D’ençà de fa molts anys, hi ha famílies que per Nadal tenen la tradició de menjar canelons i torrons i anar al concert de Sant Esteve al Palau de la Música. Però en les tradicions de Nadal de Barcelona, aquests últims anys, hi ha hagut una nova aparició. Ara hi ha famílies que tenen per tradició menjar torrons i anar a veure El Petit Príncep a la sala Paral·lel 62. Enguany, el musical d’Àngel Llàcer i Manu Guix fa la dotzena temporada i continua reeixint. Es podrà veure fins a final de mes, però en queden molt poques entrades. L’acollida per part del públic és tan gran, que han decidit de posar a la venda les entrades de l’any vinent.

Parlem de l’espectacle amb una de les protagonistes, Mariona Escoda, que interpreta la Rosa d’ençà de fa quatre anys. Escoda ens explica que aquest personatge havia estat sempre el que havia somniat interpretar de petita. Per això, confessa que al començament interpretar-lo no va ser fàcil. Es va posar massa pressió. Amb el temps ha entès que fent el que ella fa n’hi ha prou, i que no cal ser tan exigent amb un mateix. Parlem d’això, però també de la seva carrera com a cantant, dels projectes futurs, i de com malgrat la seva faceta artística, ha decidit de continuar passant consulta com a logopeda. Assegura que és el que la fa tocar de peus a terra.

—El Petit Príncep s’ha convertit en una tradició de Nadal? 
—Sí, sí. És ben curiós que un dia 26 de desembre omplis el teatre. I és perquè hi ha famílies que ja tenen com a tradició menjar canelons i després anar a veure El Petit Príncep. I és una cosa que em sembla increïble. Quan preguntem al públic qui és nou i qui repeteix, quasi la meitat de cada funció és gent repetidora. I és molt bèstia, això. I que dotze temporades després tingui aquest èxit és que les coses s’han fet ben fetes.

—És un espectacle que reuneix tota la família. És com Pixar, que agrada tant a grans com a petits.
—Agrada a totes les generacions. I no solament a pares i fills: vénen els meus amics i els encanta. I el mateix amb la meva àvia. Crec que segons l’etapa de la vida en què estiguis, entendràs una cosa diferent. I això és el que la fa tan especial. Els nens al·lucinen amb els visuals, amb les cançons… Se les saben totes de dalt a baix. A vegades surto, em poso a cantar i sento nenes cantant amb mi! Penso: “Gràcies! Ajudeu-me!”

—Heu llegit El Petit Príncep?
—Sí, però després d’haver començat el projecte. Sí que havia vist el musical abans de participar-hi.

—He sentit dir que era el vostre somni fer de Rosa.
—Abans de venir a veure el musical ja em sabia totes les cançons. Recordo l’any que es va estrenar, que me les vaig aprendre. De fet, la primera cançó que vaig aprendre amb el primer professor de cant va ser la de la Rosa. Devia tenir dotze anys o tretze. Després, vaig venir amb l’escola de música a veure l’obra, perquè nosaltres també fèiem el musical a Valls. I jo veia la Diana Roig fent de Rosa i pensava que de gran volia ser com ella. Era un somni, però ho veia massa lluny, impossible. I després, mira… Ja fa quatre anys que ho faig.

—Malgrat ser un somni, heu afirmat que heu viscut moments difícils. De vegades, sembla que aquests dos conceptes no puguin anar junts. Si és un somni tot ha de ser felicitat…
—Precisament per això, quan és un somni tan gran, que veies tan lluny, que el magnifiques tant, quan t’hi trobes, a vegades hi entra a jugar la por d’estar a l’altura. És clar, treballava amb Manu Guix i Àngel Llàcer, que són dos tòtems a Catalunya. I em va entrar el sentiment d’impostora. No sabia si ho faria prou bé. També dubtava si podria aguantar la temporada. El primer any, aquesta sensació era molt present. A l’hora de cantar em posava ultra nerviosa. Va ser la primera vegada que vaig sentir pànic escènic com a tal. Però al cap dels anys, arran de treballar-ho molt, s’ha anat suavitzant. Sempre hi ha un bri d’aquesta cosa. La posada en escena té una cosa de molta vulnerabilitat. Tu ets allà, sola, al mig de l’escenari. Completament quieta. No hi ha ningú més. No et pots moure, ni caminar. Ets tu i la teva veu contra el món. I gestionar això és complicat.

—Però deu tenir alguna cosa que enganxa que fa quatre anys que ho feu…
—Malgrat tot, compensa moltíssim. La sensació de cantar com a Rosa és molt bèstia. M’omple moltíssim. Quan aconsegueixo sobrepassar aquesta por, el sentiment de plenitud és molt gratificant. I a més, tenim una companyia envejable i immillorable. I això ho fa tot força més fàcil. De fet, ja és casa. Sempre que entrem aquí el primer dia, tots tenim aquesta sensació de casa. Entrem als camerinos i ens sentim a casa.

—Aquest també és un espectacle de molta exigència. Hi ha dies que arribeu a fer tres funcions…
—Sí! El tema de les tres funcions hi ha unes èpoques que ho portes millor i unes altres que pitjor. Imagina’t per a la Carme Milán, que fa de Petit Príncep i que està una hora i vint sense sortir de l’escenari, pràcticament. I ho ha de repetir tres vegades el dia. Tant vocalment com per al cos, és molt bèstia. I després hi ha el factor que entres aquí a les deu del matí i surts a dos quarts de nou del vespre, no veus la llum del sol. Ets un hàmster dins una roda repetint tres vegades el mateix, amb la mateixa energia, dedicació i esforç. A escala mental, és fort. I més en dates tan especials, en què tothom està reunit. Jo vaig parlant amb els de casa, i em van explicant els plans… Penso: “Ja ens trobarem el febrer.” [Riu].

—Fa un moment heu parlat del pànic escènic. Només us ha passat fent el musical, o cantant en el vostre projecte també?
—No m’havia passat mai i aquest any també m’ha passat en els meus concerts. Vaig passar una laringitis molt forta a l’abril. Em vaig quedar sense veu just abans d’un concert i em va néixer la por de no haver-me recuperat del tot i no poder aguantar bé els concerts. Al final, són una hora i mitja que no pares de cantar. I això va fer que em passes també durant els meus bolos [al teatre]. Va ser dur. Però vaig treballar-ho, i vaig aprendre a relativitzar-ho. Ho he superat força, però ha estat una lluita.

—Segurament, és un prejudici, però imagino que molta gent pensa en Mariona Escoda i pensa amb la noia que ha guanyat dos concursos de cant a TV3. Que surt dalt l’escenari a interpretar la Rosa. Que publica la seva música. Tot plegat, projecta una persona molt segura del que fa, forta, que creu en ella…
—És un tema… Perquè segurament tot això que has dit m’ha fet guanyar molta confiança, però també ha fet que hi hagi moltes expectatives damunt meu. I crec que a vegades la meva mala gestió de les expectatives externes és el que fa que arribi a aquests punts. El meu treball ha estat treure’m molta pressió. I convèncer-me que essent jo i fent el que sé fer, ja és suficient. Ho he hagut de treballar molt. I, precisament, en les meves cançons parlo molt de tot això perquè, en general, en la vida sempre he pecat de voler complir unes expectatives i posar-me molta pressió. Sempre tinc la sensació que no sóc suficient. Ja està força arreglat, però queden els últims passos per a tenir-ho resolt.

—De fet, en la vostra última cançó, “Tot el que em queda per davant”, en parleu...
—Sí, de fet és la primera cançó que parla de l’altra cara. De quan comences a gaudir. La vaig escriure en un moment en què vaig començar a veure que tenia el cap més a lloc, no patia tanta ansietat. Vaig veure que coses que abans em podien desregular moltíssim, les vivia amb molta cama. Parla de quan comences a veure la llum.

—Vam trigar dos anys a tornar a sentir música vostra abans d’aquesta cançó… Haurem d’esperar tant de temps per a sentir coses noves?
—[Riu] No, aquest any tinc la intenció de ser constant. Ja hi ha coses al calaix a punt de sortir. I sí que és veritat que no em dedico tan sols a fer cançons. No tinc solament una carrera com a cantautora i cantant, sinó que sóc logopeda, sóc aquí, agafo projectes d’unes altres coses. Com que vaig navegant una mica, perquè m’agraden moltes coses, no puc assegurar una regularitat en la publicació de cançons. Però també m’agrada que sigui així. Però sí que aquest any ja en tinc unes quantes, per tant, no haurem d’esperar dos anys, segur.

—Potser la més desconeguda és la Mariona logopeda…
—Sí, ja fa dos anys que treballo com a logopeda. I tothom m’ho pregunta: “Però hi vols continuar?” I, sí! M’agrada molt, i a part, em dóna una base. El món artístic és fantàstic, però tocar de peus a terra i passar consulta em dóna una pau… Necessito també tenir aquesta part de rutina. A part, la veu m’apassiona. M’agrada estudiar l’instrument en tots els seus vessants. Per tant, no, no ho deixaré.

—I quant al teatre musical, us agradaria fer més coses?
—Sí, i tant! Quan vaig començar a cantar només cantava cançons de musicals. Només! És el que he escoltat i del que he après. És una cosa que no vull deixar només en el projecte d’El Petit Príncep. Si surten més oportunitats, em van bé i m’hi atreveixo, no està de més explorar.

—Encara que heu dit que la Rosa sempre serà el paper de la vostra vida…—Sí, perquè ha estat el primer d’aquest nivell. És el que de petita havia somniat i admirat. L’aprenentatge que he tingut aquí ha estat com una carrera sencera. L’amistat que m’emporto d’aquí… Són quatre anys fent això, i si déu vol, més!

—Començar fent el paper de la teva vida ha de ser molt fort!
—És clar! De moment, ho és, i crec que ho continuarà essent! La Rosa guardarà un racó molt bèstia a la meva vida. Ho visc com t’he explicat, però això és només un 20% de tota la resta, que és una cosa preciosa. Vinc sempre al teatre amb ganes. Mai no em fa mandra. Ho visc amb una felicitat i una alegria, que ja voldria molta gent viure així la seva feina, saps?