit de fer qualsevol cosa i, així i tot, consultar el mòbil. Són hàbits que adquireixes i no saps com, i t’hi acostumes i ja ho trobes normal. A vegades el mires sense mirar-lo. Mires el mòbil i no ets conscient de què has vist, ni l’hora, ni… O l’obres per a una cosa i acabes mirant-ne una altra. Està molt dissenyat per convertir-se en una cosa molt imprescindible i no ho ha de ser. Per altra banda, entenc què vols dir, però s’ha de dir que també sonen mòbils, eh? En aquest cas, nosaltres no veiem si la gent el mira o no, però en altres funcions sí.

—En aquesta funció si sonen mòbils es pot crear el caos, eh?
—Sí, l’àudio abans de començar el teatre ho avisa, pot crear el caos total. I he de dir que fins avui, crec que és de les funcions que menys mòbils han sonat. La gent segurament n’és més conscient. Espero ara no haver cridat al mal temps. Però que soni un mòbil és un problema molt greu. A mi m’ha passat i ens ha passat a tots els actors i actrius de treballar i a vegades fins i tot haver de parar perquè algú ha respost. Ja no només és que li hagi sonat el telèfon, sinó que ha contestat la trucada.

—L’obra és una versió d’un film italià que ha estat versionat a més d’una vintena de països.
—Sí, és la pel·lícula que ha estat més adaptada. És universal. Crec que aquest és un dels secrets de l’artefacte, de Perfectes desconeguts, l’obra original de Paolo Genovese, que és que cada cultura també n’ha fet una lectura pròpia. En aquest cas, la dramatúrgia l’ha feta Llàtzer Garcia. I juntament amb David Selvas, el director, ho hem anat treballant per acostar la història al que seria un grup d’amics més contemporanis i de la nostra cultura, perquè a cada lloc hi ha matisos que poden ser diferents. I l’obra també ho permet, això, d’alguna manera: apropar-la a la idiosincràsia de cada lloc on es representa.

—He sentit dir a David Selvas que en aquest cas han intentat que les dones tinguessin més protagonisme. Deia que a l’obra original els amics eren els homes, i elles simplement eren les convidades.
—Si, han treballat perquè no fossin tan sols els homes els qui tinguessin aquesta vida secreta, sinó que fos una cosa més oberta, més actualitzada, més contemporània. Hi ha temes de l’obra que també els hem hagut de revisar i s’ha fet un treball molt conscient de com interpretar determinades coses que l’obra proposa, i com apropar-la, actualitzar-la, revisar-la i poder-la comunicar perquè la gent no tan sols faci gaudir la gent d’una hora i mitja de rialles continuades, perquè l’artefacte és una comèdia molt potent, sinó que també la part més tragicòmica convidi a la reflexió. Com som encara, com creiem que hi ha determinats prejudicis que ja no tenim i de cop i volta fas…: “Hòstia, ric d’alguna cosa de què potser no hauria de riure, però per què em fa riure?”

—Realment es parla de molts més temes, més enllà de la veritat i el mòbil.
—Sí, de la família, de les relacions de parella, de l’adolescència dels fills, i de com trencar el cordó umbilical, de com evolucionen les amistats… Tracta temes molt humans. L’obra camina per aquests terrenys de la tragicomèdia, fa riure, però a la vegada explora un lloc molt profund.

—Sou d’aquelles actrius que un moment van fer el pas a escriure i dirigir. Com us sentiu, quan en un projecte com aquest feu exclusivament el paper d’actriu? Imagino que deu ser molt diferent…
—Sí, molt! Quan toques tecles tan diferents d’una professió, és bonic perquè tens consciència que ho implica tot. Tens la perspectiva d’haver passat per vessants diferents. A mi m’agrada molt quan sóc a l’altra banda, com a autora, i també m’encanta poder estar al servei d’un muntatge com a actriu, perquè són les eines amb què et manifestes com a intèrpret. Jo em considero una intèrpret i hi ha vegades que ho faig a través de l’escriptura, i altres amb la direcció o la interpretació. Aleshores, poder combinar els tres elements i estar en un projecte com a actriu i un altre liderar-lo, és un luxe. Fer d’actriu sempre m’encanta, m’apassiona.

—M’imagino que, com a actriu, ara veieu coses que abans no vèieu…
—Sí, i haver dirigit audiovisual, per exemple, també et permet entendre tècnicament com funciona tot. Tot i que quan estàs amb bones mans, com és el cas de treballar amb David Selvas, és molt gustós deixar-se portar per la proposta de qui porta el timó en aquell moment.

—Pensava que quan tens el timó, potser de vegades dius: jo no ho faria així…
—No, és deixar-se portar totalment i gaudir-ne a partir d’aquesta disponibilitat. Perquè si no passa pel cap, i quan van al cap les coses en aquest ofici són una miqueta menys reals. Hi ha d’haver la part d’anàlisi de text, però després, un cop ets a la sala d’assaig, t’has de deixar portar, establir aquestes relacions que fan que després allò que passa, passi.

—Cal que hi hagi certes complicitats perquè després passi allò que ha de passar a l’escenari?
—Per exemple, en aquest cas, la primera cosa que ens va dir David Selvas va ser que calia fundar aquests grups d’amics. És a dir, treballar en conjunt perquè hi hagi aquestes relacions d’amistat que s’estableixen des del minut 1, que és un sopar d’amics íntims que fa molts anys que es coneixen –alguns havien anat junts fins i tot a l’institut, amb la qual cosa hi ha un background important i un bagatge important. Que això es vegi significa que hi ha un treball de preparació. És fundar molt bé aquests amics i aquesta escolta entre ells, no treballar en el que em passa a mi, sinó en el que ens passa a tots. I això en David ho va proposar molt des del començament. El que ens passa a tots ens importa a tots. O sigui, no és només el meu problema amb el mòbil, sinó que el teu també ens fa estar molt atents perquè és algú que estimes, és el teu millor amic o la teva millor amiga i li passa alguna cosa que també t’afecta. Aleshores, ho hem treballat molt així, molt en grup.